La Primavera Fotogràfica

El MNAC presenta aquest dies una exposició amb la qual es vol commemorar el 20è aniversari de la darrera de les dotze edicions de La Primavera Fotogràfica, un certamen de periodicitat biennal que va néixer a començaments dels anys vuitanta del segle passat com iniciativa d’un grup de fotògrafs, galeristes i altres centres culturals.

Com molt encertadament apunta la comissària de l’exposició, la crítica d’art Pilar Parcerisas: “han passat quaranta dos anys de la seva creació però el llegat documental és immens i calia mostrar-lo pel gran èxit de participació que assolí de les institucions públiques, entitats privades, galeries i escoles d’art d’arreu de Catalunya”.

L’exposició es presenta en una de les sales de la primera planta del museu, just enfront de la que ocupa la mostra dedicada a l’arxiu de Pere Formiguera, precisament un dels membres integrants d’aquell col·lectiu que va impulsar la Primavera, de la que vàrem parlar fa poques setmanes en aquestes pàgines. Una singular i oportuna coincidència que diu també força de la importància que el MNAC atorga a la fotografia.

El material que s’hi exposa procedeix íntegrament dels arxius i la biblioteca personal de Josep Rigol, dinamitzador fotogràfic d’aquell col·lectiu, que va treballar per la Primavera en totes les seves edicions. 

El visitant hi trobarà, en primer lloc, els dotze catàlegs generals que s’editaven i que contenen les biografies dels centenars de fotògrafs que hi varen participar i una fotografia de mostra de les exposades. Un segon apartat el constitueixen els catàlegs que editaven la Generalitat i altres entitats i institucions per a les exposicions de major entitat dedicades a fotògrafs reconeguts. També es poden veure el conjunt de logotips i cartells que importants dissenyadors varen realitzar per la difusió del certamen. Finalment es presenten també en vitrines un seguit de documents, cartes i fotografies dels diferents actes i esdeveniments lligats a la Primavera. 

Paral·lelament a la mostra, que estarà oberta fins al 30 de juny, està prevista la celebració, els dies 3 i 11 de juny, d’unes jornades dedicades a homenatjar a fotògrafs d’aquella generació ja desapareguts: Humberto Rivas, Ferran Freixa, Toni Catany i Eduard Olivella.Per tal de recollir de primera mà una petita crònica de tota aquella aventura, hem volgut conversar amb el mateix Josep Rigol que, com sempre, s’ha mostrat obert a recordar pels lectors, les seves vivències directes d’aquells anys en què la fotografia va recuperar el seu lloc en el terreny de les arts plàstiques.

Quin va ser l’origen de La Primavera Fotogràfica i l’ambient que la va propiciar?

És una mica llarg d’explicar-ne els antecedents però tractaré de resumir-los.
La Primavera va ser el resultat d’un període previ en què un seguit de galeries d’art que s’interessaven per la fotografia i un grup de joves fotògrafs que iniciaven les seves carreres varen coincidir en la necessitat de lluitar pel reconeixement de la fotografia com a llenguatge artístic i reivindicar alhora el seu valor patrimonial.

El Congrés de Cultura Catalana celebrat el 1977 no havia considerat la fotografia com a forma d’expressió artística i això va propiciar que els col·lectius esmentats convoquessin les anomenades Jornades Catalanes de Fotografia que es varen celebrar a la Fundació Miró el 1980 i de les quals en va sortir un dossier amb les conclusions i una crida a les institucions públiques reclamant la seva implicació en el camp de la fotografia. D’aquí va néixer, tot seguit l’anomenat Col·lectiu Català de Fotografia que va continuar amb la defensa dels esmentats postulats.

L’any 1981 vàrem tenir notícia que un important col·leccionista nord-americà, Sam Wagstaff, estava interessat en exposar la seva col·lecció en diferents capitals europees. La Fundació Miró, dirigida en aquell moment per Rosa Maria Malet, va acceptar aquesta proposta expositiva i va ser llavors quan, a proposta de Joan Fontcuberta, alguns dels integrants del col·lectiu vàrem considerar que era un bon moment per proposar la celebració a Barcelona d’un festival de fotografia, semblant als que s’havien celebrat a Venècia el 1979 i a París el 1980. Un festival que, a proposta d’en Joan, vàrem anomenar Primavera Fotogràfica de Barcelona i que més endavant seria ja de Catalunya.

Quin paper van jugar les institucions públiques en aquest procés?

De seguida vàrem trobar la complicitat de la Generalitat a través de la persona de Miquel Porter Moix que era el responsable del Servei de Cinematografia en el Departament  de Cultura dirigit per Max Cahner. La seva afinitat amb el llenguatge visual va ser definitiva en aquest sentit. Des de llavors, i també gràcies a Daniel Giralt-Miracle, la Generalitat va finançar el catàleg de les successives edicions i va sufragar les despeses de personal dels equips que gestionaven el festival.  El seu compromís va ser creixent i va facilitar espais expositius en locals públics on es presentaven les exposicions més importants.

La Generalitat enviava a un ampli ventall d’institucions i entitats potencialment interessades en una convocatòria i les van invitar participar en  la següent edició de la Primavera. I així aquesta va anar ampliant progressivament l’àmbit geogràfic i va passar a ser la Primavera Fotogràfica de Catalunya. D’altra banda cap al 1995, la Generalitat, per iniciativa del Delegat d’Arts Plàstiques Josep Miquel Garcia, va començar la política de compra de fotografies a fotògrafs catalans per tal de constituir una Col·lecció de Fotografia dins dels seu Fons d’Art.

En conjunt, aquest paper de la Generalitat en el finançament, coordinació i promoció de la fotografia, va ser fonamental en els vint anys de la Primavera.

