La Barcelona infraroja de Søren Berenguer

Aquesta setmana s’ha presentat a la llibreria Laie de Barcelona el llibre Barcelona infraroja: La Ciutat encantada del fotògraf Soren Berenguer, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Ha presentat l’acte en Vicenç Altaió que ha fet una anàlisi de la trajectòria del fotògraf. Recuperem aquí l’entrevista que li va fer Josep M. Cortina.

S’acaba de publicar, editat per l’Ajuntament de Barcelona, un nou llibre de fotografia en el qual la ciutat de Barcelona és la protagonista absoluta. Més de cent setanta fotografies retraten tota mena de paisatges urbans i racons de la nostra ciutat. El seu autor és en Søren Berenguer, un jove fotògraf barceloní a qui agrada experimentar a partir de tècniques tradicionals i que ja ens havia sorprès amb el seu llibre Barcelona Vertical, editat el 2014 i compost íntegrament per fotografies panoràmiques, no en sentit horitzontal, com estem habituats, sinó verticals.

Atret pels paisatges urbans, ha emprès una nova aventura fotografiant aquesta vegada amb una pel·lícula sensible als rajos infrarojos, no visibles per l’ull humà, i que produeix unes imatges diferents de les que capta la nostra visió. Els cels esdevenen més foscos i en canvi les fulles i la vegetació en general adquireixen unes tonalitats blanques que les apropen als paisatges nevats.

A partir d’aquests efectes genèrics, Søren ha imaginat –somniat, de fet– una nova Barcelona. En un treball de llarga durada ha anat redescobrint, per a  ell mateix i per a tots nosaltres, una sèrie de racons de la ciutat que tot i ser perfectament identificables apareixen de manera molt diferent; un fenomen semblant al que es produeix quan contemplem fotografies nocturnes, on paisatges quotidians semblen també renéixer i adquirir una nova dimensió.

Hem cregut que, atesa l’originalitat i la qualitat de la proposta, era interessant conèixer de primera mà el seu autor i tot el que hi ha al darrere d’aquest treball. Per això hem mantingut una conversa amb Søren Berenguer, durant la qual ens ha explicat els seus principals projectes i en especial el del llibre que ara es publica.

Josep Maria Cortina: Encara no ets un fotògraf gaire conegut pel gran públic i ens agradaria conèixer alguns trets de la teva trajectòria professional.

Søren Berenguer: Tinc quaranta tres anys i vaig estudiar enginyeria de telecomunicacions, camp en què vaig treballar professionalment durant uns quants anys. La fotografia m’interessava molt, i durant un temps vaig practicar la fotografia de viatges i el paisatge. Fins que un dia vaig decidir dedicar-m’hi plenament i l’any 2006 vaig iniciar estudis en una de les escoles de fotografia més prestigioses de casa nostra, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (I.E.F.C.)  Allí vaig tenir l’oportunitat de formar-me, amb molts bons mestres, en la majoria de les tècniques fotogràfiques  analògiques tradicionals, que són les que realment m’interessen i amb les quals desenvolupo els meus treballs.

Abans del treball que avui presentem m’agradaria que comentéssim breument el teu primer llibre, La Barcelona Vertical, que vas publicar el 2014 i que em va causar una molt bona impressió.

Efectivament, el meu primer treball va ser un projecte al qual vaig dedicar quatre anys i que va consistir en fotografies panoràmiques de la ciutat de Barcelona però en sentit vertical, no en l’horitzontal a què estem més acostumats. Cercava així una visió diferent dels panorames urbans.

Amb quina tècnica i mitjans el vas abordar?

Vaig utilitzar una càmera Hasselblat de mig format però fent servir pel·lícula de pas universal de molt baixa sensibilitat (12 ASA) per tal d’aconseguir la màxima nitidesa. El projecte va concloure amb l’autoedició d’un llibre amb un tiratge de més d’un miler exemplars que ha tingut una acollida força bona.

Tu pertanys al grup de fotògrafs que veuen en la fotografia analògica clàssica el millor instrument per la seva feina i renuncien decididament a la fotografia digital dominant avui en dia. Per quines raons?

Jo sempre utilitzo com a referència per explicar la meva posició la frase de Dorothea Lange que deia que la càmera és només l’instrument que t’ensenya a mirar sense la càmera.

I en aquest sentit trobo que les màquines i la fotografia analògica són les que enriqueixen la meva mirada. Una càmera digital, amb tots els seus automatismes i programes, resulta per a mi inadequada perquè el fotògraf aprengui, reflexioni i experimenti, prengui les seves decisions i d’aquesta manera s’afavoreixi la seva creativitat.

