Els versos del poeta Rainer Maria Rilke impregnen “Murmullo”, la proposta de la fotògrafa xilena Kati Riquelme que s’hi ha inspirat per presentar les sis fotografies que ocupen un espai aïllat de l’exposició col·lectiva, al centre d’art contemporani Piramidón. Es tracta d’un espai híbrid entre fàbrica de creació i galeria d’art i busca donar la infraestructura necessària per al desenvolupament d’artistes contemporanis durant els processos de creació i exposició. També intenta ser una solució davant la dificultat per trobar espais de treball adequats a les seves necessitats –uns espais que s’ubiquen a les plantes inferiors de la galeria i on Riquelme treballa des del 2005–.
La protagonista absoluta de les imatges és la foscor, que es presenta a través d’un format mitjà que resulta una novetat per la fotògrafa, que sol treballar en formats petits –tal com testifica l’única peça emmarcada de la sala, que faria un pam d’alçada–. Riquelme també es manté en el treball de les emocions, guiant la percepció de l’espectador cap a una major immersió gràcies a les mides de les obres, on el negre i les parts de claror fan de guia a través de les penombres d’un bosc opac però amb sectors clarament il·luminats. El bosc li serveix com a metàfora de la incertesa de l’individu davant la foscor en determinades situacions que es poden experimentar al llarg del trajecte vital, submergint-lo en una incertesa i una solitud que el posa a prova davant la immensitat de la naturalesa.
Amo esas horas oscuras de mi ser
en las que mis sentidos se sumergen;
en ellas, como en viejas cartas,
encuentro mi vida cotidiana y vivida,
lejana y antigua como una leyenda.
Gracias a esas horas, sé que tengo espacio
para otra vida intemporal e inmersa.
Y algunas veces soy igual que el árbol
que sobre una tumba, maduro y rumoroso,
cumple aquel sueño del niño que se fue.
Rainer Maria Rilke, El libro de las horas (trad. Antonio Pau)
Malgrat s’intenti posar èmfasi en crear un espai expositiu immersiu que vol embolcallar al visitant amb una atmosfera concreta, el resultat es queda a mitges per la il·luminació. El focus de llum de la sala ve donat per l’obra en tela que penja a la paret dreta, que és il·luminada des de darrere i reflecteix a les altres a causa de la poca opacitat del material, que si bé podria servir per matisar la projecció lumínica, crea reflexes que entorpeixen la visualització de les altres, al ser més fosques i reflectir-s’hi. No obstant això, les imatges mantenen la seva força d’atracció gràcies a la seva atemporalitat i acaben enfrontant l’espectador amb les seves incerteses.