Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

L’efecte Dunning-Kruger

És la situació incòmoda que més cops m’he trobat a la vida

Si em preguntessin quina és la situació incòmoda que més cops m’he trobat a la vida, segurament respondria “que em parlin d’alguna cosa que suposadament hauria de saber però que desconec”. Posar cara d’interès i assentir amb el cap, intentar dissimular aquell somriure nerviós. Abans, aquesta era la reacció típica que tenia quan algú feia una referència que o bé jo havia oblidat o bé, acceptem-ho, no havia sabut mai.

I parlo en passat, perquè ha arribat un punt en què el més fàcil és acceptar que hi ha certes coses que no sé i repetir una desena de cops al dia: “Perdona, qui és aquesta persona?”, “Mmh, aquesta paraula què significa?”, “Un moment, no sé de què parles”. El risc és tan gran com quedar com una inculta, però pitjor és que la persona descobreixi que el teu cap ha fet un 404, concept not found, i t’ho pregunti directament. Davant de tal situació, una no pot fer més que abaixar el cap i deixar que la vergonya faci el seu curs.

“Que no et passi l’efecte Dunning-Kruger”, m’aconsellava el meu germà la setmana passada, després de llegir la columna Posem-nos-ho difícil. Segons Viquipèdia -web de referència fins i tot per aquell professor d’universitat que deia que un bon periodista mai l’utilitzaria- aquest efecte és un biaix cognitiu que pot tenir dos vessants: o bé que un individu amb escassos coneixements pateixi un efecte de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligent que els altres per culpa d’un mesurament incorrecte de les seves capacitats; o bé que un individu qualificat subestimi les seves competències i assumeixi que els altres entenen de forma fàcil el que està explicant.

Una servidora espera que el seu germà fes referència a la segona opció, però no podria posar la mà al foc, tenint en compte la quantitat de cops que ha de dir cada dia “Això no ho sé, m’ho expliques?”. Però la qüestió és que si la setmana passada parlava de la necessitat de posar-nos reptes, la intenció no era enviar ningú a repassar Google d’amagat, sinó animar-lo a perdre la por a preguntar. D’altra forma, la vergonya ens farà mediocres.

Ei, perdona, què has dit que era l’efecte Dunning-Kruger?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació