La fira ARCO parla cada vegada més en català

Juli Pérez fa un recull d'impressions després de visitar la fira d'art contemporani ARCO

He tornat a la fira d’art contemporani ARCO després d’una darrera edició impregnada per la fantasmal amenaça d’un virus desconegut del qual ni tan sols se sabia quin podria ser el seu poder destructor. Recordo que l’any passat mentre esperava el tren a l’estació d’Atocha per retornar cap a Barcelona va ser quan vaig començar a veure les primeres persones duent mascaretes. El dilema era incert: es tracta d’una alarma desproporcionada o bé serà una realitat que ens acompanyarà durant un temps indeterminat en les nostres vides? Jo duia a la maleta tres mascaretes comprades a preu d’or després de voltar per un bon nombre de farmàcies, però em vaig negar a posar-me’n una, no vaig considerar que pogués ser res greu.

Aquesta edició 2021 se celebra amb uns mesos de retard, en el calorós juliol, trencant la tradició del mes de febrer. Portar mascareta finalment s’ha convertit en un fet quotidià i ha passat a ser una part més del nostre vestuari. Senyal que la nostra vida ha canviat radicalment i que ens hem acostumat a conviure amb la presència d’una inesperada malaltia per a la qual encara no hi ha un tractament plenament eficaç, però tot i així hem pogut comprovar que l’art continua, com sempre ha succeït. Per aquest motiu vaig tenir clar que, ara més que mai, no podia deixar de visitar la fira que ha estat tan important per a l’art contemporani i que aproximadament representa el noranta per cent de les vendes de tot el mercat d’art contemporani del context artístic espanyol. I que, ho vulguem acceptar o no, ha estat fonamental per a la supervivència de les sales d’exposicions, artistes i crítics d’art catalans.

Old masters, Oriol Vilanova

Mentre feia el viatge d’anada vaig veure una vinyeta de l’excel·lent dibuixant El Roto on apareixia un artista assegut al seu estudi rodejat de diverses piles de les seves obres amb el text següent: Cuando los coleccionistas dejaron de comprar, los artistas se hicieron coleccionistas…” i en què l’artista expressava en veu alta: “Tengo toda mi obra”. Una cruel ironia que no deixa de tenir gran part de raó, però, per sort, no tota.

En arribar a la fira et sorprèn observar que ja no hi ha riuades de gent anant del metro cap als pavellons 7 i 9 on s’ubica ARCO, que les places d’aparcament estan completament buides, sense cap dels molts autobusos que solien portar estudiants d’art d’arreu… Un trist panorama que afortunadament es dilueix quan entres a la fira, perquè ja hi comences a veure visitants. Evidentment no tants com en altres edicions, però a mesura que van passant les hores, cada vegada hi ha més gent.

Jaume Plensa

S’hi troben a faltar moltes galeries, principalment europees, angleses i americanes, i no sé si ha estat per aquesta circumstància, però en aquesta edició he pogut constatar la important presència de galeries de Barcelona : ADN, Àngels Barcelona, House of Chappaz, Joan Prats, Marc Domènech, Mayoral, Miguel Marcos, Polígrafa Obra Gràfica, Rociosantacruz i Senda, gairebé un deu per cent del total de les galeries participants. No diguem pel que fa als artistes, d’entre els quals el rei indiscutible d’ARCO des de ja fa unes quantes edicions és Jaume Plensa. La seva atracció mediàtica està arribant a límits sorprenents, ja que enguany he pogut ser testimoni de grups de persones i famílies que es feien fotos al costat de les escultures d’aquest artista de prestigi internacional.  He pogut observar també la nombrosa quantitat de crítics d’art catalans visitant la fira o participant en els esdeveniments, com seria el cas de Llucià Homs i Montse Badia. I pel que fa als artistes, es fa difícil esmentar noms perquè en una fira són molt els artistes que hi participen, però d’ARCO 2021 en destacaria el ja citat Jaume Plensa, evidentment Antoni Tàpies i, com no, Joan Hernández-Pijoan, però també Joan Fontcuberta, Pep Agut i el sorprenent descobriment d’Oriol Vilanova. A tall anecdòtic esmentaria la polèmica i molt comentada peça To be titled de Gino Rubert.

To be titled, Gino Robert

Ja estava a punt de marxar de la fira quan vaig veure el publicista Lluís Bassat i vaig recordar un article seu en què comentava que, de la mateixa manera que Lisboa havia agafat ARCO com a plataforma per realitzar una fira d’art contemporani, Barcelona també hauria de seguir aquest model. I haig de dir que comparteixo plenament el seu parer.

M’ha agradat molt haver vingut a la fira perquè he pogut confirmar que el mercat de l’art continua viu, estímul vital per a la creació artística. I no tan sols perquè s’han tornat a recuperar totes les altres fires d’art paral·leles a ARCO, sinó perquè per la ciutat estan apareixent estratègies que faciliten el mercat d’art. Principalment en nous negocis vinculats als oficis artístics, com sabaters, sastres i modistes, barbers i perruqueres… que ofereixen els seus espais com a sales d’exposicions. Quanta raó tenia Einstein: La crisi és necessària perquè la humanitat avanci. Només en moment de crisi, sorgeixen les grans ments.        

Jaume Plensa

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació