La nostàlgia de la fotografia podria tenir una explicació social. Social, des del punt de vista hegelià, vol dir que entén que la condició humana no és universal, sinó epocal, i que cada expressió artística reflecteix l’acumulació de coses apreses i reprimides de l’instant històric precís en què ha estat produïda. En tant que art jove, la fotografia sencera podria estar lligada a l’esperit del temps de la Modernitat que l’ha parit. I, com sabem, la Modernitat es caracteritza pel desencantament de les coses, que van perdent capes de misteri amb cada passada d’explicació científica i d’explotació tecnològica. La navalla d’Occam pela la pell vermella i bonica de la poma que és el món. Si l’art és la producció de màgia per mitjans humans, la fotografia seria la primera art que ha de fer màgia amb un mitjà de desencantament. Inevitablement quadre de ficció i document de realitat alhora, una fotografia lluita contra ella mateixa, com nosaltres des que som moderns.

Pel fotògraf canadenc Jeff Wall, les fotografies no ens faran feliços mentre el món no sigui a lloc, però el desig de ser feliços ens permet descobrir la veritat de la misèria social de l’home modern a través de la fotografia. És una qüestió d’ampliació i automatisme. En la pintura, els plecs d’una peça de roba ens arriben com una decisió expressiva sobirana de l’artista, mentre que les arrugues d’un drap fotografiat com el de A morning cleaning o A woman with a covered tray simplement són allà i no hi havia res a fer. Wall ho anomena “la malformació fonamental del món”, i troba que l’especificitat més fèrtil del mitjà fotogràfic surt d’aquesta necessitat implacable de l’ull de la càmera que no té més remei que capturar tot el que hi ha. En el drama pictòric del barroc, les figures humanes fan gestos molt teatrals que, segons diu Wall, des del nostre punt de vista “expressen felicitat fins i tot quan pateixen”. La idea és que, un cop ens trobem en un món alienat per la competició amb les màquines i la divisió del treball, ja no podem fer gestos integrals, només accions “físicament més petites que les de l’art anterior, més mesquines, més rígides, més violentes”. Per sort i per desgràcia, la càmera fotogràfica té prou potència per captar-ho.

Contes possibles és una de les exposicions obligatòries de l’any: Jeff Wall és un dels fotògrafs més venerats de la segona meitat del segle XX, estudiat a les facultats i amb un caixet immens en el mercat, i La Virreina Centre de la Imatge ens ha dut la retrospectiva de l’obra de l’artista més completa feta mai a l’Estat espanyol. Comissariada per Jean-François Chevrier (un dels principals teòrics de la fotografia contemporània i gran especialista en l’obra de Wall), la mostra recull 35 tableaux fotogràfics del període 1980-2022 i els disposa en les sales del Palau de la Virreina que sempre fan aquell efecte de ser més que un cub blanc. Com passa en aquestes mostres monumentals, fa por perdre’s alguna cosa. Però en el cas de Wall en fa encara més: la sobrietat documental de les seves fotografies, que encara que siguin òbviament fabricades són també clarament naturals, indueix en l’observador la típica angoixa per no saber rebre tota l’energia que l’obra d’art té per donar. És un dels casos en què l’escriptura i la teoria de l’art venen al rescat i es justifiquen: sigui en forma del full de sala o del setè volum de la col·lecció d’assaig de La Virreina: Jeff Wall. Escritos y conversaciones que es publica en paral·lel a l’exposició, els paratextos de Contes possibles et fan sentir intel·lectualment respectat i et posen en la disposició correcta per aturar-te a contemplar el misteri de les fotografies immenses i analíticament retroil·luminades com si fossin l’anunci d’una parada d’autobús.

La doble naturalesa tecnològica i màgica de la fotografia es reprodueix en la doble naturalesa estètica i documental que permet el recorregut per la Virreina. Wall captura detalls morts del seu estudi com si res o reproduccions d’imatges de la història de l’art i de la literatura que requereixen setmanes de preparació. Sempre pots resseguir el fil dels temes (la bellesa natural al costat de la degradació urbana, la banalitat postmoderna al costat del desig desesperat de connexió, la desigualtat) o resseguir el fil de l’artifici artístic (la llum, el color, la composició). També el mateix Wall fa aquest doble efecte quan parla o escriu: d’una banda, sap perfectament el que està fent i creu que el descabdellament filosòfic d’una teoria amplifica el poder i el sentit de l’art. De l’altra, confia clarament en les forces d’expressió inefables de la imatge que escapen a la planificació i a l’explicació. De la visita en surts amb un sentiment profundament clàssic, perquè les fotografies de Wall et reconcilien amb la importància del treball tècnic de l’artista per expressar una essència del món. La gràcia és que aquestes essències revelades fotogràficament potser no poden ser completes perquè el món en què vivim no ho és, però trobar una falta de sentit a través de l’art inicia un cert moviment dialèctic d’esperança, com si observar detingudament les coses i els cossos fos el primer pas en la recerca de la felicitat pendent.