L’esperit és un arbre que té una rel que és una roda

A Catalunya hi ha moltes muntanyes amb una creu al capdamunt. És una imatge que engega una roda infinita de dualismes: terra i cel, natura i cultura, dalt i baix, sagrat i profà, matèria i esperit, culte popular i institució eclesiàstica, i així tombant i girant podríem passar tot el dia. En un assaig sobre el símbol de la creu, Antoni Tàpies, que no parava de guixar-ne, intenta, justament, dissoldre el dualisme entre els significats cristians de la creu i els més generals. Al final aposta per la figura de l'”arbre còsmic”, un símbol que ja apareix a les cultures orientals que tant volia anostrar. La idea és que l’arbre posa en relació Cel, Terra i Infern amb l’estructura de branques, base i arrels: “Aquesta imatge fins es considera l’origen de la idea cristiana que, assimilant-la a aquell arbre, també situa la creu en el centre del món, amb tot un conjunt d’altres símbols que se’n deriven: el símbol de comunicació entre el cel i la terra, el de l’escala, el de l’ascensió, el del retorn al paradís, etcètera”. Dient que la creu és un arbre, i amb aquest “etcètera”, més que cloure, Tapies comença de nou. Parlar de dualismes fa girar una roda que no s’acaba mai, que és del que acabem parlant sempre que ens posem a parlar d’espiritualitat.

Des d’ahir hi ha un tros de creu a la sala de reflexió que Antoni Tàpies va fer a la Universitat Pompeu Fabra. L’hi ha posada Perejaume, una obra inèdita que culminava el primer dia d’unes jornades sobre art i espiritualitat que la UPF ha coordinat: quatre dies al llarg dels quals la Fundació Tàpies, la Fundació Miró i el Museu Picasso organitzaran activitats que reflexionen sobre l’art i l’espiritualitat a les obres dels tres artistes. “Fer voltejar una creu” és una instal·lació que es pot descriure fàcilment en termes materials i concrets: la col·locació d’un dels fragments que es conserven de la segona creu de Pedracastell, una creu de 12 metres d’alçada que l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va aixecar el 1901 al cim del mateix nom de Canet de Mar, al Maresme, en la mateixa posició i a la mateixa altura en què estava en la creu original. “El fragment s’exposa sostingut per quatre puntals estampits a les parets, al sostre i a la biga que travessa la capella i davant la gran campana de la pintura d’Antoni Tàpies”, ens diu Perejaume.

Una de les revolucions més felices de l’art modern és invertir la càrrega de treball de l’art monumental. 

Torces el coll amunt per fitar el tros de creu i busques el full de sala que t’explica que la primera creu se n’havia anat en orris per un vendaval i la segona la van fer amb ànima de ferro, però els anarquistes se la van carregar amb una bomba el 36, i que actualment n’hi ha una molt lletja i sospitosament semblant a la d’El Valle de los Caídos aixecada el 1954 que qui sap si algun dia tornarà a anar avall. Immediatament se’t contagia una alegria. És la sobreabundància de l’economia poètica, el somriure inevitablement infantil que se’ns dibuixa a la cara quan veiem que el plom es pot convertir en or amb unes simples paraules màgiques. Perquè una de les revolucions més felices de l’art modern és invertir la càrrega de treball de l’art monumental. Mentre que una escultura o una pintura especialment laborioses llueixen un bagatge pesadíssim que pot arribar a esgotar, els gestos duchampians com ara penjar una cadira normal i corrent de la paret o alçar un tros de creu en desús ens donen molt a canvi de molt poc. Igual que la paraula precisa en el poema o la comparació pertinent en l’assaig, la instal·lació contemporània fa que l’esperit treballi per a ella.

Perejaume diu que la pintura que Tàpies feia durant les vacances al Montseny, “produïa i reproduïa, cada estiu, un estat intercanviable entre arbre i desert”.

El bé de Déu de lectures que pot desencadenar Fer voltejar una creu potser sigui el sentit més pregon de l’obra i el resultat de posar dos artistes tan brillants com Tàpies i Perejaume a barrinar sobre les coses de l’esperit. En el text que dedica a la instal·lació, Perejaume diu que la pintura que Tàpies feia durant les vacances al Montseny, “produïa i reproduïa, cada estiu, un estat intercanviable entre arbre i desert”. I, efectivament, la gran campana de pintura de Tàpies que hi ha a la sala de reflexió evoca una aridesa que toca per l’extrem invers amb el Montseny frondós que associem a Perejaume. Doncs bé, la creu-arbre-desert davant la campana-muntanya de Tàpies-Perejaume activa una roda que a mi em va fer pensar en la frase de Ramon Llull “La rel de l’arbre és una roda”, que conec perquè Perejaume la va prendre per titular un vídeo on es veien arbres giratoris, i que suposo que tenia fresca a la memòria perquè fa un parell de setmanes, a l’acte d’investidura de Perejaume com a Doctor honoris causa per la Universitat de Vic, vaig somriure quan els membres del Cor Jove Nacional van cantar donant voltes sobre l’eix del propi cos a la perejàumica manera. Tàpies va fer giravoltar moltes creus en els seus quadres i Perejaume continua les tombarelles amb aquest goig que fa el ball de repetició i diferència que anomenem art o esperit, segons com ens agafi el dia. 

Per fer mitja volta més, el tros d’un poema de Pagèsiques que ens va dir Perejaume:

Com la creu de les muntanyes
que moren a muntanya.
Com la muntanya mortal amb la creu.
Com les golfes obscures d’una terra
que alça el que crucifica.
Perquè la terra mor al cel en cada cim
i se n’esglaia a la punta de tot
i la creu marca insistentment,
allà dalt,
aquest esglai geològic
de morir el món en cada cim.
I res com la creu no expressa
aquesta alçària pouada,
aquest enfondiment de terra en la llum.
Que fins i tot els turons
completament emboscats
se senyen al cim de tot
tantes vegades com arbres alzinen,
amb els troncs de dalt a baix
i l’horitzó de cap a cap.