Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

L’art com a tortura: el cas de les txekes de Barcelona

Els presos de dretes i d'esquerres tenien diferents actituds respecte les cel·les

Llits en angles de vint graus que feien impossible dormir, terres estrets i plens de sanefes de maons que evitaven que s’hi pogués caminar, parets recobertes de dibuixos pertorbadors amb colors paranoides… Així eren les txekes, les cel·les de tortura psicotècnica creades per l’anarquista francès Alphonse Laurencic, que es van construir a Barcelona l’any 1937 per part dels grups prosoviètics de l’Exèrcit Republicà. Una d’aquestes habitacions es pot veure ara reproduïda al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El 1902 va néixer a França l’anarquista Alphonse Laurencic, fill de pares austríacs. La seva joventut la va passar a Viena, on va estudiar arquitectura i art a l’Escola de Construccions.  Va formar part de l’Exèrcit Iugoslau, nacionalitat que també tenia, però és conegut sobretot per la seva participació en la Guerra Civil Espanyola. Ja abans de l’enfrontament, Laurencic va venir a viure Barcelona. Va ser un espia dels Serveis Secrets Soviètics, però és que també va treballar pel Servei d’Informació Militar (SIM) de Catalunya, organisme controlat pels prosoviètics de l’Exèrcit Republicà.

Va ser en aquesta formació on va intervenir en el disseny d’algunes txekes: centres de detenció irregular que es desenvolupaven amb l’ajuda d’algunes teories artístiques d’avantguarda. Concretament, Laurencic en va crear tres: dues a Barcelona, situades dins de les esglésies dels carrers Vallmajor i Zaragoza; i una a València, establerta dins del convent de Santa Úrsula. Ara, el Museu Nacional posa al descobert la història i les paradoxes d’aquestes presons, gràcies a l’exposició Habitació.

En aquesta mostra hi podem veure la reproducció d’una txeka a mida real. Es tracta d’una instal·lació que forma part de l’Archivo F.X., un projecte en què l’artista Pedro G. Romero investiga pràctiques radicals de l’art modern i contemporani. “Les txekes que m’interessen són aquelles que foren instal·lades en esglésies o convents i que suposen una operació de profanació”, explica l’artista, que analitza a fons el tractament que l’art rebia dins d’aquestes cel·les. L’Archivo F.X. s’ocupa especialment de la iconoclàstia antisacramental a l’Estat Espanyol des de finals del segle XIX fins al 1945.

Per dins, les txekes eren cel·les molt petites, amb l’interior pintat amb colors molt forts, i amb maons enganxats caòticament al terra de forma que sobresortissin i no permetessin que els detinguts poguessin caminar. Els presos havien d’estar sempre drets o mal asseguts, i ni tan sols podien estirar-se a la nit, perquè el llit estava construït expressament amb un angle de vint graus, inclinat cap al terra. Per acabar-ho d’arrodonir, les parets de les sales eren corbes i estaven artísticament pintades amb figures, quadrats, línies i espirals que creaven diferents tipus d’efectes visuals, i permanentment il·luminades amb una llum vermella o verda. Aquests colors s’escollien amb la intenció que provoquessin malenconia i tristor a les persones tancades.

Les txekes estaven inspirades tant per les idees de l’abstracció geomètrica i el surrealisme, com per les teories de l’art d’avantguarda sobre les propietats psicològiques dels colors. L’art modern, principalment l’abstracte, servia com a mètode de tortura. “Laurencic superposa profanació i modernització, constructivisme i nihilisme”, explica Pedro G. Romero, que fa referència a una mena de violència sublim: “Les troballes formals que Kandinsky creia que servirien per a fer més habitable el món, aquí servien per a construir un món inhabitable”.

Aquesta paradoxa fascina a molts teòrics, com el mateix G. Romero o com el filòsof Slavoj Žižek, que escriu sobre les txekes en un text que s’inclou al catàleg de l’exposició del Museu Nacional, malauradament mal traduït al català i ple de faltes. Pedro G. Romero troba en les txekes més curiositats dignes de ser investigades: per exemple, l’artista destaca les diferents actituds que tenien els presoners d’esquerres i de dretes davant de les cel·les. Pels primers, la tortura psicotècnica de les habitacions no acabava de fer efecte i era un espai més on sobreviure; pels segons, les txekes suposaven una tortura infinita i alienant.

Com explica G. Romero, que ha buscat les veus dels testimonis en informes policials, publicacions i memòries sobre les txekes, “la gent d’esquerres trobava la tortura psicotècnica com una espècie de mamarratxada, una imaginació excèntrica, i preferien mil vegades aquests habitacles als mètodes tradicionals: les descàrregues elèctriques o les immersions en aigua, que veritablement eren terribles. En canvi, entre els testimonis de catòlics i falangistes, el confort desapareix i les agressions òptiques, els efectes especials de llum i so, els causaven lesions psicològiques que els van durar anys, tota la vida”. Aquestes afirmacions, com destaca l’artista, tenen a veure amb la guerra de propaganda.

Per a l’artista en qüestió, la investigació de les txekes té a veure amb la memòria històrica, però amb molts matisos que cal aclarir: “No es tracta de fer història per a que els vençuts de facto guanyen les seues batalles en els relats històrics, sinó de fer contra-relats precisament amb els materials exposats pels vencedors, amb la història escrita per aquells que han guanyat les guerres, per aquells que han encunyat la veritat històrica”.

Segons l’impulsor de l’Archivo F.X., molts cops els debats sobre la memòria històrica s’equivoquen en aquest punt. “No es tracta, com va dir Walter Benjamin, de recuperar la memòria dels derrotats i presentar-la, d’alguna manera, com a vencedora, per bé que fos per tal de carregar-se de raó o per coherència ètica, la qual cosa, al cap i a la fi, no em sembla malament”. Allò que Benjamin proposa i que G. Romero comparteix, per això treballa al voltant de les txekes, és capgirar la història dels vencedors, crear “un contrapèl als propis materials dels guanyadors”.

Quant a Alphonse Laurencic, va ser capturat pels franquistes al final de la Guerra Civil, acusat i jutjat per la construcció de txekes, que a més es dipositaven expressament en espais sagrats. L’arquitecte i espia va ser condemnat a mort. El 9 de juliol de 1939 va ser traslladat al Camp de la Bota, on el van afusellar a les primeres hores del dia. Va ser enterrat al Fossar de la Pedrera, la fossa comuna de 4.000 víctimes de la repressió franquista, entre ells el president de la Generalitat, Lluís Companys.

L’exposició Habitació del Museu Nacional vol ser un exercici de memòria històrica, que a més dialoga amb la col·lecció del museu de les èpoques de la Guerra Civil i els moviments sindicalistes. La mostra està comissariada per Nuria Enguita Mayo i Ángel Calvo Ulloa, i és una col·laboració entre el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunidad de Madrid, el Centre Cultural la Nau de la Universitat de València i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A Barcelona, la proposta de Pedro G. Romero compta amb la participació dels artistes Patricia GómezMª Jesús González, Lola Lasurt i Álvaro Perdices, es podrà visitar fins al 28 d’abril.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació