La llum de les pantalles en la foscor de la Capella

La Capella inicia la temporada amb dues instal·lacions audiovisuals que tematitzen la nostra relació política amb les pantalles

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Dins d’un museu, les instal·lacions audiovisuals sempre et fan sentir atrapat a la caverna de Plató. Això no vol dir que vulguis escapar-ne, que potser també, sinó que apagar les llums de les sales per poder veure els vídeos trenca l’expectativa espiritual del museu tradicional, basada en la contemplació sublim d’una peça perfectament clarificada. Però, a diferència del cinema o del teatre, el visitant es pot moure entre la fosca mentre el vídeo es projecta, i cada vegada és més habitual trobar vídeos molt llargs, amb IA generativa, multipantalles, i altres dispositius que et deixen clar que l’objectiu no és analitzar tot el metratge atentament, sinó més aviat endur-se una expressió ambiental mentre passeges i rumies en la cosa. Aquesta mena de visites a les fosques són mig inquietants mig picaresques, però, com sabem, si som dins de la caverna, vol dir que la veritat és a fora, sota la llum del sol. Quina diferència hi ha entre caminar entre pantalles convertides en art i l’scrolling infinit de TikTok? Per què el museu contemporani està renunciant voluntàriament al privilegi de la llum del cub blanc?

Imatges de Caca banal, l’exposició de Daniel Moreno Roldán que es pot veure a La Capella

La Capella estrena la temporada 2025 amb dues exposicions que són instal·lacions audiovisuals d’aquesta mena, les dues amb molta gràcia. Caca banal, de Daniel Moreno Roldán, i Demà serà un altre dia, de Pol Clusellas Arimany, són els dos primers fruits del cicle Barcelona Producció de 2025, la beca per a artistes emergents més sucosa de Barcelona de la qual la gent del món de l’art n’esperem cada any allò que no hi ha més remei que anomenar “art emergent”. Com qui remena l’aigua del riu per trobar les llavors d’or que ha dut el corrent, el director del centre, David Armengol, va explicar que aquest any han sortit tres eixos temàtics: virtualitat, identitat i meta-discurs. El jurat format per artistes i investigadors en arts visuals vinculats a la ciutat de Barcelona: Jara Rocha, Daniel Gasol, Laia Estruch, Enric Farrés Duran i Mónica Rikić, ha acabat seleccionant el que veurem al llarg de l’any amb un procediment especialment independent. De tots els centres d’Art públics de la capital, la Capella és aquell que més deliberadament intenta reduir l’agència de dalt cap baix buscant l’imprevist feliç. La Capella acompanya el nou.

Imatges de “Demà serà un altre dia”, l’exposició de Pol Clusellas Arimany que es pot vuere a La Capella

A part de la centralitat de l’audiovisual, les exposicions de Moreno i de Clusellas tematitzen la nostra relació amb les pantalles. Caca banal ocupa l’espai Capella amb una estesa de pantalles de tub escampades per terra que van projectant fragments mèmics de vídeos graciosos, primordialment de gatets, i un plafó més pla i alt situat darrere on el caos de les petites pantalles troba un discurs unificador en forma de personatges animats que dialoguen sobre “la banalitat en tems de desesperació“, o “el perill que les plataformes que monetitzen l’activisme i el fagociten dins del sistema, desactivant-lo”. Amb un disseny de l’espai més expressiu, Demà serà un altre dia transforma l’espai rampa en un lloc postapocalíptic com si una erupció de lava hagués entrat a la sala i ens hagués enxampat mirant YouTube: nosaltres potser ja hem mort, però a la paret s’hi continua projectant, salpebrat amb anuncis de les últimes tendències de la cultura catalana, un projecte immobiliari per canalitzar la lava del Croscat i urbanitzar la Garrotxa, resolent la crisi de l’habitatge amb l’ajuda de l’Harmagedon. Nascuts als noranta, Moreno i Clusella són artistes visuals i músics que treballen amb Internet més des de la confiança que des de la sospita (el company Mateu Sagarra explica en aquest article que les obres de Clusella “poden començar sent una broma de moderns i acabar sent una estructura d’estat”), desacomplexadament agraïts i a lloc amb tot el que la xarxa els ha donat. Més a prop de la cultura digital que de la museística, les dues instal·lacions fan riure fort

Però, sobretot, les dues exposicions són polítiques. En el debat entre abandonar les pantalles o intentar canviar-les des de dins, Caca banal reivindica la resistència que aconsegueix humanitzar l’algoritme amb curtcircuits tan inquantificables com ara el sarcasme i la banalitat. Demà serà un altre dia se’n riu al mateix temps de la inacció de l’ecologisme i de l’acceleracionisme capitalista, insinuant que l’acció política clàssica tal com l’hem entès sempre, transformar el món conforme a un pla racional i sensible, continua sent una opció molt més revolucionària que no fer res o fer-ho tot. Però si al principi començàvem parlant de la sensació de ser a la caverna de Plató és perquè, simplement amb la passejada a les fosques entre les dues exposicions, la relació passivocompulsiva habitual amb els dispositius electrònics es trenca, i, alhora, no esperem que allà fora hi hagi una vida natural idíl·lica esperant-nos si no fem una mica d’esforç intel·lectual. Obligats a contemplar les ombres durant un temps, aquesta mena d’instal·lacions que proposen artistes nascuts a Internet ens posen en una disposició especialment bona per analitzar i criticar la nostra relació amb els discursos i les imatges que ens arriben a través de les pantalles. Exposada així a La Capella, t’adones que la tecnologia no és tan sagrada i omnipotent com ens volen fer creure i sempre hi ha marge pel factor humà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació