La fiscalització del periodisme cultural

De tant en tant, viatjo pel món amb l’objectiu de veure una exposició concreta que desperta el meu interès. És una molt bona excusa per a visitar ciutats con Londres, Berlín, Nova York o fins i tot petites i belles joies com Verona, on fa uns anys va poder veure’s una molt completa exposició de Tamara de Lempicka. Només he d’ensenyar el meu carnet de premsa i entro gratuïtament, sense cap entrebanc. Perquè el meu objectiu últim és fer un article sobre l’exposició en qüestió. A l’estranger la cultura és important, i les persones que ens dediquem a difondre-la també. Aquí no. Aquí les persones que ens dediquem a la tasca de contagiar cultura som només peons d’un petit joc de taula en el qual els museus, els centres d’art, etc., es creuen els reis.

El passat mes d’agost vaig anar a la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs a Palafrugell. Visito sovint el poble de Josep Pla perquè fa anys que visc a prop, al plàcid Baix Empordà que durant les vacances estivals deixa de ser tan plàcid. Hi anava a sopar i em vaig dir: aniràs a veure l’exposició de Sabine Weiss, que pinta molt i molt bé. No havia pogut anar a la inauguració i volia aprofitar per veure també l’exposició Dones de Català Roca al Museu del Suro, la d’Antoni Campañà al Teatre Municipal (Icones, de què? Dona i guerra civil en la mirada d’Antoni Campañà) i la d’Anna Surinyach a la llibreria Vitel·la, que per cert tanca les seves portes després de resistir heroicament la pandèmia (snif). I vaig veure les exposicions, i tant, però pagant. No crec que vuit euros em facin més pobre, però crec que el fet és rellevant. Uns dies abans havia anat a visitar el Museu de Ceret i, allà, per un un problema tècnic amb la connexió del meu mòbil, no vaig poder accedir al meu carnet de premsa digital, però la dona de la recepció va entrar el meu nom a Google, va veure que realment em dedicava al que em dedico i em va dir: “Endavant”.

En aquests temps de tecno-capitalisme estúpid els i les responsables de comunicació dels museus volen garantir-se el retorn. En la seva miopia són com els empleats dels bancs, que et volen vendre productes tant si com no.

A Palafrugell, aquell dissabte xafogós d’agost, vaig arribar al mostrador on es venien les entrades pel conjunt d’exposicions, vaig ensenyar el meu carnet de premsa i res, la màgia no es va produir i la porta no es va obrir. Contràriament, em van dir que els i les periodistes havíem de comunicar prèviament la nostra arribada, de manera que ens poguessin acreditar en una misteriosa llista que ens obriria les preuades portes. L’objectiu, que la o el responsable de comunicació de torn tingués constància de la nostra visita. Ja fa temps que dura aquesta bajanada d’haver d’avisar que un dia concret i a una hora concreta et deixaràs passar per aquí o per allà amb l’objectiu de fer, si s’escau, un article. Sense que hi hagi cap possibilitat que l’exposició et sembli un horror, o deficient, o mal girbada, i no la vulguis comentar. Abans no, abans aquí anaves als museus, centres d’art, etc. quan volies i et rebien amb els braços oberts. I després, amb les impressions recollides, feies el que volies, per descomptat. A qui se li va acudir canviar les normes d’accés? A alguna llumenera de màrqueting, potser?

Tot i el cabreig d’haver de pagar per treballar i de semblar-me d’una curtedat de mires garrafal no facilitar la feina de la premsa, l’exposició de la fotògrafa francesa Sabine Weiss em va semblar excel·lent i li vaig dedicar un article a la revista M-arte i cultura visual, on per cert no cobro ni un ral, però que es dedica a divulgar l’art fet per dones, cosa que crec encara molt necessària. Les altres exposicions que vaig anar a veure també em van agradar molt, o sigui que les recomano de tot cor.

Quina conclusió trec d’aquest gest tan lleig de no facilitar l’accés de les persones que servim d’altaveu d’una producció cultural que volem que arribi a com més gent millor? La conclusió és clara: el retorn passa per davant de tot. En aquests temps de tecno-capitalisme estúpid els i les responsables de comunicació dels museus volen garantir-se el retorn. En la seva miopia són com els empleats dels bancs, que et volen vendre productes tant si com no per a augmentar els seus beneficis a curt termini i que no veuen les conseqüència, no dic a llarg, sinó a mig termini.

Aquí els museus, centres d’art, etc. volen peces a TV3, entrevistes a les grans ràdios i articles a quatre columnes a les principals capçaleres en paper. Com que no creuen realment en la cultura ni en la seva difusió, no volen articlets en revistes digitals, ni recomanacions a xerrades a biblioteques de barri, ni res que no siguin resultats immediats a l’engròs. Fiscalitzen així la feina dels i les periodistes culturals, oblidant la riquesa dels molts fronts en els quals es divulga i s’enriqueix la cultura.

P.D. Amb aquest article no aspiro a canviar aquest nou costum nefast i cutre d’haver d’avisar de la teva visita a una mostra artística com qui demana hora al dentista. Però si que vull convidar-vos a reflexionar sobre la cultura que volem i els altaveus que estem propiciant, que no són, ni de lluny, el que més ens convenen si volem una cultura participada i a l’abast de tothom.