L’art del falsificador

Quan visitem un museu donem per fet que les obres que veiem són verdaderes. Si no, quin sentit té trepitjar aquestes institucions? Avui en dia, el paper del museu s’ha eixamplat i és també una àgora social de trobada i de debat, però el rigor dels procediments tècnics que passen les obres abans d’arribar a sala ha de continuar intacte. Rigor? I si algunes de les obres que hem vist en realitat fossin falses? Això és el que ha estudiat el Museu d’Art de Girona a la valenta exposició Falsos verdaders. L’art de l’engany, que es pot veure fins al 19 d’abril del 2020 i que pren de punt de partida l’anomenat cas Pere Mates.

L’exposició Falsos verdaders. L’art de l’engany del Museu d’Art de Girona comença, en realitat, l’any 2010, quan la institució adquireix unes falses taules renaixentistes atribuïdes al pintor gironí Pere Mates (1450-1558). El 2016, aquestes obres van resultar ser falses. Un descobriment traumàtic pel museu, que ha decidit fer-ho públic a través de l’exposició per tal de parlar sobre el costat més fosc del mercat de l’art i del col·leccionisme: el de la falsificació d’obres d’art. 

Amb la intenció d’exposar aquest cas però també d’anar més enllà, la mostra exposa prop d’una quinzena d’obres falses d’arreu de Catalunya, i ha sigut possible gràcies als historiadors de l’art Joan Bosch i Francesc Miralpeix. Els estudiosos han comptat amb el suport del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. “L’operació del Museu d’Art de Girona és modèlica”, diu Miralpeix, que explica que la institució va recuperar els diners que va invertir en les obres falses, i que per tant la història podia haver acabat aquí, però no: “La voluntat d’extreure’n una lliçó didàctica serveix per treure’ns una vena dels ulls”.

La història és la següent: l’any 2010 van sortir a subhasta tres taules del Retaule de sant Joan Baptista atribuït a Pere Mates. Eren idèntiques a les documentades, fotografiades i publicades l’any 1956 per l’historiador i restaurador Joan Sutrà, la persona que més havia estudiat el corpus pictòric d’aquest mestre gironí, un dels pintors més destacats del Renaixement a Catalunya. Ningú va dubtar de l’interès d’adquirir-les i, malgrat fer-se evident un possible excés de restauració, les obres es van exposar al públic.

Sis anys després, el 2016, Carme Clusellas, directora del Museu de Girona, va descobrir que aquestes obres eren falses després de veure a Facebook que se subhastaven cinc peces de l’autor i “dues d’elles eren idèntiques” a les que hi havia exposades al Museu. Les sorpreses van continuar: la tercera obra adquirida el 2010 tenia una rèplica conservada en els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Va ser a partir d’aquell moment en què es va acceptar a la força que les obres que tenia el Museu d’Art de Girona eren falses, i que va començar l’anomenat “cas Pere Mates”.

Com pot ser que el Museu no detectés abans que les obres no eren originals? Segons Miralpeix, les falsificacions d’aquests quadres van passar gairebé desapercebudes als ulls de conservadors, historiadors i restauradors, tot que hi havia sospites: “Moltes vegades aquest tipus d’obres han sobreviscut a un periple històric, s’han restaurat o tenen patines de barnisos esgrogueïdes”, reflexiona l’historiador de l’art, que explica que per això pot passar que “s’atribueixin a les restauracions alguns aspectes que es veuen un pèl rars.”

Un exhaustiu procés d’estudi i anàlisi de totes les taules, dirigit pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, va acabar desvelant que les tres primeres, les adquirides el 2010, eren còpies d’època contemporània, i que les altres sis que sortien a subhasta sí que correspondrien al segle XVI. El cas es va tancar amb un final feliç: es van comprar les sis obres verdaderes i s’han retornat els diners de les falses. En aquell moment, el Museu d’Art de Girona va adquirir el compromís d’explicar, exposar i difondre tot el que la recerca històrica i científica hagués destapat sobre el tema.

Perquè el problema de les obres falses no és només que existeixin, sinó que un dels motius pels quals no es detecten és que les investigacions per constatar-ho són cares. D’entrada, hi ha d’haver un historiador o restaurador que detecti que la peça no acaba d’encaixar. Després, l’ideal seria fer-los un estudi a partir de raig X, infraroigs o llums rasants, però segons Miralpeix, a hores d’ara “només el Prado o el Centre d’Estudis de Béns Mobles de la Generalitat tenen aquests aparells”.

En el cas de Matas, les proves en qüestió no es van fer perquè només es duen a terme en casos excepcionals d’alarma. “La tecnologia és caríssima i a més també necessita tècnics especialistes: quants museus tenen un químic? És impensable”, apunta l’historiador, que destaca que “per sort, a Catalunya el MNAC té un taller específic de restauració, i encara que moltes vegades no té tots els mitjans, on no arriba el museu sí que arriba el Centre de Restauració de la Generalitat”.

A l’hora de fer aquesta mostra, Miralpeix explica que “vam intentar sempre filar molt prim perquè no és el mateix un fals, una imitació o una còpia”. Segons l’expert, un quadre és fals quan es ven amb una voluntat explícita d’enganyar per tal de treure’n un rendiment econòmic. “Potser en origen aquestes pintures no es van fer amb aquesta voluntat, fins i tot podien ser una còpia d’algú que les volia regalar o replicar”, diu. Però quan passa el temps, el rastre de les obres pot perdre el sentit. A més, els límits entre entre el que és una còpia o una imitació poden ser molt confusos, perquè segles enrere, “un taller de pintura podia anar replicant un producte d’èxit per tal de vendre’l, si la seva figura o composició funcionava”, i això no podria ser entès com una falsificació sinó que seria una còpia.

Per establir un criteri, es considera que “les peces són falses el dia que entren al mercat intentant ser venudes com si fossin originals, fins i tot si aquesta venda es fa des del desconeixement i no des de la mala fe”. Sobre els falsificadors verdaders, aquests dominen estratègies d’engany diverses. Una d’elles és “la capacitat de crear un relat”, detalla Miralpeix. No n’hi ha prou amb què les obres s’assemblin a l’original; també han de tenir una història creïble. Per dotar-les d’autenticitat, els falsificadors podien fer creure que aquella obra havia tingut un recorregut inventat, o bé buscar l’aval d’un historiador o expert que els ajudés a tenir certificats d’autenticitat.

Precisament perquè les obres falses no apareixen soles, sinó que estan envoltades de persones que han fet creïble el seu relat i fins i tot la seva compra, Francesc Miralpeix i Joan Bosch també doten l’exposició de Girona d’unes preguntes que traspassen els quadres i parlen de la societat. Quins altres casos pot haver-hi? Què movia als falsificadors? El transfons de les seves falsificacions podia ser la burla? O potser era la cobdícia? O un joc intel·lectual? Els farsants es detenien? Mentre es busca la resposta a totes aquestes preguntes, el Museu d’Art de Girona destaca alguns noms propis com Han van Meegerenen, falsificador de Vermeer, o Elmyr de Hory, falsificador de Matisse, Modigliani o Picasso. Pintors amb molt d’art… per a l’engany.