La llibertat de Mercè Ibarz

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha publicat L'amic de la Finca Roja (Tusquets), un llibre per reflexionar sobre l'art i descobrir altres punts de vista.

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha publicat aquest abril L’amic de la Finca Roja (Tusquets), un llibre centrat en la figura de Carlos Pérez (València, 1947-2013) per guiar les experiències estètiques d’una carrera avesada a la crítica d’art. A través de més de 200 pàgines, el llibre, explora l’art del segle XX des de la perspectiva de la relació entre l’autora i el seu amic Carlos Pérez, una mirada que permet analitzar allò que envolta el crític: l’art. I ho fa amb l’element imprescindible de la crítica: la llibertat. Des de Buñuel fins a Equip Crònica passant per Joan Sales.

El cicerone d’aquest llibre és Carlos Pérez: “popular i erudit, rampellut eficaç i melancòlic jovial, aventurer racionalista”. Així tots dos recorren la història amagada de l’art hispànic. Els diferents capítols mostren aquesta història que s’amaga i viu al costat d’allò que s’explica sempre. Joan Sales, Joaquim Torres-García, Ángeles Santos, Equip Crònica, els fets del MACBA, el cinema de Barcelona, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, una llarga cua de temes que la crítica, aquí escriptora, descriu, analitza i narra en llibertat. Podem veure en la perspicàcia de les relacions que construeix, el plaer de la llibertat que li ha suposat escriure aquest llibre.

La llibertat amb què Ibarz escriu és la llibertat d’un article sense editor. Les qüestions que es tracten sorgeixen d’una ploma impacient, que relaciona, estudia i llegeix l’art. En aquest sentit veiem com l’experiència personal del crític és indissociable del seu judici a l’hora d’escriure sobre el fet estètic. Veiem com les actituds de pintors, gerents d’institucions o col·legues queden tatuades sobre el blanc del paper. El mar de mots que és l’assaig, s’ordena a cada capítol i fa que la lectura vertiginosa de les primeres desenes de pàgines s’endreci en articles lliures.

Aquests articles poden ser independents entre ells i mostren la virtuositat de Mercè Ibarz. Una relectura de la història de l’art “oficial” construïda per institucions cegues i artistes que només miren pels seus interessos. Aquesta relectura no té la picardia i ironia de Tom Wolfe a La palabra pintada, però tampoc la necessita. L’amic de la Finca Roja construeix un fil roig entre les figures del “gran art”, un sender que són la mateixa autora i Carlos Pérez, Guerrilla Girls, Núria Güell, el MACBA, Richard Mutt i que ens ajuda a entendre el pensament de Mercè Ibarz, però també ens fan veure coses que nosaltres hem pensat i no hem dit o ens descobreix artistes des de punts de vista nous.

D’altra banda, el llibre també segueix certes normes de la narrativa, i en fa servir els recursos. El llibre ens explica una relació, un creixement personal. Però també és un mirall de si mateix. Si l’autora entra al principi a la Finca Roja amb paraules, al final del llibre ho fa amb imatges. Si comença amb textos lliures, acaba amb un text que li va encarregar Carlos Pérez a l’autora. Un text de tema lliure. Aquest joc de miralls aprofundeix en un dels debats més antics; què és real en l’art? Un debat que l’autora obvia, alhora que el fa present.

L’assaig L’amic de la Finca Roja és un llibre per reflexionar sobre l’art i descobrir altres punts de vista. En llegir-lo he gaudit d’aquelles idees que voldria haver tingut i que algú ha expressat millor que jo. Mercè Ibarz encomana la seva fal·lera per l’art, una fal·lera per defensar allò que creu just.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació