Lliçons d’un tros de gel fonent-se

Distingir l’art sonor dins de l’art seria com distingir la vida sonora dins de la vida

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

“Em costa d’imaginar un fet més silenciós que el gel fonent-se”, diu Arnau Horta davant de l’obra The sound of ice melting (1970) de Paul Kos. Horta és el comissari de l’exposició Art sonor? de la Fundació Miró, i assenyala la desena de micròfons i el tros de gel que conforma la instal·lació de Kos. La sonoritat del gel fonent-se és quasi imperceptible, fet que ens recorda que el so pot ser de moltes maneres: fins i tot pot no existir, i que igualment ressoni dins del nostre cap, com proposa l’artista Christian Marclay. Però l’obra de Kos, més que un joc sonor, és un crit d’alerta. El que ens demostren els seus micròfons no és que el gel fa soroll quan es fon, sinó que cada hertz de so testifica també el pas sever, silenciós i irrevocable del temps.

Art sonor? és el nom de l’exposició en què Arnau Horta, especialitzat en l’anàlisi del so i de l’escolta en l’art contemporani, investiga la presència de l’element auditiu en les arts plàstiques des del segle XX i fins ara. Però segons el comissari, el més important del títol no són els dos conceptes, art sonor, sinó l’interrogant final. Perquè aquesta és la primera pregunta que cal fer-se: existeix, realment, l’art sonor com a categoria artística moderna? Si mirem tota la història de l’art des d’una perspectiva auditiva, no poden sonar també dins del nostre cap les pintures clàssiques, sense cap necessitat de tecnologia?

Aquests dubtes ja els va posar sobre la taula el percussionista i pioner de la instal·lació sonora Max Neuhaus l’any 2000, quan a l’article Art sonor? va escriure que les exposicions d’aquest suposat corrent artístic “no és que de vegades caiguin en l’error d’incloure absolutament tot el que hi ha sota la capa del sol, sinó que, en la majoria de casos, el que se selecciona no és altra cosa que música o una col·lecció de músiques variades amb un nom nou. Vet aquí una actitud covarda”. Arnau Horta agafa aquestes reflexions de Neuhaus i es planteja si l’art sonor és una nova forma artística o si hauríem de llançar aquest concepte a la paperera de la història.

De fet, l’exposició Art sonor? il·lustra que el procés d’entendre l’objecte artístic com un objecte sonor ha sigut progressiu: primer les obres d’art parlaven de la sonoritat implícitament, com una al·lusió metafòrica al so, i després explícitament, com una propagació efectiva d’aquest, ajudada per les tecnologies mecàniques i digitals. És per això que quan entrem a la primera sala de la Miró, el que veiem són pintures; mentre que cap al final hi trobem escultures i fins i tot instal·lacions amb les quals el públic pot interactuar, com la Handphone table (1978) de Laurie Anderson, que permet sentir música a través dels colzes, o la Manheim Chair (2015-2016) de Michaela Melián, una cadira on tothom és convidat a seure i escoltar.

“En realitat, aquesta és una mostra bastant silenciosa”, diu Horta, que especifica que encara que hi hagi obres que puguin semblar mudes, “el visitant ha de parar atenció a l’aparèixer del soroll, a la música en el seu estat naixent.” Perquè totes les peces ens conviden a escoltar-les, i perquè l’art no només se sent a través de les orelles. Així ho especificava Suzanne Delehanty l’any 1981 en el catàleg de l’exposició Soundings del Neuberger Museum of Art de Nova York, on explicava que el so també el recullen “la nostra pell i els nostres cossos”. 

En aquest text, Delehanty feia referència a Joan Miró, perquè no és casualitat que la mostra es dugui a terme en aquesta fundació. L’obra del pintor català està plena de referències auditives: “En el guaix de Miró de 1940, el cant de l’ocell i el tamborineig de la pluja són imatges auditives que es fonen en un espai pictòric melodiós que, com la música, ens arrossega al regne de la imaginació que promulgava Beaudelaire”, deia l’autora. A l’exposició Art sonor?  hi podem veure les pintures Musique du crépuscule I  (1965) i Musique du crepuscle V  (1966) de Miró.

Com detalla Horta, “el so, de forma explícita o implícita, sempre travessa la creació i l’experiència artística”. Perquè el so és ritme, i tota creació artística és un joc rítmic –i, per tant, també arrítmic- de formes i possibilitats: algunes de les quals es veuen afavorides per un suport que permet que resisteixin el pas del temps, com les pinzellades d’un quadre, i d’altres que són efímeres per se, com la música o les performances. Perquè en el fons, quan parlem de so, parlem de temps, i quan parlem de temps, parlem de creació, i quan parlem de creació, parlem d’art i parlem de vida. 

Com deia a l’any 1975 Jean Tinguely, un altre artista que trobem a l’exposició, “tot canvia, tot es modifica constantment; tots els intents per captar la vida al vol i voler tancar-la en una obra d‘art, ja sigui una escultura o un quadre, em semblen una vana paròdia de la intensitat de la vida!” Per això, calcant aquesta intensitat vital, el seu és un art molt sonor, ple de mecanismes que fan soroll, mals de cap de la seva generació, en la qual el ritme s’accelerava, els mitjans de comunicació triomfaven i els sons i sorolls omplien més que mai l’ambient. 

Tot, per acabar-nos fent entendre que distingir l’art sonor dins de l’art seria com distingir la vida sonora dins de la vida, perquè la realitat és que tot sona, fins i tot si calla, tot s’esdevé alhora i tot passa, perquè el so, com l’art, és sobretot temps. I el temps és un tros de gel que es fon i no torna, però que ens alliçona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació