Jordi Mitjà: “Prefereixo que em trenquin una obra que un públic poc atrevit”

L'escultor Jordi Mitjà ens convida a un cafè i ens concedeix una entrevista entorn de la seva obra i la seva visió de l'art

Ens plantem a Lladó, un poblet situat a l’oest de l’Alt Empordà. És divendres 12 d’octubre, dia de la Hispanitat. “Aquest dia només pot fer que anar malament”, etziba Jordi Mitjà (Figueres, 1970). Però quan arribem a casa seva, aquesta afirmació es perd en l’ambient impol·lut d’un dia especialment calmat i tranquil.

L’escultor empordanès acaba d’inaugurar, juntament amb altres artistes, “La lliçó de Diògenes” al Bòlit de Girona. I ja pensa en el futur: d’aquí a uns dies portarà a Torroella de Montgrí una exposició de la qual us donarem detalls pròximament. El cafè que ens convida fa efecte i xerrem amb l’artista (tot i que avorreix aquesta paraula) entre gats, peces de guix i llibres. Hi ha un quadre de la Verge Maria, que insisteix a treure per les fotos. El convencem que la deixi on està, a la Mare de Déu, que així queda molt Frida Kahlo.

Una de les coses que et defineixen com a artista és el multiformat, però tothom coneix Jordi Mitjà com a escultor.

Jo em defineixo com a escultor. Però crec que en aquest sentit visc més enllà, perquè faig una escultura que pot ser performance, o instal·lació, sovint amb pinzellades gairebé parateatrals… La imatge sí que l’he abandonada molt. La fotografia, no tant. A mi no m’agrada definir-me però sí que em va bé encasellar-me en aquesta relació de l’escultor, perquè és un terme en el qual em sento protegit. M’hi sento  millor que amb la paraula artista, que  detesto molt.

Com és això?

La paraula “artista” és bastant odiosa. Té moltes accepcions i crec que és un mot que està molt cremat. Entenc que en el fons tothom pot ser artista, això és veritat. Però aquest significat de “el artista”, molt típic del sud d’Espanya, a mi no m’acaba de convèncer. Em grinyola. I això són manies meves. Però estic més còmode com a escultor.

Penses que l’Empordà és un lloc prou idoni per a la creació?

Qualsevol persona està condicionada pel lloc on neix, tant se val si és a una favela de São Paulo, a l’Empordà o a Barcelona. Jo he nascut a Figueres. L’Empordà està bé, hi visc i m’agrada. Però no comparteixo la seva mitificació, perquè està molt vinculada a qüestions econòmiques i propagandístiques sobre el territori. Si has nascut al Delta de l’Ebre, el paisatge, els costums, el menjar, t’influencien i deixen una empremta en tu. És normal que així passi.

Però no negaràs que l’Empordà ha donat grans noms en el món de la cultura…

Jo no crec que sigui així. I ho dic amb la mà al cor. En el meu cas específic, he treballat a Cuba, he estat a Mèxic, he fet una petita estada al Brasil. Crec que es pot treballar des de qualsevol àmbit. És obvi, com deia, que el context et determina. Això que tenim aquí al davant [ensenya una peça amb la qual està treballant], això ho pots fer a qualsevol lloc del món. No està vinculada a l’Empordà, sinó al món. No vull caure en això de: “l’Empordà de l’excel·lència”. Afirmar que crear aquí és millor que en un altre lloc, per mi, és una estupidesa.

Sempre has dit que tu treballes des de la proximitat, des de l’experiència més immediata.

Això és un altre tema que cal separar del que parlàvem abans. T’ho explico en un exemple: vaig treballar al bosc d’Argelaguer de Josep Pujiula, el “Tarzan d’Argelaguer”. Primer el vaig conèixer i l’anava visitant, i al final es crearen uns vincles que em van conduir a uns interessos, a uns materials o a una manera de fer en concret. Un artista està molt pendent de les coses que passen al seu voltant. Ha de ser una persona forçosament sensible.

També recordo quan anàvem amb l’Adrià Ciurana a una bòbila abandonada de Vilafant. Has d’estar connectat amb la realitat que t’envolta. Una cosa és això i l’altra, molt diferent, és aquesta “empordanitat”. Visc en un lloc que és limítrof amb l’Empordà i el Pla de l’Estany. No està tan connotat i això també m’interessa.

Ets empordanès de naixement, però tens una connexió especial amb Llatinoamèrica…

Vaig anar becat a Mèxic, on vaig viure durant un temps per un projecte. Es va crear una relació de molta complicitat amb la ciutat i amb el context mexicà. Després hi vaig estar tornant molt sovint, durant anys. No vaig tenir-hi mai una residència fixa, però va ser una experiència interessant. Sortir del teu hàbitat i marxar sempre aporta alguna cosa positiva. Jo conec pocs artistes que no ho hagin fet.

I al Brasil?

Al Brasil va ser una residència de dos mesos. Vaig estar al Museu da Imagem e do Som, a São Paulo. Una ciutat molt potent, que et reclama una tensió especial. En aquests llocs, sempre que hi vas, has de canviar moltes lògiques. Són megalòpolis. Surts d’un ambient molt amable i arribes en un context que no ho és tant. A mi m’ha anat molt bé sortir del confort del taller i trencar. Encara que sigui anar a Girona. Surts de la teva dinàmica, de la rutina. Això et sacseja i t’afecta positivament a l’hora de treballar.

Com és el dia d’un artista?

En el meu cas, força rutinari. Jo no ho veig com una cosa negativa. Personalment, considero que sóc molt dispers. Llavors intento generar rutines per ordenar-me. Alhora, trencar amb aquesta rutina també està bé. Són contradiccions [riu]. Avui per exemple, he escrit un text per un full de sala d’una exposició que inaugurem a Torroella ben aviat. I ara, me n’aniré al taller.

