La política de la bellesa

Parlar de bellesa avui és incòmode. Atrapats en els mandats postmoderns se’ns fa impossible abordar la Bellesa en majúscula, la bellesa platònica ha mort, o l’hem matada –a l’estil nietzscheà–. En definitiva, ens trobem en un moment postconceptual on la noció estètica ha quedat desgastada, sense replantejament possible. Ans al contrari, defensar la Bellesa seria feixisme, dogmatisme, un escarni públic. Ara bé, què passaria si la B/bellesa tingués implicacions socials i polítiques? Què passaria si prenguéssim l’estètica com ho feia Schiller i la incorporéssim políticament com a possibilitat de millora de la comunitat? Oriol Fontdevila sembla que n’està força convençut, o si més no, té la necessitat d’explorar i compartir aquesta inquietud. De fet, ho ha fet en diferents ocasions a la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani, i darrerament en tres sessions de seminari titulades Cohabitar la bellesa que van realitzar-se els dies 28, 29 i 30 de setembre en aquest mateix espai. Una activitat que responia al desig de comprensió de la noció bellesa en clau teòrica, però també observant-la des de la pràctica artística per descobrir el rol que pot jugar dins les pràctiques socials.  

L’estètica viu moments complexos i delicats. Venim d’un segle XX ple de moviments antiestètics que van necessitar fer tabula rasa d’una herència artística que assumia la bellesa dogmàticament harmònica. A la llarga, però, l’antiestètica ha esdevingut el cànon, aquesta vegada amb aparença més fràgil, relativista i postmoderna. “El drama va començar amb Kant”, afirmava Fontdevila tot apel·lant a Meillassoux, filòsof francès que va servir de fil conductor durant les tres sessions que va durar el seminari. Kant afirmava la incapacitat de l’home per entendre el món en la seva totalitat, a causa de les mediacions que ho impedeixen. Unes mediacions, no obstant, universals, que malgrat no poder ser superades no ens impedeixen establir una relació de veritat amb el món, ja que l’experiència de bellesa transcendental, és a dir, el plaer que ens suposa l’art, i de sublim, o sigui, el terror que ens provoca la conciència d’aquestes limitacions, ens permeten intuir aquesta realitat, tot i ser inabastable. L’arribada del segle XX, però, va provocar que la distància entre subjecte i món fos cada vegada més notòria. El relativisme començava a qüestionar també el subjecte i el món, tot introduint-nos en una realitat marcada per la incertesa que impossibilitava fins i tot saber de què parlar o des d’on fer-ho.

En aquesta indefinició, apareix el dubte ètic. L’estètica ha de ser ètica? “Sense bellesa no hi ha projecte social”, apuntava Núria Güell, artista convidada durant la primera ponència. Güell, que reivindica la clara diferència entre moral i ètica –la primera entesa com a valors socialment heretats, la segona com la responsabilitat individual que va més enllà del judici d’acord amb una bondat acceptada comunitàriament–, explicava que no pot comprendre l’estètica si aquesta no neix de l’ètica, és a dir, d’un posat concret. És aquí on hi ha la complexitat de la formalització de l’art. Com expressar la idea artísticament i fer-ho èticament? En aquest mateix debat s’hi incorporava l’artista Patrícia Esquivias: “la formalització artística és difícil i no hi tinc massa traça”. Esquivias parteix d’una necessitat de compartir allò que prèviament l’ha emocionat, tal com expressa: “perpetuo la fascinació com a necessitat, així com ho fa un professor quan transmet emocionat la lliçó als alumnes. En definitiva, copio la bellesa del món que m’ha fascinat”. Com si allò que la fascinés l’obligués a tractar èticament i curosament allò que l’ha captivat.

Schiller considerava que l’emancipació del poble només podria produir-se de la mà de la bellesa, com a punt d’unió entre la intel·lectualitat amb la part animal humana. És aquí on ens qüestionem si la bellesa pot tenir un paper amb finalitat política.

