Jordi Fulla, les pedres són una excusa

La Vila Casas dedica una exposició a l'artista

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Les pedres són una excusa, però vertebren tota l’obra de Jordi Fulla (Igualada, 1967). Són una excusa perquè ell ho diu, perquè assegura que quan les pinta o les fa escultura en realitat només vol trobar-se, i trobar-se vol dir adonar-se de la dificultat de veure’s a si mateix i de veure també la realitat i les roques. Però si ell no ho digués, les pedres no serien una excusa, sinó les protagonistes de la mostra Llindar i celístia de l’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas. I precisament d’això vol parlar Fulla: de com percebem el que veiem. Fins i tot si el que veiem és el buit.

Què ve primer, la forma o la idea? Per a l’artista Jordi Fulla, pintar línies o dibuixar-les a terra amb granets de blat el porta “a entrar en un buit mental i a partir d’aquí, reflexionar”. Amb els anys, la seva obra ha esdevingut cada cop més filosòfica, per això a la Vila Casas hi veiem molta matèria, però ell parla més aviat de conceptes eteris. Precisament per aquesta dicotomia, per aquesta suma d’una forma concreta conjugada amb un missatge ulterior, una de les veus que s’han unit al projecte de l’artista és la del poeta Lluís Calvo. Perquè no és aquesta barreja, també, la que fan els poetes amb les paraules?

L’observatori
en el punt ignorat,
silenciós,
sense transaccions. 

Ser tu mateix:
l’artista desconegut,
el deixant impassible. 

Anònim capitell:
pedra
                  sobre
                                    pedra.

La tasca del gest humil,
incògnit.

L’artista es fa present
en la desaparició.

Això escrivia Calvo en el poemari Bastir un refugi, traçar el món amb quatre angles, inspirat en l’obra de Fulla. Titulava el poema amb una paraula, “Celístia”, que fa referència a la sensació de llum que fan els estels. Mot que Fulla ha agafat per unir-lo a un altre concepte del qual també parla el poeta, el de “llindar”, i concebre l’exposició Llindar i celístia de la Vila Casas, que de fet ja fa temps que dura: forma part del programa Itiner’Art de la Fundació, i s’ha pogut veure ja en sis espais expositius de Catalunya i d’Andorra entre els anys 2015 i 2019.

Però la idea de llindar, de frontera des d’on mirar, d’espai central entre el dins i el fora, ja fa temps que és present en Jordi Fulla. Podríem dir que tot va començar l’any 1987, quan Fulla era un estudiant que catalogava la toponímia del territori per un encàrrec de l’Institut Cartogràfic. I passejant, passejant, va trobar-se moltes construccions de pedra, cabanes que albergaven el buit, i primer en va fer fotografies i després les va pintar a la sèrie Construccions. De fet, les va pintar de tal manera que semblen una fotografia: pedra a pedra, i fins a l’últim detall. Per a ell, treballar una a una cada roca es va convertir en una mena de mantra, i li agradava deixar passar el temps mentre feia les reproduccions.

Perquè l’objectiu final no era la catalogació de les pedres, sinó “enfrontar-me a un no sé què”. Però com podem entendre, des de fora, aquesta aspiració? Com podem entendre que l’artista dibuixi formes, si en realitat el que vol és desentrenyar quelcom abstracte i misteriós? Lluís Calvo ens ho intenta explicar al text La indòmita sobirania de la forma. Reflexions sobre l’obra de Jordi Fulla. Escriu: “Diguem-ho d’una altra manera: la forma es fa present per tal que els artistes concretin el món, com si el seu esperit s’emmotllés a les traces distingibles, al símbol inquietant, a tot allò que permet establir una baula entre l’impuls inexpressable i el coàgul matèric que ens acosta a una veritat esmunyedissa”.

Només si partim de la base que una pedra no és un objecte que pesa, sinó una forma que s’insinua, i que inclou i exclou diferents espais, i que crea un punt mig, un llindar, i també un buit, entendrem què vol dir Jordi Fulla quan diu que les cabanes de pedra que dibuixa i que construeix “li semblen un pes molt eteri”, de la mateixa manera que també entendrem que durant la mostra de la Vila Casas, l’artista persegueixi constantment el buit: aquell espai que la forma protegeix del ple, i que ell plasma en escultures fetes de capes i capes i capes de pintura, com L’envers du monde (2018), o les últimes Celístia (2018) i Depredar el temps (2018), que ja marquen una evolució en la seva obra i denoten les ganes de Fulla de sortir de la pedra.

En paraules de Natàlia Chocarro, comissària de la mostra, Fulla se situa “entre ambdues dimensions, la del món tangible i l’intel·ligible” i confereix “especial atenció al no-res en un exercici que ens fa prendre consciència de l’absència”. Per tant, qui tingui ganes d’anar a veure aquesta mostra, que es pot visitar fins el 16 de juny al Poble Nou, ja ho sap: per molt que ho sembli, el més important no és la matèria, sinó la manera de mirar-la, i la multiplicitat de mirades que ens pot despertar, entre les quals també hi ha la del buit. Que no us sorprengui, que l’artista ja ho ha dit: les pedres són només una excusa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació