Josep Grau-Garriga i la possibilitat d’abric

És difícil escalfar la secularitat indolentment freda i racionalista del MACBA amb alguna cosa semblant a un sentiment de comunió. Però el teixit abriga i estableix un pont entre els ulls i la pell. A la torre de l’edifici Meier, aquella protuberància cilíndrica que coneixem més pels skaters de fora que per l’art de dins, una obra de Josep Grau-Garriga embolcalla l’espai i, passat un estranyament inicial, l’escalfa. Diàleg de llum (1986-1988), que ocuparà la torre fins al setembre del 2023, són tres tapissos de nou metres d’altura per quatre d’ample penjats del sostre de la claraboia per on s’escolen feixos de sol. O mig penjats, perquè la part inferior toca el terra de la sala. Els teixits alternen pedaços opacs amb fils que fan jocs d’ombres i, com un collage, la roba incorpora retalls de diari, trossos de vestits, texans, sacs i altres objectes de la vida quotidiana de l’artista. És alhora tapís romànic, escultura informalista, pintura pop i intervenció site-specific. Mentre la rodejava, un d’aquells tipus absurdament moderns que solen visitar el MACBA va entrar amb una bosseta que deia “In art we trust”. Potser és més fàcil confiar en les fibres.

La sensació d’estranyament que deia és rellevant, perquè l’obra de Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011) no ha rebut l’atenció que la historiografia de l’art hauria hagut de dedicar-li. Dit d’una altra manera, sabem llegir esquitxos de pintura abstracta, però ens encallem quan mirem vetes i fils. L’exposició Josep Grau-Garriga. Diàleg de llum, coordinada per la comissària Núria Montclús en col·laboració amb Esther Grau, filla de l’artista, és el primer d’una sèrie de projectes de recerca i exhibició impulsats pel MACBA entorn de pràctiques i agents amb una rellevància dins l’escena local i internacional que no sempre ha estat prou reconeguda, i que ara es comença a veure que són més importants del que sembla. És el cas de l’art tèxtil, que està vivint una revifada contemporània a escala internacional, i que fa més pertinent que mai recuperar l’obra del gran exponent de l’Escola Catalana del Tapís.

No pot haver-hi història més catalana que la de Grau-Garriga. Nascut en una casa de pagès, l’artista identificava dos punts clau en la seva biografia. El primer quan, a dotze anys, el metge va recomanar als pares que tinguessin el nen el màxim de temps possible d’aire lliure per superar una malaltia, cosa que el va dur a fer de pastor i a començar a escriure i dibuixar en contacte estretíssim amb la natura. El segon, no cal dir-ho, la Guerra Civil. El resultat és la catalaníssima decisió d’anar a la terra, reivindicant les realitats humils, pobres, i fangoses com una cosa molt més real que les abstraccions del poder, la política i les ínfules de l’alta cultura. Evidentment, Grau-Garriga va tenir contacte amb Miró, Guinovart, Tàpies i tota la colla. De l’avantguarda internacional, el seu preferit era Jean Dubufet, però el mestre decisiu en la tècnica va ver el gran renovador del llenguatge del tapís Jean Lurçat, amb qui Grau-Garriga va treballar convidat al seu castell-estudi a Sant Seren, a la regió occitana d’Òlt. En tornar a Sant Cugat, de seguida va començar a elaborar un llenguatge propi i planifica l’Escola Catalana del Tapís a la casa “Alfombras y Tapices Aymat” de la qual l’industrial Miquel Samaranch el va nombrar director artístic. Com va escriure Francesc Miralles al catàleg de l’exposició de Grau-Garriga al Palau Robert de 1988: “La seva obra és la més diversa entre les obres tèxtils fetes entre nosaltres, perquè ha estat l’única que al llarg de trenta anys ha buscat una constant renovació, ha buscat camins que encetessin nous vessants formals i estètics”.

Diàlegs de llum es va exposar al Palau Robert, i la gràcia de veure-la ara al MACBA és recuperar el concepte grau-garriguenc de l’environament. Accions efímeres que juguen amb un espai i el transformen amb tots els llenguatges i recursos artístics de l’artista, “environament” ofereix un concepte amb molta més gràcia que l’insofrible sintagma “experiència immersiva”, i faríem bé d’adoptar-lo. A part dels tapissos, la instal·lació actual inclou un grapat de projectes d’environaments que Grau-Garriga va fer al llarg de la vida, i fotografies que documenten els processos de creació, en què l’artista se servia de col·laboradors de tota mena d’acord amb una filosofia per unir art i vida i que deixava vincles d’amistat i pedagogia per allà on passava. Molt més que la plàstica per la plàstica, els environaments de Grau-Garriga exploren les propietats del tèxtil per comunicar els anhels de terra, arrelament humil i vida qüotidiana tan típics de l’avantguardisme català, unes preocupacions que dialoguen immillorablement amb les nostres inquietuts contemporànies i suggereix una possibilitat d’abric.