Quins eren els criteris que orientaven la línia programàtica i la tria de les exposicions?

En les tres primeres edicions no hi havia selecció prèvia i confiàvem amb el criteri i la responsabilitat de les galeries i altres entitats participants. No ens vàrem trobar amb cap proposta inadequada i es va anar produint de forma natural una combinació de temàtiques i alhora, una bona barreja de fotògrafs consagrats amb d’altres que començaven les seves carreres. També es va donar un bon equilibri entre la fotografia de caràcter patrimonial i la de factura més contemporània.

L’entrada de David Balsells, el 1988,  com a màxim responsable del festival li va donar un enorme grau de consistència i professionalitat i alhora, un caràcter més internacional amb la participació de fotògrafs estrangers i la sortida dels nostres artistes a l’exterior. D’altra banda, la gran diversitat de propostes rebudes va fer que s’establissin per a la fotografia contemporània, una sèrie d’apartats temàtics que ordenessin millor la programació. 

Com es coordinava l’equip central de la Primavera amb la multiplicitat de propostes que arribaven i calia posar en marxa?

De fet el nucli érem només quatre persones, en David i jo mateix, i dos membres de la Generalitat, la Mariona Fernàndez i el Pep Xaus. Contractàvem temporalment personal  i fotògrafs per a projectes específics com els Tallers Fotogràfics, les Conferències, el Premi del Llibre o el Fòrum Fotogràfic, entre d’altres. De fet, érem les anelles centrals d’una gran cadena de col·laboradors entusiastes, molt implicats en el projecte, amb els que era molt fàcil col·laborar. No acabaria si hagués d’esmentar-los a tots però ara em venen al cap noms com els de Joan Fontcuberta, Juan Naranjo, Jorge Ribalta, Chantal Grande, Vicenç Altaió, Manel Úbeda, Marta Gili, Jordi Ortiz, Cristina Zelich, Jordi Guillumet, Manolo Laguillo, Pere Formiguera i Manel Guerrero, entre molts altres.

Per a la tria de les exposicions vàrem crear una comissió d’experts integrada per crítics i fotògrafs que ens van ajudar molt en la sempre delicada tasca de jutjar les propostes que arribaven.

En les etapes finals es varen rebre tantes sol·licituds que es va crear una secció Altres Exposicions, això que avui en dia molts festivals anomenen la Secció OFF, per les que no haguessin passat el tall de temàtica o de qualitat.

L’any 2002, la que seria la penúltima edició, les xifres de la Primavera assoleixen el seu màxim nivell en totes les magnituds quantitatives: 194 exposicions, 441 autors, 39 municipis participants. Com s’explica doncs la seva brusca desaparició?

Són diverses les causes de la desaparició de la Primavera però els seus èxits són evidents i sobretot, el seu llegat perdura encara en molts dels festivals de fotografia que es celebren actualment a Catalunya.

Tornant a les raons que expliquen el final, certament un tant sobtat, hem de considerar d’una banda, que la irrupció de les noves tecnologies digitals  varen  incidir en la mirada que es projectava sobre la fotografia tradicional. En aquest sentit, el Carles Guerra, darrer director del certamen, tenia un criteri avançat i premonitori dels canvis que s’intuïen en el món de la imatge. La fotografia estàtica tradicional es va trobar que les imatges podien circular per internet i desbordar les parets físiques de les galeries i museus. Paral·lelament, el corpus de la fotografia tradicional, constituït per la realitat exterior, començava a ser substituït per un nou paisatge integrat per milions de noves imatges digitals diàries que ja començaven a relacionar-se i dialogar entre elles. Això va donar un gir a la filosofia de la Primavera del 2004, prescindint del catàleg en paper, triant espais no convencionals per fer-hi projeccions i afegint el subtítol de Diaporama al nom del festival. 

Potser tot això va allunyar també de la Primavera a alguns participants de les edicions anteriors. D’altra banda, havien succeït tota una sèrie de canvis en l’administració catalana que no varen facilitar el recolzament fidel que sempre havíem tingut.

Finalment vaig anar a treballar al festival SCAN de Tarragona que, per iniciativa de David Balsells, Chantal Grande i Mariona Fernández i amb el suport de la Generalitat i l’Ajuntament de Tarragona, es va realitzar amb un format semblant al de la Primavera. En aquest sentit, com deia, l’herència de la Primavera i la seva difusió al territori varen fer que avui hi hagi un seguit de festivals a diferents poblacions catalanes que, amb criteris i objectius diversos, respiren la mateixa filosofia: per exemple, el Fine Art d’Igualada, la Biennal Xavier Miserachs de Palafrugell, el Revela’t de Vilassar de Dalt, el Panoràmic de Granollers, l’SCAN de Tarragona, o el Lumínic de Sant Cugat, entre d’altres.

Al marge d’una visió nostàlgica quines experiències destacaries de l’organització d’aquesta exposició al MNAC?

Doncs la veritat és que la Generalitat va acceptar la nostra proposta i hem rebut tota mena de facilitats, especialment del MNAC per organitzar-la tan bé i en un temps rècord. Hem obtingut el compromís que escanejaran tots els catàlegs de manera que la inestimable informació que contenen es pugui posar a l’abast del públic interessat i dels estudiosos de la fotografia. D’altra banda, també resulta esperançador que el projecte d’ampliació del MNAC avanci i que potser aviat es disposarà d’un espai específic per a la fotografia, un espai que es converteixi en el que anomenem la “casa gran de la fotografia” que sigui un punt de referència per tots els que ens dediquem a aquesta activitat. Seria un bon final per molt d’allò que reclamàvem amb la nostra Primavera Fotogràfica.