La casa dels rics de Bàrcino

El Museu d’Història de Barcelona ha obert recentment al públic la Domus Avinyó, un petit recinte situat als baixos d’unes dependències municipals del carrer d’Avinyó 15, que permet als barcelonins d’avui conèixer una mica més com era la vida dels seus avantpassats d’ara fa 2.000 anys. Amb restes de tres habitacions de la domus, la mostra és molt petita i breu, però està cuidada fins a l’extrem: L’ús de la il·luminació, els efectes sonors i un audiovisual realitzat per Wasabi Produccions fan que les troballes i la restauració d’aquest habitatge senyorial del segle I d. C. siguin molt més comprensibles i atractives per al públic.

És recomanable anar-hi tot baixant el carrer d’Avinyó des del carrer de Ferran en direcció al mar, perquè, d’aquesta manera, es pot percebre més bé la corba que fa el carrer. Precisament per aquí passava la muralla sud-oest de Bàrcino, que es disposava en diagonal per anar a trobar la Porta de Mar, just a tocar de les termes portuàries. La ciutat d’aquell temps era petita, amb prou feines 12 hectàrees molt ben fortificades i amb un bon nombre d’habitatges benestants, alguns d’ells propietat de lliberts. La Colonia Iulia Augusta Fauentia Paterna Barcino, -aquest era el seu nom complet- s’aixecava al Pla de Barcelona des de feia relativament poc temps: August l’havia fundat l’any 10 a. C., no gaire lluny de Montjuïc, la muntanya que els ibers laietans ocupaven des de feia segles.

En l’actualitat, al flanc esquerre d’Avinyó s’hi pot veure La Manual Alpargatera i El Gran Cafè just per on la muralla tancava la ciutat fa vint segles. En aquest punt, avui es travessa la Baixada de Sant Miquel, la que un temps va ser un cardo minor i, al costat d’un supermercat, es troba l’antiga seu del departament d’Hisenda de l’Ajuntament, que actualment està ocupada per l’Observatori Internacional de la Democràcia Participativa i altres organismes municipals. Aquest edifici va rehabilitar-se l’any 2004 i, si bé és cert que qualsevol arquitecte sap que ben probablement al rovell de l’ou del Gòtic ensopegarà amb alguna resta arqueològica, el que no s’imaginaven, ni en somnis, els responsables de la rehabilitació de l’immoble és que hi trobarien un jaciment de tant de valor.

En efecte, van localitzar importants fragments del pany de muralla i d’una de les torres, així com també l’interuallum –el camí de ronda de 7 metres que donava la volta a la ciutat per l’interior de la muralla- i finalment els mosaics, les magestuoses pintures murals i part de les parets d’una domus de dimensions considerables.

Els treballs per habilitar l’espai i per restaurar tots els elements s’han allargat diversos anys. Durant aquest temps, l’arqueòloga Adriana Vilardell va fer-ne l’excavació i, per la seva banda, l’arqueòloga Ada Cortés va avançar a la revista Quaris que la Domus Avinyó “podria ser una de les restes domèstiques amb un dels orígens més antics de la ciutat”. L’especialista de la Universitat de Múrcia Alicia Fernández va dedicar-se a estudiar la peça estrella d’aquest jaciment: una pintura mural d’uns cinc metres de llarg per dos d’ample que es trobava al sostre del cubiculum, és a dir, a la sala on el pater familias –el senyor de la domus- guardava els seus documents i rebia les visites.

“Es tracta d’una de les decoracions més interessants d’Hispània, no només per la qualitat tècnica i compositiva, sinó per la presència d’una moda decorativa, la del IV estil pompeià i l’estil provincià que fins ara no estava documentada a Barcelona”. Així ho afirmaven la mateixa Alicia Fernández i la restauradora del mural, Lídia Font, en un butlletí del Museu d’Història de Barcelona. Per presentar aquesta pintura al públic ha calgut aplegar milers de bocins de pintura i compondre’ls com si d’un trencaclosques es tractés. El resultat: un mosaic fragmentari molt gran amb motius vegetals i geomètrics de tons terrosos i verds que fan concentrar la mirada en un rombe. En el seu interior, el visitant pot intuir la figura d’un jove amb gorra frígia, sandàlies i una capa vermellosa. Darrere seu, una àguila és a punt d’encalçar-lo per endur-se’l volant pels aires.

La pintura representa una escena mitològica molt antiga: el rapte de Ganimedes que es relata a l’Himne homèric a Afrodita i que, més tard, Ovidi va recrear a les seves Metamorfosis. Segons aquests textos, Zeus va enamorar-se del jove príncep troià, de bellesa inigualable, i per capturar-lo al capdamunt del mont Ida, va convertir-se en una àguila. Un cop segrestat i dut cap a l’Olimp, el sobirà dels immortals va fer de Ganimedes el seu amant i li va encomanar que servís l’ambrosia i el nèctar a la resta de déus.

La responsable del Pla Bàrcino, Carme Miró, ha explicat en diverses ocasions que l’aparició del rapte de Ganimedes en el mural del sostre de la Domus Avinyó és un símbol clar de l’amor homosexual i de llibertat. Aquesta decoració tan delicada fa que el visitant es pregunti qui van ser els habitants d’aquesta casa, qui va encarregar les pintures, qui va realitzar-les. A propòsit dels propietaris d’aquesta casa, s’han formulat diverses hipòtesis. Una d’elles és que un d’ells podria dir-se Licini Segon, perquè es va trobar un grafit amb aquest nom a la façana de la casa. Del que sembla que no tenim cap dubte és que es tractava d’un personatge adinerat i de gustos estètics refinats.

En l’exposició, també es poden observar les restes dels mosaics policroms que decoraven el sòl de les dues estances que formaven part del triclini. Aquí era on la família celebrava els banquets i les reunions. A més, també hi ha les restes molt fragmentàries d’altres pintures en les quals veiem un Cupido i la figura gairebé completa de la Musa Terpsícore, amb una garlanda de flors sobre el cap i una lira a la mà esquerra. Es tracta de la Musa que patrocina la dansa i el cant coral, i es dóna la circumstància que precisament aquesta lira és la primera representació d’un instrument musical que conservem a la nostra ciutat.

És indubtable que, en conjunt, les restes romanes de Bàrcino tenen molta entitat. En el subsòl de la plaça del Rei es pot admirar la ubicació de factories de salaó i garum, de tintorieries, tavernes i instal·lacions de vi; al carrer del Paradís es poden contemplar les quatre monumentals columnes del Temple d’August i, a més, els estudiosos han localitzat i analitzat diverses domus romanes: la de Sant Iu, la del Palau Arquebisbal, la de Sant Miquel, la del Bisbe Caçador, la de Sant Felip Neri i la de Sant Honorat. Tots aquests habitatges són fonamentals per entendre com es desenvolupava la vida privada dels ciutadans de l’època i cadascun d’ells aporta pistes per desxifrar enigmes de les altres.

Ara, amb l’obertura al públic de la Domus Avinyó -aquesta exposició tan petita, però exquisida alhora- la ciutat de Barcelona guanya un espai més on poder reflectir-se mirant cap enrere, on aprendre una mica millor com era la vida privada dels rics de Bàrcino i on demostrar que sap tenir cura del seu propi passat.

Per més info, feu clic aquí.