La gran diferència, per a mi, entre el món digital i l’analògic és que aquest darrer alenteix la tasca del fotògraf, atura el temps i fa que el fotògraf dediqui més estona a fer una fotografia. I penso que la qualitat d’una fotografia depèn en molt bona mesura del temps esmerçat en fer-la.

Parlem ara d’aquest nou llibre: La Barcelona infraroja. La ciutat encantada. Què persegueixes amb aquest nou treball?

Doncs he volgut mirar i ensenyar Barcelona amb uns ulls diferents, amb una mirada onírica, menys realista que l’habitual. Per això he recorregut a la llum i a la pel·lícula infraroja, rarament utilitzades.

Explica’ns les característiques d’aquesta llum com ho has fet per captar-la.

L’ull humà capta les ones lluminoses que tenen una longitud d’ona d’entre 400 i 1.000 nanòmetres (el nanòmetre és una distància d’una milionèsima de mil·límetre.) La llum infraroja, que té una longitud d’ona de fins a 1.000-1.200 nanòmetres, resulta en principi invisible per a nosaltres i, en canvi, sí que és observable per a alguns insectes.

Per captar aquesta gamma de radiacions he fet servir una pel·lícula sensible fabricada per Kodak i que va ser utilitzada per l’exèrcit americà a la guerra de Corea per fotografia aèria d’espionatge, amb la finalitat de detectar vehicles blindats amagats sota vegetació tropical. Això és perquè la llum infraroja produeix unes imatges diferents de les que capta la tradicional fotografia en blanc i negre. Els cels esdevenen més foscos i en canvi les fulles i la vegetació en general adquireixen unes tonalitats blanques, gairebé transparents, que les apropen als paisatges nevats.

He utilitat en el projecte una altra càmera Hasselblat a la qual he aplicat un suport posterior que permetés utilitzar les bobines de la pel·lícula de 70 mm. I, naturalment, el tres peus per aconseguir l’estabilitat necessària quan es dispara a velocitats lentes.

Però això no és una manera de practicar una mena d’engany òptic a l’espectador?

Jo diria que no, perquè el que es vol posar de manifest amb aquestes imatges és que existeixen realitats més enllà d’allò que nosaltres veiem. En tot cas, podríem parlar d’un engany per arribar a una altra veritat. Aquella que ens trasllada a un pla més oníric, més misteriós, que fa realitat la idea que fotografiar és mirar amb uns altres ulls, en aquest cas uns ulls infrarojos…

Aquest ha estat novament un treball lent, amb un llarg procés de realització. Explica’ns com ha anat: el nombre d’imatges disparades, el nombre de sessions, els horaris i altres detalls que vulguis comentar.

Doncs sí. El llibre presenta cap a cent setanta imatges i calculo que aproximadament en devia disparar un miler.

Doncs francament, aquesta és una ràtio d’èxit molt alta.

Sí, ho pot semblar, però cal tenir en compte que estem treballant en analògic, amb un material costós i difícil de trobar, que cal economitzar. I que es rumia molt abans de disparar.

És difícil de precisar, però potser cada una de les imatges va requerir una mitjana d’unes deu o dotze visites fins a obtenir la fotografia, l‘enquadrament i la llum.

D’altra banda, cal afegir que en la medició de la llum infraroja no es poden utilitzar fotòmetres habituals perquè la seva intensitat és molt diferent a la de la fotografia convencional. Per exemple, a primeres hores del matí o al capvespre, la llum infraroja resulta molt més intensa que la visible i això requereix moltes proves fins a trobar els ajustos necessaris de la càmera.

Es interessant assenyalar que en el llibre no apareix ni un sol ésser humà. Com és això?

Aquest fet és clarament intencionat. M’interessava presentar la Barcelona del meu somni, amb paisatges urbans buits, silenciosos, solitaris. Això sí, les estàtues són els veritables pobladors d’aquests espais màgics i les que els donen una dimensió antropomòrfica.

Finalment, et volia preguntar sobre el disseny del llibre, en el qual les fotografies es presenten a sang, amb pàgines sense numerar ni peus de foto que orientin l’espectador.

Aquesta proposta de disseny és realment volguda. Hauria estat fàcil seguir uns criteris més convencionals i que cada imatge estigués emmarcada i tingués una vida independent. En presentar les imatges a doble pàgina i a sang he volgut que dialoguessin entre elles, a vegades fins i tot que es confonguessin per la manca d’unes fronteres precises. Amb això pretenia enfrontar el lector amb una lectura més misteriosa.