La nina inflable

Una nina inflable enmig de la plaça del Born i enfilada a la falda del dictador té moltes més lectures...

Feia temps, diria, que una exposició a Barcelona no ocupava tantes notícies, tantes tertúlies ni tantes columnes d’opinió. Se n’ha parlat des de tots els cantons, de la mostra Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Sabem què en pensa la gent que la defensa i la que la critica. Coneixem els principals arguments de cada “bàndol” (suposo que podem fer servir aquest terme a aquestes alçades de la pel·lícula) i el punt de vista de diferents partits, mitjans i periodistes. Això sí: la polèmica sempre ha girat entorn de la simbologia feixista que ha ocupat la plaça del Born i en cap moment s’ha fet referència a què representa que, com a senyal de protesta, ahir es col·loqués una nina inflable a sobre de la figura del dictador.

La nina ha ocupat titulars (Franco cavalca amb una nina inflable; Una nina inflable fa companyia a un Franco eqüestre i decapitat; Les diferents decoracions de l’estàtua de Franco), però en cap d’ells s’ha apuntat que potser el fet que una de les maneres d’atacar la iniciativa sigui col·locant un cos de noia despullat a la falda del militar diu molt de com encara avui s’insisteix a tractar la dona com un objecte.

I és que no és el mateix llançar ous contra un monument o penjar-hi una pancarta que provocar aquesta postal grotesca del dictador “passant-s’ho bé” amb una recreació de dona feta de plàstic i foradada. Potser a algú l’estampa li resulta transgressora perquè conté connotacions sexuals, però és important no confondre’s: el cos d’una dona nua, amb les cames obertes i els pits damunt del coronel franquista té molta més càrrega retrògrada (i sexista) que no pas elements de crítica transformadora.

Però un cop més, aquests “detalls” sembla que ens hagin passat per alt. La nostra societat està tan avesada a despullar les dones sempre que en té l’oportunitat que semblem immunes a representacions com la d’ahir. Mentrestant, la publicitat fa servir el cos femení com a esquer per vendre qualsevol cosa: cotxes, pneumàtics, creuers o càmeres de fotos; i paral·lelament els mitjans tiren del “pit i cuixa” sempre que poden, perpetuant un periodisme masclista i reforçant els estereotips de gènere a canvi d’unes quantes visites. El mateix patró es repeteix, un cop i un altre, als videoclips (on és habitual que les cantants, que no els cantants, ensenyin les natges i les cuixes) o a les xarxes socials (on s’ accepten fotografies sexualitzades de dones però no imatges de mares amamantant).

En resum, que una nina inflable enmig de la plaça del Born i enfilada a la falda del dictador té moltes més lectures, a més de les que s’han fet fins avui. S’ha parlat de simbologia feixista un munt de vegades, i se’n seguirà parlant durant unes quantes setmanes… Estaria bé, però, que al debat s’hi incorporés també un altre concepte arran de l’episodi d’ahir: el de la simbologia sexista que conformen totes aquelles manifestacions que reforcen un imaginari en què les dones es consideren cossos a disposició dels senyors (tant si aquests tenen forma d’estàtua feixista com si són de debò).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació