Jordi Esteva, el fotògraf nòmada

El Palau Solterra, l’espai de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí dedicat al món de la fotografia, presenta per aquesta temporada d’estiu una exposició antològica de l’obra de Jordi Esteva que omple les sales de la planta baixa del palauet i de la planta noble, on hi trobem les seves fotografies dedicades, específicament, al món de l’animisme. L’exposició, comissionada per Laura Terré, porta per títol «L’impuls nòmada» que, certament, s’ajusta molt a l’esperit i al gènere de fotografies que s’hi exposen.

Hem de començar potser per situar la singular personalitat de Jordi Esteva que, a més de fotògraf, és un escriptor notable especialitzat en la literatura de viatges. Va néixer el 1951 en el si d’una família barcelonina acomodada i, com ell mateix ha explicat, en diverses ocasions va sentir de ben jovenet la necessitat d’apartar-se d’aquest ambient burgès. Als disset anys va començar ja a viatjar a països llunyans i a descobrir els mons que el fascinaven.

Citaré les seves pròpies paraules de la introducció del seu darrer llibre, Impulso Nómada (2021), que donen una idea dels seus sentiments en aquells primers anys de vida: “Els meus desitjos de fugir del món gris de la infantesa i l’adolescència dels anys cinquanta. Somiava recórrer el desert, conèixer els oasis d’Egipte, les antigues fortaleses i les ciutats adormides de Pèrsia, els ports dels àrabs del mar o les sacerdotesses africanes posseïdes pels esperits. Llocs imaginaris als quals viatjava sense sortir de l’habitació gràcies als atles i les publicacions que col·leccionava el meu pare…”

Resseguint la seva biografia, podem afirmar que Esteva ha estat molt fidel a aquests ideals de joventut i ha mantingut al llarg de la seva vida aquest interès i aquesta manera d’enfrontar-se al món. Va començar, doncs, ben aviat, un seguit de viatges i estades a diversos països africans i asiàtics, sovint acompanyat d’amics i companys atrets per la mateixa curiositat. Eren els anys en què grups de cultura hippy visitaven mig món a la recerca d’experiències autèntiques amb l’objectiu d’aconseguir un contacte i un coneixement profund dels col·lectius i les cultures que anaven descobrint. Una aproximació al viatge ben diferent de la que malauradament cada dia és més habitual avui en dia.

Esteva, a part de les fotografies de les quals parlarem tot seguit, també ha destacat com a escriptor amb la publicació de més de set llibres i una gran quantitat d’articles. Destaquen, potser, Viaje al país de las almas  (Pre-Textos, 1999), Socotra, la isla de los genios (Atalanta, 2011) i Los oasis de Egipto (RM, 2019), a més del darrer volum de caràcter més autobiogràfic, El impulso nómada, que dona nom a l’exposició del Palau Solterra.

En diverses vitrines de l’exposició podreu veure exemplars d’aquests llibres acompanyats, a la petita sala de les cavallerisses de la planta baixa del Palau Solterra, d’una àmplia mostra dels llibres de joventut que tant el varen inspirar. També hi trobarem fotografies dels grups d’amics implicats en algunes de les seves aventures iniciàtiques. Tot plegat ajuda a reforçar el caràcter biogràfic de l’exposició.

Un altre dels vessants d’Esteva ha sigut la de reportatge cinematogràfic, una altra forma de documentar les seves experiències. Per oferir-ne una mostra es projecten a la sala Auditori el resum de les seves quatre pel·lícules en format teaser. És una llàstima, però, que les pantalles estiguin molt juntes, cadascuna al costat de les altres, i en un format molt petit, de manera que la visió simultània de totes elles resulta bastant inconvenient i fatigosa per a l’espectador.

Pel que fa a la mostra fotogràfica pròpiament dita, hi trobem un total de 150 imatges, impreses recentment per a la mostra, totes elles en un blanc i negre excel·lent. Esteva ha manifestat  que el color li sembla superflu, que el distreu, i que amb el blanc i negre arriba més al fons de l’ànima. Savi criteri sobretot pel tipus de realitat, persones i espais que sol retratar.

No trobem en les seves imatges ni una ombra d’artificiositat ni de l’habitual tendència en fotografies de viatges de ressaltar elements folklòrics. Tant els retrats dels diferents amics i coneguts locals, com les escenes de la vida quotidiana que recull, estan carregats de veritat i de profunditat. Es nota clarament que no són fotos de passavolant, sinó d’algú que comparteix un tros de vida amb les persones que retrata. Unes persones a qui respecta i admira i que, per aquest motiu, li fan tota la confiança que cal per obtenir unes bones imatges.

Egipte i l’illa de Socotra, a prop de Iemen, són alguns dels espais més fotografiats, però recorrerem també molts altres indrets: el Marroc, l’Índia, Oman, etc. Hi ha una petita secció dedicada a retrats de gent treballant en les més diverses ocupacions tradicionals. I també, com hem esmentat, un apartat molt potent correspon a les imatges de cerimònies animistes que retrata amb una gran força.

En resum, aquesta mostra ens permet conèixer una mica el perfil de Jordi Esteva, un creador que tinc la impressió que ha volgut viure allunyat dels focus mediàtics; que ha treballat amb fidelitat, persistència i intensitat al voltant d’un món que, en bona part, deu estar desapareixent i que gràcies a la seva honesta mirada pot arribar fins a nosaltres.

Si aquest estiu passeu per l’Empordà, no deixeu de visitar a Torroella de Montgrí el Palau Solterra on, a més de l’exposició d’Esteva, podreu veure una bona part de la col·lecció permanent de la Fundació Vila Casas que té autors i fotografies de primer nivell.