Retornant a Meillassoux, Oriol Fontdevila establia un pont entre la bellesa transcendental kantiana i la bellesa relativitzada del segle XX tot apuntant no a una ruptura entre els dos moments, sinó mostrant certa continuïtat resolta a través del pla de contingència. És a dir, tal com explicava Meillassoux el món percebut és verídic, però hem de ser conscients de l’existència del seu canvi. D’aquesta manera, la relació entre món i subjecte estaria condicionada per un context en constant mutació. Un idealisme que suposa l’existència de l’home per captar el món. En definitiva, la dialèctica hegeliana reconciliadora, que desemboca en projecte polític. Schiller creia que la Revolució Francesa havia fracassat precisament perquè no hi havia hagut un projecte estètic i pedagògic darrere. Només s’havia aplicat el mandat racional, que descuidava la sensibilitat. Així, Schiller considerava que l’emancipació del poble només podria produir-se de la mà de la bellesa, com a punt d’unió entre la intel·lectualitat amb la part animal humana. És aquí on ens qüestionem si la bellesa pot tenir un paper amb finalitat política.

Els seminaris de la Fabra i Coats establien el següent paradigma: la bellesa ens permet teixir relacions i en aquesta direcció s’hi vertebra la seva implicació política. Gaston Bachelard, filòsof francès, afirmava que el món tendeix a la bellesa, una bellesa que ens agrupa volgudament, encara que sovint no des d’una relació productiva, sinó constitutiva. Un bon exemple és el vincle íntim que s’estableix durant la pol·linització entre abella i flor. Oriol Fontdevila explicava la fascinació que aquest fenomen havia produït a Charles Darwin, ja que no entenia la relació inútil i aparentment no funcional de l’abella –una relació afectiva de només plaer!–. Però precisament en aquesta no productivitat rau el nou enteniment de la bellesa en termes polítics. Ara bé, “cal buscar un sentit, sinó caiem en l’estètica banal”, expressava la historiadora de l’art i investigadora Júlia Ramírez Blanco a la segona sessió. De fet, la participació de Ramírez juntament amb Paula García-Masedo, a l’actual exposició de Fabra i Coats, La transformació sensible, és un recull arxivístic d’imatges que mostra les similituds estètiques contraculturals dels segles XIX i XX, una exhibició que fa patent la reaparició de les estètiques de manera transhistòrica com a necessitat iconogràfica referencial que arrelen i doten de significat els nous moviments.

En definitiva, la bellesa permet la comunió social, malgrat la contingència espacio-temporal que la fa ser només en contextos concrets. Altrament, la bellesa és una obertura envers l’altre, és a dir, tot i el plaer egoista que suposa, també desperta atenció cap a allò que es capta com a bell. És aquí on Gaston Bachelard, mencionat per Fontdevila, comentava el mite de Narcís. A Narcís el domina l’ego, però tanmateix es produeix un gir autoconscient. És a dir, la dialèctica que s’inicia en la relació bella amb l’exterioritat encén la nostra curiositat. Una inquietud estètica que, relacionant-se amb l’aportació de l’assagista Elain Scarry, ens obliga a tenir cura i mantenir la bellesa de l’altre. És aquí on apareix el binomi ètic-estètic que dona pas a una justícia que transcendeix l’ego narcisista. Una fórmula que de fet enllaça amb Schiller i la sensibilitat estètica necessària per a la creació d’una comunitat política nova.

Cal que la bellesa primerament ens fascini per iniciar un procés cognitiu estètic que la qüestioni i integri com a part inevitable de la nostra experiència humana

El tercer seminari finalitzava amb la intervenció dels artistes Javier Peñafiel i Rita Rakosnik que tot explicant el seu projecte titulat “Giro postal” buscava cohabitar amb la bellesa des de l’escriptura, la transitorietat i la construcció d’un a fora i un exterior que és un nosaltres.

Cohabitar la bellesa va ser un seminari que pretenia revisar el concepte de bellesa des del suport teòric que ens ofereix la filosofia, però també des de la pràctica artística, amb l’ajuda dels mateixos artistes que han col·laborat amb la Fabra i Coats recentment. I és que la filosofia simplement especulativa queda obsoleta si no ve acompanyada d’un projecte contingent que la faci palpable. Així com succeeix amb l’estètica, cal que la bellesa primerament ens fascini per iniciar un procés cognitiu estètic que la qüestioni i integri com a part inevitable de la nostra experiència humana.