La pintura no mor, es reencarna

El CaixaFòrum presenta la mostra 'La pintura, un repte permanent', comissariada per Nimfa Bisbe

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Mirem una pintura monocroma, massa plana, o una pintura escultòrica, massa voluminosa, i pensem: això és pintura? Fins i tot ens sentim enganyats, perquè ens han ensenyat que la tradició pictòrica és una altra cosa, una obra de característiques clàssiques estampada sobre una tela, de formes representatives i missatge narratiu desxifrable. Però la pintura fa molt temps que no és això, i com deia a Núvol el professor Joan M. Minguet, dir que no és art “és una sortida molt fàcil”. Ara el CaixaFòrum presenta la mostra La pintura, un repte permanent, en què la cap de col·leccions d’art de La Caixa, Nimfa Bisbe, ens convida a incrementar el nostre coneixement i sensibilitat envers l’art pictòric actual.

“Aquí no hi ha ni Picasso ni Miró, però sí grans artistes de la pintura de la segona meitat del segle XX”, diu Nimfa Bisbe, comissària de la nova exposició temporal del CaixaFòrum Barcelona, La pintura, un repte permanent. La mostra revisa l’evolució de la pintura contemporània en les tres últimes dècades a través de 39 obres de 33 artistes, la majoria de la Col·lecció La Caixa. El recorregut reivindica la vigència de la pintura dins i fora del llenç, davant el discurs de la seva desaparició, mort o decadència. Una part de les obres exposades traspassen la superfície pictòrica i s’alien amb altres, de manera que a més de pintures sobre tela, s’hi poden veure creacions que inclouen instal·lacions, fotografies, xilografies, collages, vídeos i creacions performatives.

Com llegim a La polièdria de la pintura, un dels textos del catàleg a càrrec de David Barro, el que és curiós de la pintura és com ha aconseguit contenir les distàncies formals i conceptuals més diverses dins de l’univers del pictòric, després d’assumir que la seva condició ja no és la de ser una tècnica sinó una tradició. És a dir, quan pensem en una pintura, ja no cal que ens imaginem les obres clàssiques penjades als museus històrics. En la segona meitat del segle XX, les propietats de la pintura es van empoderar, i la seva materialitat va adquirir un protagonisme especial. “La pintura no ha de mostrar res més enllà de si mateixa”, creu l’artista americà Joseph Marioni, “el quadre mateix és l’obra”.

Es veu clarament amb l’exemple dels quadres monocromàtics, com apuntava la pintora Marcia Hafif, també citada al text de Barro: “En un quadre realista o abstracte les pinzellades funcionen –i sempre funcionaran– en un nivell subjacent, però en un quadre monocrom, les pinzellades comporten una càrrega significativa més gran. En lloc de servir un propòsit, elles són aquest propòsit”. Com demostra l’exposició de La Caixa, avui en dia la pintura continua existint, per molt que s’hagi dictat molts cops la seva mort, però ha trencat amb l’espai pictòric, com demostra la instal·lació Air-Padded Table Haunches (2005) de Jessica Stockholder, en la qual veiem uns llums suspesos, un banc de fusta, i altres elements físics que s’han d’entendre des d’un punt de vista pictòric.

L’itinerari de La pintura, un repte permanent presenta obres d’artistes clàssics que van renovar la pintura als anys seixanta i setanta, com Gerhard Richter, Robert Ryman, Sigmar Polke o Robert Mangold, en contrast amb d’altres d’artistes més contemporanis, com Ángela de la Cruz, Ignasi Aballí, Carlos Bunga, Kerstin Brätsch, Lui Shtini o Rubén Guerrero. A part, apareix representada una generació d’artistes consagrats que han estat crucials en l’evolució de la pintura en els darrers anys, també al nostre país, com Julian Schnabel, Georg Baselitz, Victoria Civera, Sean Scully, Joan Hernández Pijuan, Antoni Llena o Juan Uslé. Totes les obres exposades pertanyen a la Col·lecció La Caixa, excepte dues en préstec, dels artistes Bernat Daviu i Jaime Pitarch.

El recorregut de la mostra, estructurada en sis àmbits, aporta una nova mirada d’acord amb els nous temps, més oberts a la pluralitat i a la transversalitat en les pràctiques contemporànies. “La pintura s’ha hibridat amb altres disciplines, ha desbordat la pràctica pictòrica i ha rebrotat de totes les crisis, en alguns casos sense pinzell”, apunta Bisbe, que recorda que “durant molts segles, la història de l’art ha estat la història de la pintura”, fet que també canvia quan la pintura es barreja amb l’escultura o el cinema, entre d’altres. Agradarà aquesta mostra al públic? Això caldrà analitzar-ho un cop passat el 29 de setembre, dia de tancament de la proposta. Ara bé, la comissària no dubta que la seva intenció, a part de la divulgativa, també és la d’“estar al costat de l’artista, com a exposició i com a col·lecció”. Perquè la pintura no mor, es reencarna.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació