Josep Clarà: l’escultura del simbòlic, la realitat i l’avantguarda

El Museu Can Mario de Palafrugell acull fins al 29 de novembre una exposició dedicada a un dels artistes catalans més importants del segle XX

Una nau enorme habitada per figures de diferents mides i materials. Seria una imatge bastant creepy, digna d’una pel·lícula d’algun jove director influenciat per George A. Romero si no fos perquè les peces humanoides desprenen la vida amb la qual els va dotar el seu pare, Josep Clarà. El Museu Can Mario de Palafrugell de la Fundació Vila Casas ofereix, fins al 29 de novembre, una doble proposta escultòrica. Per una banda, Josep Clarà. L’univers de l’escultura, ens brinda l’oportunitat d’indagar en la creació d’un dels escultors més rellevants que ha tingut Catalunya. Per l’altra, Mecànica interna, de Tània Font, ens permet descobrir els engranatges simbòlics i al·legòrics d’una artista l’obra de la qual aconsegueix captar l’atenció de l’espectador des del primer moment —un fet actualment costós i admirable—.

Detall de l'obraÈxtasi. Josep Clarà. 1903. Guix. 190 x 75 x 106
Detall de l’obra “Èxtasi”. Josep Clarà (1903) | Guix. 190 x 75 x 106

Olot i la seva comarca tenen aquesta espècie d’energia mil·lenària que sembla que provingui de la frondositat dels boscos i la grandesa elegant de les seves muntanyes. Sempre he pensat que el paisatge abissal de l’Alta Garrotxa les seves valls, les seves clarianes volcàniques i els seus escenaris impossibles t’han de marcar indefugiblement. En aquest cas la nostra història comença l’any 1878, quan neix precisament en aquests paratges Josep Clarà i Ayats, un dels escultors catalans més influents de la història. La seva trajectòria, canviant i orgànica però alhora honesta i ferma davant els ideals humanistes, passa per diferents etapes sense renunciar en cap moment als seus al·legats polítics, sempre en compromís amb la llibertat.

Atrapat en una dèria artística, el jove Clarà es va formar primer a casa, amb el pintor Berga i Boix, tot i que aviat, com passa amb la gent que té ales, va abandonar el niu per volar primer a Tolosa, on esculpeix la seva educació acadèmica; i finalment a París, on viu durant una trentena d’anys. A la capital francesa, encara a principis de segle XX, Clarà ho juga tot a la carta de l’escultura. Encuriosit per una tendència simbolista, probablement fruit de la seva amistat amb Auguste Rodin, l’artista comença a carregar les seves obres —reals, tangibles— amb el pes simbòlic de les emocions i les al·legories. És el cas d’Èxtasi, la primera peça icònica de l’escultor, que dedica a la música, l’òpera i el gaudi artístic. L’aposta li surt bé, i aviat aconsegueix projecció i prestigi internacional. Rep encàrrecs privats i institucionals, exposa en galeries europees i americanes, i obté distincions com la Legió d’Honor, que el govern francès li atorga el 1917.

Suggestionat i atret pel naturalisme, el treball davant el model i el deute amb la realitat, en la dècada de 1910 la seva obra vira cap a una línia més mediterrània, connectada amb el nou classicisme francès i amb referents creatius com Antoine Bourdelle o Aristides Maillol. Malgrat aquesta mirada en el passat i en els models grecollatins, Clarà no va abandonar mai aquest interès per les avantguardes, i es va mantenir sempre actualitzat i vinculat amb moviments més experimentals. La seva obra és prova d’això. El 1930 torna a Catalunya i s’estableix definitivament a Barcelona.

L’escultura de Josep Clarà desprèn un naturalisme i un intuïcionisme artístic que permet apreciar el seu món interior: reflexiu però alhora passional. La seva tècnica escultòrica és indiscutible però, lluny d’esdevenir robòtica o mecànica, incorpora una violència, un tempo, uns ritmes vitals que aconsegueixen que l’espectador es faci a la idea de la devoció que sentia i vivia l’artista en el moment de crear. Com a elements recurrents destaca la figura femenina, l’alliberació del cos, el tractament de la natura i, sobretot, les mirades. Perquè les mirades i els rostres de Clarà no estan mai del tot definits. I això fa que les expressions de les figures tinguin una aparença extraterrenal, divina, misteriosa, onírica i, d’alguna manera, fins i tot, immortal.

L’exposició comissariada per Cristina Rodríguez Samaniego i que compta amb el suport del Museu de la Garrotxa d’Olot, es complementa amb un ampli catàleg de recursos i materials que permeten endinsar-se en el pensament, la reflexió i el manifest polític de Clarà, però també en el seu espai creatiu més íntim i interior: el seu taller del carrer de Calatrava, a les Tres Torres. L’univers de l’escultura també eleva la relació de l’escultor amb les arts escèniques, la dansa i la coreografia —Isadora Duncan era un dels seus referents— o de la seva vocació antibel·licista. Clarà no dissimulava un tarannà que prioritzava la fraternitat i la pau, i que es potenciava en la seva obra, sobretot quan aquesta coincidia amb un context de conflicte o de postguerra.  

“Deconstrucció” (2019) de Tania Font

A la Sala Empordà de Can Mario ens trobarem amb una revelació total. Sis escultures —Escultura del Temps; Deconstrucció; Vestit de nit; Presons de la infantesa; Fàbrica de flama invertida i Fàbrica de flama invertida II— ens conviden a passejar per l’univers de la palamosina Tania Font, que estableix un discurs sobre la feminitat, el temps, la reclusió del món interior i la introspecció, i els fantasmes de la infància.

Podeu consultar més informació sobre les dues exposicions en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació