Lluis Borrassà o la felicitat de conservar-nos

L'exposició 'Lluís Borrassà. Els colors retrobats de la catedral de Barcelona', que es va veure al MNAC fins al 2 de juliol, fa valdre el Premi Galeries dels Premis Núvol 2023 al seu comissari, Cèsar Favà

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

La sala del gòtic del MNAC era plena de gent radiant amb les noves incorporacions de la col·lecció. A diferència de les inauguracions d’artistes vius o de grans figures modernes, en els vernissatges dedicats al passat més llunyà no s’hi festeja tant el geni individual com una cosa molt més serena i comunal, que jo diria que és el fet de la conservació mateixa. Sabem que aquelles pintures precioses que estem contemplant han passat per moltes penúries i processos de restauració, i encara que celebrem cada notícia respecte de capes de pintura original recuperada, també ens admira el procés anònim, transgenracional i pràctic que ha anat fent i refent l’obra que és i no és la que l’artista va donar per acabada. L’eternitat no és en l’obra, sinó les petites obres que cal fer per conservar-la.

Lluís Borrassà, "Miracle de sant Andreu i l’incendi sufocat" (fragment), cap a 1400-1415. Adquisició 1956. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Lluís Borrassà, “Miracle de sant Andreu i l’incendi sufocat” (fragment), cap a 1400-1415. Adquisició 1956. Museu Nacional d’Art de Catalunya

I aquesta feina col·lectiva és justament la que reivindica l’exposició Lluís Borrassà. Els colors retrobats de la catedral de Barcelona, que dona a conèixer les taules de la Professió de sant Pere Màrtir i de la Decapitació dels familiars de sant Hipòlit, les dues darreres incorporacions a la col·lecció d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, especialment rellevants “tant pel seu remarcable valor artístic com pel fet d’haver pertangut, en origen, a la catedral de Barcelona”. La gràcia del comissariat lluminós que ens proposa Cèsar Favà és presentar Lluís Borrassà al mateix temps com un gran nom i com una gran marca amb petits noms al darrere. Maltractats pel protagonisme del romànic i els capricis del cànon, els grans pintors del gòtic català no són tan coneguts com haurien de ser-ho, i un dels objectius d’aquesta mostra és que puguem parlar de Borrassà en una conversa de sobretaula com parlem de Velázquez. La paradoxa és, precisament, que això ha d’anar lligat amb un millor enteniment de la naturalesa fabril de l’art medieval, en què, en comptes d’un gran geni aïllat al seu estudi, hi trobàvem un taller ple d’aprenents treballant pel mestre que difuminen el sentit de l’autoria individual.

I al costat d’aprenents descobrim que també hi havia esclaus. Un dels temes que més crida l’atenció d’aquesta mostra és la història de Lluc Borrassà, un esclau tàrtar que Borrassà va adquirir quan tenia divuit anys acabats de complir per 66 lliures, tal com ens informen els documents exposats. No sembla un mal tracte, si tenim en compte que els retaules que s’encarregaven al taller de Borrassà es pagaven per preus d’entre 70 i 85 lliures, i tot plegat explicaria per què l’amo no va deixar lliure el seu servent, malgrat que Lluc es va intentar escapar dos cops al llarg de la seva vida. En un moment en què tots els grans museus intenten revisar els seus relats per mostrar històries silenciades, la menció de Lluc barreja la càrrega trista de l’esclavisme amb l’innegable efecte còmic que suposa imaginar un esclau que en lloc de picar pedra pinta obres mestres. Per cert, la història té un final relativament feliç, perquè, un cop mort Borrassà, Lluc, que havia estat prou rellevant artísticament per arribar a figurar en contractes signats pel seu amo, va ser alliberat, va poder comprar la llibertat de Maria, companya i també esclava de Borrassà, s’hi va casar, va exercir de pintor lliure a Pollença fins al final dels seus dies, i ha arribat a nosaltres com a autor de ple dret d’obres com ara el Plany sobre el cos de Crist mort.

Lluís Borrassà. "Miracle de sant Pere Màrtir i el salvament del naufragi", col·lecció particular d'Adolfo Autric Amarillo de Sancho
Lluís Borrassà. “Miracle de sant Pere Màrtir i el salvament del naufragi”, col·lecció particular d’Adolfo Autric Amarillo de Sancho

Cada rellançament d’una col·lecció d’art nacional és un ritual per tornar a explicar una història del que som en més sentits dels que imaginem. Jo diria que un dels problemes del gòtic és un cert biaix contemporani cap al minimalisme, l’adagi d’Adolf Loos segons el qual tota ornamentació és un crim, i l’art més elevat seria el més nu, que revelaria la suposada essència de les coses sense artificis carregosos. Sempre que detecto aquest argument, contraataco amb una anècdota de Joan Crisòstom, un religiós, patriarca i sant grec del segle IV que, preguntat per què els pintors d’icones bizantins del seu temps van virar de la representació clàssica dels cossos despullats cap a cossos coberts de roba i accessoris, va respondre: “El problema és que, si presentes el cos despullat, no pots representar l’ànima”. En els colors fabulosament irreals del gòtic, la riquesa dels detalls i la priorització de l’expressivitat emocional i la narrativa per sobre de la versemblança visual, m’agrada veure-hi una cosa que creiem tan contemporània com la interrogació de la línia que separa l’aparença de l’essència, o la identitat de la performativitat. De la mateixa manera, en la feina d’historiadors de l’art, restauradors i comissaris que hi ha darrere la primera impressió d’aquesta exposició, s’hi veu que conservar una col·lecció és el contrari de mantenir-la idèntica a ella mateixa. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació