L’art no resol els problemes socials

Posenenske va deixar l'art quan va veure que no servia per resoldre els problemes socials

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

“Monotonie ist schön”, deia l’artista alemanya Charlotte Posenenske; “la monotonia és bella”, ha traduït el MACBA. El museu barceloní dedica una mostra a aquesta veu crítica de l’art contemporani, una referent del minimalisme europeu que només va dedicar dotze anys de la seva vida a la creació artística. Posenenske va abandonar el món creatiu el 1968, enmig d’un èxit notable, perquè va perdre la fe en la capacitat de l’art de contribuir als canvis socials.

Charlotte Posenenske (Wiesbaden, 1930 – Frankfurt 1985) és una artista que va tractar l’art de la mateixa manera que es tracta qualsevol objecte fabricat en una cadena de producció. En les seves obres, l’alemanya feia servir materials de construcció que reproduïa en repetició seriada i sense límits d’edició. L’univers creatiu de l’artista no destaca només pel procés de fabricació, que era industrial, sinó perquè un cop acabades les peces, l’artista les venia a preu de cost i compartia l’autoria amb els seus consumidors.

Aquest minimalisme de producció massiva era coherent amb les preocupacions socials de Posenenske, que van acabar fent que deixés l’art i es dediqués a la sociologia. Dins d’aquest camp, però, la fins aleshores artista no es va desmarcar dels temes que feia anys que ja estudiava, i es va especialitzar en l’estudi del treball i la producció industrial. Les bases del seu art les va deixar escrites en un manifest que va publicar l’any 1968, en el mateix període en què va decidir abandonar el món artístic. El seu manifest predicava això:

“Las coses que faig són
variables,
tan simples com sigui possible,
reproduïbles.
Són components d’un espai, ja que són com elements constructius,
sempre es poden reorganitzar en noves combinacions i posicions
i, per tant, poden alterar l’espai.
Deixo aquesta modificació per al consumidor, que una vegada i una altra
participa en la creació.
La simplicitat de les formes geomètriques bàsiques és bella i apropiada
per demostrar els principis de les modificacions racionalitzades.
Faig sèries
perquè no vull fer peces úniques per a individus,
perquè vull fer elements combinables entre si dins d’un sistema.
Per fer una cosa que sigui repetible, objectual,
i perquè és econòmic.
Les sèries poden ser prototips per a produccions en massa.
La sèrie DW (a la galeria Konrad Fischer) està feta de cartró ondulat, que
és lleuger i barat: un material de consum.
Sovint les combinacions entre els diversos elements són nombroses, de manera que l’entorn espacial es veu alterat més substancialment. En aproximar-se
a les dimensions de l’arquitectura, es distingeixen cada vegada més
dels objectes de la galeria.
Són cada vegada menys reconeixibles com a “obres d’art”.
Els objectes haurien de tenir el caràcter objectual dels productes industrials.
L’antiga categorització de les arts ja no existeix. L’artista del
futur hauria d’haver de treballar amb un equip d’especialistes en un laboratori de desenvolupament.
Tot i que el desenvolupament formal de l’art ha anat progressant cada cop més ràpid,
la seva funció social ha anat en retrocés.
L’art és una mercaderia amb un significat transitori, el mercat és diminut,
i el prestigi i els preus s’incrementen com menys quotidià és el material.
És difícil per a mi assumir el fet que l’art no pot contribuir gens ni mica a
resoldre els problemes socials més urgents.”

Offenbach, 11 de febrer de 1968

Tot i que Posensenke va mantenir una intensa activitat expositiva durant els anys en què va exposar com a artista, la seva contribució al discurs del minimalisme i el conceptualisme continua sent poc coneguda. La retrospectiva del MACBA, sota el títol Charlotte Posenenske: Work in Progress, constitueix l’exploració més minuciosa del llegat de la minimalista des de la seva mort. Com plasma la institució barcelonina, “l’obra de Posenenske oscil·la entre el minimalisme i el conceptualisme, l’art participatiu i la performance, la pràctica social i la crítica institucional.”

A part de les seves obres més conegudes, que són les sèries escultòriques i de grans dimensions, algunes de les quals podem tocar i moure al MACBA, la mostra Charlotte Posenenske: Work in Progress comença amb “el que no t’esperes mai quan penses en Posenenske”, diu Hiuwai Chu, conservadora i comissària d’aquesta institució. Es tracta dels primers dibuixos i pintures de la creadora, datats a partir del 1956, que ja permeten veure el seu “interès en la serialitat, la geometria i l’espai”. L’exposició, la primera gran mostra monogràfica que se li dedica a l’Estat espanyol, es podrà veure fins al 8 de març del 2020, després de presentar-se al Dia:Beacon de Nova York.

Al museu barceloní també hi veiem l’única pel·lícula que va fer l’artista, “Monotonie ist schön” (1968), la monotonia és bella; i una biografia que ens ajuda a entendre més la frustració de Posenenske davant la poca efectivitat de l’art a l’hora d’influïr en la justícia social. Perquè l’artista era jueva, un fet que la va marcar de per vida, que la va deixar sense pare des de ben petita i que va fer que hagués de viure una part de la seva infància amagada en un edifici de l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial. La monotonia és bella, creia Posenenske. Sobretot si debat els problemes socials de la gent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació