Les millors fotos de l’any

Aquesta és ja la divuitena vegada que la fundació Photographic Social Vision (PhSV) organitza la presentació a la nostra ciutat, en estreta col·laboració amb el CCCB, de les fotografies guanyadores i finalistes del premi de fotoperiodisme més important del món: el World Press Photo. L’organització World Press Photo (WPPh), creada el 1956 i amb seu a Holanda, convoca cada any els millors fotoperiodistes de tot el món perquè presentin els seus treballs. Perquè ens fem una idea del seu abast, en aquesta edició va rebre un total de 64.823 fotografies de 4.066 participants procedents de 130 països.

L’objectiu del WPPh ha estat des dels seus orígens el de facilitar una informació objectiva, veraç i contrastada, tant si ha estat publicada en mitjans com si no ha aconseguit aquesta presència pública. Amb això vol valorar la feina dels fotògrafs com a testimonis d’allò que passa al món en uns moments en què vivim rodejats d’una allau d’imatges i notícies falses que generen els nous mitjans digitals. Gràcies als fotoperiodistes, al seu esforç i als riscos que assumeixen, podem estar millor informats d’allò que passa al món. Com va apuntar Silvia Homedes , directora de PhSV, en la presentació de l’exposició dels 26 guanyadors de les diferents categories, 10 són fotògrafs i freelance, 11 d’agències de premsa i només 5 de mitjans de comunicació. Unes xifres que posen de manifest la gran rellevància dels fotògrafs independents dels grans mitjans que, malauradament, en els darrers temps semblen haver menystingut la seva responsabilitat en el terreny de la informació gràfica.

Com ja se’ns va anticipar ara fa un any, en la darrera edició, el 2022 WPPh inicia una nova etapa en la qual ha introduït uns canvis rellevants en els formats i criteris de selecció. Essencialment, els canvis es deuen a la constatació que la vocació global de WPPh no es corresponia fins ara amb una participació mínimament representativa de les diferents àrees geogràfiques del món. Així, per exemple, mentre que Europa representava al voltant del 50% de les propostes, Àfrica només arribava al 2%.   

Per això han decidit establir sis àrees geogràfiques: Àfrica, Àsia, Europa, Amèrica del nord i Central, Sud Amèrica i Sud-est Asiàtic i Oceania. Per a cada una d’aquestes àrees uns jurats, també de caràcter i composició locals, qualifiquen i premien fotos seleccionades a cada àrea. En una segona fase, aquestes fotos premiades són avaluades per un jurat global que concedeix els premis definitius de les quatre categories. Es pretén amb això estimular la participació a través de la difusió en la zona i la tasca de les seves organitzacions fotogràfiques.

D’altra banda, s’ha decidit simplificar i reduir el nombre de seccions del concurs a quatre: Fotografies Individuals, Reportatges gràfics, Projectes a llarg termini i Format obert (on es presenten projectes basats en imatges fotogràfiques, però amb incorporació d’altres mitjans audiovisuals). Aquestes categories, basades en el format, abasten totes les temàtiques de les anteriors edicions del concurs.

Com apunten els organitzadors del certamen, les conseqüències d’aquests canvis de criteris han tingut ja notables repercussions en els participants i en les temàtiques presentades. En primer lloc, 19 dels 24 fotògrafs, és a dir el 79% dels guanyadors, han presentat una història basada en les realitats del seu propi país, la qual cosa s’ha de traduir en un major coneixement i realitat d’allò que es retrata. Ha augmentat també la participació femenina: hi ha set dones entre els 24 fotògrafs guardonats. D’altra banda, ha tingut efectes sobre les temàtiques de les problemàtiques del canvi climàtic en zones del tercer món, de la vida de les poblacions autòctones i comunitats indígenes, o dels moviments de protestes ciutadanes, de gran pes en el concurs.

La presentació, que es pot veure a les sales de la planta baixa del CCCB fins a l’11 de desembre, té un format molt similar a la dels anys anteriors, amb el lògic ajust a les noves categories ja esmentades. Potser es pot assenyalar l’esforç que s’ha fet per millorar la presentació de les cartel·les. Redactades amb una tipografia adequada, estan situades en unes posicions que faciliten la seva lectura, cosa que no sempre acostumem a veure en les exposicions de fotografia.

D’altra banda, l’editorial BLUME ha editat un catàleg amb tota la informació de l’organització del certamen, la composició dels jurats i les fotografies dels treballs premiats i els seus autors, que pot resultar molt útil com a recordatori d’aquesta nova fórmula del WPPh. L’esmentat catàleg té, a més, un peculiar disseny gràfic que sota l’aparença d’uns suposats errors d’impressió resulta certament original.

Encara que aquesta exposició que ens ofereix ara el CCCB es veurà a més de 100 ciutats arreu del món, amb la voluntat d’ampliar al màxim la seva difusió, com en edicions anteriors, el WPPh ofereix des de la seva pàgina web la possibilitat d’accedir a totes les fotografies guanyadores d’aquesta edició. Això em sembla un component essencial, no només per a aquells que no hagin pogut accedir a l’exposició, sinó per a tots aquells que volem poder mirar amb calma les imatges, llegir els texts que les acompanyen, i, en definitiva, gaudir a fons del treball dels fotògrafs i els seus missatges.

Cal esmentar també que el WPPh mostra una especial preocupació per difondre i fomentar la fotografia de qualitat i contingut entre la gent jove, un aspecte del màxim interès en una època tan marcada per la massificació i la banalitat de l’experiència fotogràfica. I per això organitza visites guiades a l’exposició per a escoles, amb un gran èxit. L’any passat se’n varen fer més de 100, amb una assistència d’uns 4.000 alumnes de centres escolars. A la pàgina web de PhSV trobareu indicacions per a les visites guiades del públic general i les dedicades a les escoles.

No cal dir que totes les fotografies que es veuen a l’exposició són d’una notable qualitat, després del rigorós procés de selecció al qual han estat sotmeses. Potser en conjunt resultin una mica menys espectaculars que en edicions amb l’anterior format, però reflecteixen, en canvi, experiències molt viscudes. Esmentem només, molt breument, els guanyadors globals de les quatre categories; trobareu totes les imatges al CCCB i també a les publicacions i pàgines indicades.

En la categoria de Premi Foto de l’any, la guanyadora ha estat Escola Residencial de Kamioops del canadenc Amber Backen amb la qual, curiosament sense cap presència humana i només amb uns vestits penjats en unes creus en un paisatge de capvespre, recorda la mort de més de dos-cents escolars arran de la descoberta d’una tomba a l’antiga Columbia britànica .

El Reportatge Fotogràfic de l’any ha estat per Salvar els boscos amb foc de l‘australià Matthew Abbott,  que retrata la pràctica dels indígenes australians de la crema controlada dels seus boscos per a eliminar el risc de grans incendis posteriors.

En el Projecte de Llarg termini ha guanyat Distopia amazònica, del brasiler Laio de Almeida, que al llarg de més de dotze anys ha documentat en blanc i negre el procés de desforestació de l’Amazònia, el qual, per cert, s’ha agreujat notablement en el període de govern de Bolsonaro.

I finalment, en el Format Obert, la guanyadora ha estat La sang és una llavor de l’equatoriana Isadora Romero, que en un vídeo de fotografies digitals i analògiques analitza la desaparició de les llavors i el coneixement ancestral de l’agricultura a Colòmbia.

Com cada any, el CCCB acull fins a l’11 de desembre l’exposició de les fotografies guanyadores del certamen de fotoperiodisme de més àmplia difusió arreu del món: el World Press Photo.