Gestiones el teu temps. Això ha de ser genial però complicat…

Construeixes la teva jornada laboral a mida. Això és un avantatge. Però hem de ser conscients, jo almenys ho sóc, que has de pencar. No et pots encantar gaire. A mesura que em faig gran me n’adono que aquest és un món molt complex, i que el treball és important. I jo necessito molt de treball per arribar a fer alguna cosa.

Dius que inaugures una nova exposició a Torroella.

Es diu Pausa i l’exposo al Museu de la Mediterrània. La inauguració és divendres 9 de novembre. D’aquí poc coneixerem més detalls.

A l’última exposició al Bòlit de Girona, col·laboreu diferents artistes i formeu “La lliçó de Diògenes” una exposició que jo he pogut veure i val molt la pena.

Sí, jo havia fet una cosa que es deia “Anatomia Diògenes”, un projecte també pel Bòlit, ara fa deu anys. M’interessava molt aquesta idea que s’atribueix a la síndrome de Diògenes. No hi ha res més allunyat la malaltia que el filòsof i la seva escola. El filòsof era austeritat i els malalts de la síndrome són tot el contrari. Van acumulant i generant un espai embogit. Hi ha casos de persones que han quedat sepultades per la seva pròpia merda.

Per tant no és la primera vegada que tractes amb el filòsof?  

A mi sempre m’ha interessat molt recollir coses del carrer, emportar-me objectes al taller, treballar amb materials de molt tipus. I aquesta qüestió de la síndrome em tenia obsessionat. En el cas de l’exposició que et comentava abans, “Anatomia Diògenes”, va ser una reflexió al voltant d’això. Vaig generar un espai dins l’espai. Un espai que omplia amb moltes obres i, durant l’exposició, s’anava omplint encara més. M’interessa bastant la idea que les exposicions mai no estan acabades. Estan inacabades o tenen una continuïtat en el mateix tempo de l’exposició. En les meves mostres, tenen lloc petits moviments, gestos, sovint invisibles, però hi passen coses. M’agrada que l’espai i el contingut d’una exposició dialoguin.

A simple vista, pot semblar que estàs còmode treballant en un context de caos, de desordre. Ho veus així?

A mi m’interessa parlar del fet de perdre’s. Plantejo una obra i no sé mai què passarà. Em marco uns límits, i començo a construir coses. M’agrada perdre’m, i estar un temps perdut intentant entendre tot allò que estic generant. És una mena de dislèxia, en la qual no entenc el llenguatge que jo mateix estic construint. Allò agafa un  sentit  i una forma més o menys compactada. M’agrada generar processos imprevisibles que generin caos. Que el mateix procés creatiu proposi coses, i presenti derives. De fet, jo sóc dislèxic i provoco en els meus projectes comportaments de trencament. Accidents a vegades absurds i a vegades fantàstics.

El material és un element molt important en les teves obres?

Sobretot ho són els processos, com et deia. M’agrada capgirar les lògiques dels materials. Treballar amb materials que no controlo. Per exemple, ara he descobert el guix i m’he quedat fascinat. Què passarà amb això? Ni idea. Forma part de la meva exploració.

Em refereixo a material que fas servir, que molt sovint és reutilitzat i fins i tot quotidià.

Sí, m’interessa sobretot jugar amb els límits de la resistència. Portar els materials al seu límit. És això que et comentava de capgirar les lògiques. “El material X està fet per Y”: això és una imposició del mercat. És com que el món té una funcionalitat adherida. I els artistes hem de trencar amb això.

Creus que l’art ha de tenir una inclinació o una implicació política?

Tot el que es fa té un rerefons polític. És indestriable. Ara bé, hi ha gent que agafa i diu: “jo faig art polític”. A mi em sembla molt bé. Ho respecto, però no ho faig perquè personalment no em cal. A causa de la situació de precarietat i emergència que vivim en les arts, en general, és inevitable fer política. Totes les obres contemporànies tenen un deix que té a veure amb el moment social, polític i econòmic en el qual ens trobem. Jo ara estic preparant una exposició basada en la renúncia, en la pausa. L’art no necessàriament ha de qüestionar implícitament, però ho pot fer d’una forma més misteriosa i subtil.

En les exposicions que jo he visitat, poses a prova l’espectador. Quin rol juga el públic a l’art?

Un paper importantíssim. Els museus han creat un tipus de públic que malauradament és poc curiós i poc irrespectuós. Jo prefereixo que em trenquin una obra en una exposició que no que la gent sigui passiva, inactiva o poc atrevida. En alguna exposició meva, he arribat a plantejar la possibilitat que el públic pogués moure les obres. Sempre he tingut una voluntat de trencar aquestes dinàmiques tan castradores en relació a l’espectador. Per dir-ho d’una altra manera: si volem uns públics més curiosos en el món de la cultura, hem de fer que participi. Això està passant en el teatre, en la performance. Però en les arts visuals, falta la implicació de l’espectador. Així farem públics més curiosos, més interessats.

Creus que hi ha algun eix, algun node que hagi estructurat la teva obra?

Si hi ha una estructura, penso que aquesta és un prisma translúcid, amb múltiples cares. Una teranyina on es poden veure imatges, textos, etc. Jo no he volgut mai tenir un statement marcat. Això contradiria el meu tarannà. És cert que cada vegada més es demana als artistes que s’etiquetin. Jo no hi entro. Una cosa està clara, i és que he fet el que m’ha donat la gana en la meva vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació