La vida a refugi

La galeria Imaginart presenta Point in the time, una exposició col·lectiva d’artistes joves ucraïnesos que mostra els processos de transformació personals que la guerra ha produït en ells. El 24 de febrer de 2022, amb l’inici del conflicte, la vida d’aquests tretze artistes, com la de tot el país, va adquirir noves dimensions: el temps, l’espai i les relacions es van veure alterades per un fet que, per a molts, era circumstancial, però que ha esdevingut una nova normalitat. 

Aglaya Nogina, comissaria de l’exposició, va arribar a Barcelona com a refugiada, en un moment d’incertesa en el que no se sap molt bé que està passant ni fins quan durarà tot plegat. “Barcelona va ser com la meva segona casa, sentia que pertanyia a aquesta ciutat”, diu l’artista. Necessitava seguir endavant, continuar exercint la seva feina i, amb tot, va arribar a Imaginart. La galeria va oferir un espai per a construir memòria, el conjunt de les obres formen una veu, un monòleg carregat d’una força que parla des de la indignació, la por i la nostàlgia. 

L’arrelament és un dels eixos principals del conjunt. La distancia imposada obliga a deslligar-te del teu entorn, de la teva cultura, la guerra marca un nou camí per on transitar, deixant enrere el que un sent seu. Aglaya Nogina, com a artista, presenta Riped out, una obra fosca, on les arrels inunden un fons, terròs, amb vuits. Es pregunta: “Quant de temps pot estar desarrelada una planta i quan comença a morir?” i es en aquest desarrelament on sorgeix la nostàlgia. Una nostàlgia que es clara a Before and during the war, un conjunt de dibuixos de Lada Verbina que representen elements característics de la cultura ucraïnesa i que es veuen amenaçats pels atacs de Rússia. En el conjunt s’hi veuen elements florals, peces de ceràmica, i coloms, que no són la representació de la pau, sinó una reivindicació dels coloms que es broden a les tovalloles populars. En aquesta reivindicació de la cultura pròpia del país, trobem també Grandma, de Maxim Veteris, on es veu la figura de la seva àvia vestida amb roba tradicional ucraïnesa travessada per un míssil, que encalça una cultura que l’artista va sentir més propera que mai quan aquesta es va tornar vulnerable. 

És precisament l’atac a aquesta vulnerabilitat una de les mirades conjuntes que conformen aquest monòleg. El mateix Veteris presenta a There will be no good pictures un llibre infantil per pintar on els dibuixos al·ludeixen a la guerra, deixant palès que la cruesa del conflicte s’imposa també als infants i que en situacions com aquestes no hi ha espai per a la innocència. Oleksii Shcherbak ho expressa a Holly, un oli que, en un entorn fantasiós i infantil, eleva la infantesa a una maduresa imposada, que omple de vuits la construcció de tota una generació. Però no només es la infantesa el que es torna fràgil: la vellesa, també, és objecte de quelcom que pateix les conseqüències de la guerra a causa de la seva vulnerabilitat. Roman Nogin, pare de la comissària, presenta dues peces (Ash, Ash II) que mostren com la vellesa, en un conflicte bèl·lic, es veu engolida per l’espai. L’obra mostra que no hi ha lloc per a la debilitat d’un cos que no es útil i que resta valor a la productivitat militar. Aquests cossos, devastats, es converteixen en una alegoria d’un futur en runes. La vida es veu constantment amenaçada, en un punt de mira, com representa a Life at gunpoint l’Anna Vereshchaca, on la natura, en tot el seu conjunt perd la seva força vital. 

La destrucció es imperant, el cos perd la seva forma, com veiem a Funeral of our fragility (Anastasia Leluck), on se’ns mostren parts del cos com a ofrena; les relacions es dilueixen i a 3×3, Jennifer Anoure pinta les videotrucades amb la seva parella, que ha hagut d’anar a la guerra, com a quelcom difós i pixelat; l’entorn crema, a Hail , on Valeriia Verty representa com les flors es veuen cremades per la calamarsa (la calamarsa té un doble significat, ja que es un sistema soviètic de foc); i el temps perd el seu ordre, l’artista Maria Soloviova va iniciar contant els dies per a acabar la guerra, fins que va ser conscient que aquelles ratlles realment no representaven els dies sinó les morts (Tally Chart). 

La fugida, com representa a Those who are running Sofiia Golubeva, es la reacció comuna a la por: fugir ha estat per als artistes una sortida que els ha permès expressar allò que viuen des de la distància. Una distància que no els allunya de la incertesa ni de la nova significació de paraules tan comunes com “nosaltres”, “demà” o “llar” (Simple Words, Anzhelika Palyvoda) ni de retornar a l’origen de la concepció del bé i el mal (The flower of the knowlege of good and evil, Anna Shabaltii) per poder comprendre el perquè del conflicte, més enllà dels interessos polítics. 

El conjunt de mirades sobre un mateix dilema permet a l’espectador entendre els processos de transformació en què la guerra situa a les seves víctimes i com l’inici del conflicte ucraïnès marca un abans i un després en les seves vides L’exposició explora la sensibilitat del visitant i ho fa de manera crua, oberta. Segons la comissària, els artistes “s’hi van retrobar a l’espai, van poder tornar-se a veure i abraçar-se”: la galeria ha esdevingut un refugi per a l’art i, conseqüentment, per a la vida. Tot plegat es podrà veure fins al 26 d’agost d’aquest mateix any.