La Cubana de la nostra vida

La Cubana està de celebració. “40 anys + 1” no es fan cada dia. No cal que ens ho diguin, a tots els nascuts el 1980… (“De veritat??? Sembles molt més jove!”). L’any passat teníem assenyalades, a la nostra agenda, mil festes i festasses. Caps de setmana inclosos a cases rurals. I res de res, tu. Ara que ja comencem a estar vacunats, La Cubana acaba d’inaugurar una exposició esplendorosa. Organitzada conjuntament amb l’Ajuntament de Sitges, estava programada per l’estiu passat i arriba, com tantes altres coses, un any més tard. Es podrà visitar al Miramar Centre Cultural fins al 26 de setembre. Servidor hi tornarà. Com vostès ja es poden imaginar, aquesta exposició és de tot menys minimalista.

Vaig arribar (com sempre) un pèl just a la visita de premsa. Corrents des de l’estació de tren, baixant direcció a la platja, abans d’accedir al pati del Miramar ja em van rebre les fotografies a mida real d’alguns dels personatges mítics de la companyia. Entro al pati, i entre els nombrosos periodistes, fotògrafs i càmeres presents es barregen (i confonen) la Marieta (Filomena Martorell, la veïna que ajudava les Teresines) o la Montserrat (la mai prou valorada i enyorada Carme Montornés). La veritat és que alguns periodistes són (som) molt teresinos. Un gran pastís d’aniversari presideix el pati, envoltat per alguns personatges cubaneros: “Mira, l’Estrellita Verdiales, l’Angelina i el Sebastià, el Joan Sol, la Lidia Clavel!”. L’emoció és màxima. Jordi Milán i Vicky Plana, fundadors de la companyia, fan una introducció a la premsa, però a mi em falten ulls per veure-ho tot… I encara no hem ni entrat! L’entrada a l’exposició es realitza a través del teatret pintat pels germans Castells i Planas de Cardedeu, reproducció del que la companyia utilitzava a Cómeme el coco, negro (1989). Per a molts, l’espectacle que ens va fer conèixer (i estimar) La Cubana.  

La trajectòria de la companyia, explicada a l’exposició amb infinitat de fotografies, vídeos, objectes, vestuari, attrezzo i fragments d’escenografies, és una part cabdal de la història del teatre català dels últims quaranta anys. Provinents del teatre amateur i un primigeni grup anomenat Gall Groc (que va fer la inevitable La cantant calba), amb La Cubana tot va anar molt de pressa. Gràcies al talent de la companyia i a la rapidesa amb què passava tot en aquella època, sumant-hi la projecció que els va donar actuar al Festival Internacional de Teatre de Sitges (dirigit en aquella època per Ricard Salvat) la troupe va fer el salt de l’amateurisme a la professionalitat de forma veloç, gràcies també a un altre imprescindible del teatre català com Hermann Bonnín, que va programar Cubana’s Delikatessen a Barcelona. Accions de carrer, on els actors de la companyia obrien una parada de pedres (com si fos una fruiteria), es quedaven tancats en un aparador o feien una visita turística per la ciutat. Teatre per telèfon. Teatre en línia, quasi quaranta anys abans que la pandèmia.

L’exposició segueix l’ordre cronològic dels seus espectacles, i repeteixo que em faltaven ulls per admirar amb calma cada objecte exposat al Miramar. On vaig veure claríssim que La Cubana forma part de la meva vida va ser a la sala que reprodueix el magatzem de la companyia. Una bigarrada, farcida i abarrocada sala plena d’utillatge, teles i vestuari. Sense cartel·les explicatives, com en un magatzem: em vaig adonar que reconeixia l’origen de gairebé cada objecte. “Mira, els peixos per decorar el carrer Verdi que la Paca va aconseguir d’una falla de València!”. Servidor de vostès és fill de Cómeme el coco negro, un dels millors espectacles del teatre català dels últims quaranta anys. No en vaig veure (presencialment) la versió del 1989, però sí l’enregistrament que en va fer TV3 en el seu moment. La cinta de VHS treia fum, a casa. La reposició que en van fer, el 2007, la vaig veure (i gaudir) al Teatre Coliseum, evidentment. Tan sols amb els elements “paral·lels” d’aquest muntatge ja es podria fer una exposició independent. Que és fort, el Milán…

I l’exposició segueix i segueix, puja a la primera planta de l’edifici i ens permet entrar al piset de les Teresines. “Mira, el Tomàs! El Pepe i el Rafa! El Pegamuig!”. Vestuari, sabates, perruques, ulleres… La quantitat d’actors que han passat per La Cubana, maretadedéu. Els trobareu a tots, amb algunes sorpreses incloses. I els merescudíssims homenatges a l’equip artístic que ha acompanyat la companyia durant tots aquests anys: les escenografies dels germans Castells, els vestuaris de Cristina López o Montse Amenós, les músiques del Joan Vives, les coreografies del Leo Quintana… Fins i tot dediquen un espai a les crítiques! Els articles i ressenyes que els han dedicat mitjans de Catalunya, Espanya i part de l’estranger. I ja callo. Aquesta exposició mereix una visita perquè és, sobretot, una experiència. Un recorregut per la nostra memòria teatral i sentimental.

Visca La Cubana! I visca Catalunya!

Podeu comprar les entrades per a l’exposició de La Cubana en aquest enllaç.