L’Hermitage i el futur de Barcelona

Tenim el món cultural revolucionat i no és només pels teatres que tanquen, ni perquè aquesta setmana la novel·la negra hagi ocupat la capital catalana a través del festival BCNegra, ni pels famosos i dansaires pressupostos de la Generalitat, que s’han comunicat d’una forma pèssima i que han provocat molts malentesos tant en la cultura com en el periodisme, per acabar suposant una altra decepció en forma d’uns tant per cents més baixos del que s’havia anunciat. Però aquí parlarem de la polèmica de l’Hermitage.

El tema de l’Hermitage sobrepassa el terreny artístic i museístic. És clar que volem bons museus al nostre país. Tan clar com que molts ja existeixen i fan mans i mànigues per articular propostes decents i tan clar com que hi ha molts detalls en la proposta de la institució russa que no quadren, com ara que alguns dels comissaris anunciats no tinguessin ni idea que havien de treballar en la primera exposició del museu. Però el problema no és només aquest. 

Barcelona és una ciutat petita que vol i pot equiparar-se a grans metròpolis com Londres gràcies, sobretot, al seu talent. Catalunya és un país amb potencial creatiu, i això es demostra no només en el camp de la cultura sinó també en el de l’economia, el de la ciència, el de la tecnologia i tants altres. Tenint en compte que Barcelona és atractiva pels inversors forans per aquest motiu, i que a més s’hi suma el fet que tenim una qualitat de vida que no es troba en altres llocs d’Europa, el país i en concret la seva capital han de tenir clar que la prioritat és mantenir les condicions perquè aquest talent creixi i circuli, i no pas explotar momentàniament aquestes condicions per a la llarga acabar-nos transformant en una ciutat impersonal que no propicia que neixin riqueses diferencials des d’aquí cap a fora.

No és només que Barcelona pugui aportar més a nivell creatiu i d’innovació que moltes altres ciutats europees i mundials, és que a més competeix amb totes elles sense tenir, en molts casos, ni la meitat de la seva grandària. Les dimensions de la ciutat són importants a l’hora d’omplir-la d’institucions que marquen el tarannà d’aquesta i que poden arribar a deixar en un segon pla les veritables fonts de coneixement i estil específic que poden fer que els catalans tinguem quelcom a aportar al món. Viure globalment no significa uniformitzar-nos localment, sinó aportar des d’un territori concret tot allò que els altres no poden oferir, i entre tots crear un panorama hiperconnectat, modern i avançat, que deixi espai perquè les diferents tradicions de cada lloc aportin el màxim que puguin arreu. Difícil, sí, sobretot si es deixa que les grans empreses uniformitzadores campin al seu aire per tot el món a base de no posar-los prou condicions administratives.

Quin paper jugaria en aquest camp l’Hermitage? Encara que molts de nosaltres gaudíssim com nens petits a les seves sales, quin precedent suposaria la ubicació d’aquesta gran empresa en un punt neuràlgic de la ciutat? De cara a l’arribada en el futur de noves institucions culturals que altres grans ciutats poden assimilar sense posar en risc els discursos propis, què suposa acceptar el museu rus per a la petita, encarida i potencial Barcelona? El xantatge de les converses que el museu està tenint amb Madrid tindrà algun efecte sobre nosaltres, o ens dedicarem a pensar en el que ens interessa en comptes de caure en la trampa de la comparació absurda?

Madrilenys, si voleu l’Hermitage, és tot vostre. Nosaltres tenim altres models a seguir. No per provincianisme, sinó per gestió del valor propi a llarg termini i en un món globalitzat. El debat de l’Hermitage no tracta només sobre museus. Fins i tot va més enllà del dubte sobre quin model de turisme vol la capital catalana (tot i que el toca de ple, i aquí cal demanar coherència de discurs i de polítiques a Barcelona en Comú). El que fa palès el debat del museu rus és que encara hem de dur a terme un exercici de conscienciació i de reflexió sobre quin lloc volem que Barcelona ocupi en el món, per quin missatge volem apostar i quines inversions i models empresarials ens portaran més riquesa i singularitat a llarg termini.

La pregunta és la següent: volem ser una ciutat de talent, de pensament, amb personalitat, amb aportacions pròpies, amb arrels i tradicions riques, o volem ser una ciutat com tota la resta però a sobre sense espai i per tant destinada al col·lapse? I si tenim clara la resposta, com podem marcar aquest rumb davant les dinàmiques, les presses i les pressions globals? Tot el que decidim ara serà important demà.