Joaquim Capdevila: “M’he fet vell i només sé fer joies”

Joaquim Capdevila és un referent de la joieria catalana i ara el Museu del Disseny l'homenatja

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Quan dediques tota la vida a un ofici que és permeable a les coses que et passen, la feina resultant acaba resseguint la teva biografia com un mirall que t’ha acompanyat al llarg del temps. Això passa en l’obra de Joaquim Capdevila, un joier català clau que ha renovat la manera d’entendre les joies com a vies d’expressió artística. El Museu del Disseny li dedica una breu exposició retrospectiva que nosaltres recorrem amb ell, i que reflecteix tot allò que ha pensat i pel que s’ha apassionat durant els seus 75 anys.

Ja poden ser estats d’ànim, matèries primes o pensaments: tot el que Joaquim Capdevila (Barcelona, 1944) ha viscut al llarg de la seva vida queda plasmat en les seves joies. Ens referim sobretot a un imaginari abstracte: missatges, idees amb les què s’ha involucrat o que ha tingut la necessitat d’expressar en èpoques diferents. És per això que quan caminem per l’exposició Joaquim Capdevila. Joies 1959-2019 que el Museu del Disseny dedica a aquest referent de l’ofici, Capdevila parla de les seves primeres obres com unes peces que va fer “perquè era jove i vivia amb l’esperit de la joventut del moment”.

Però la joventut del moment, per molta exaltació que Capdevila pogués sentir, no vivia en un context fàcil. Les primeres joies que veiem al Museu del Disseny són obres fetes amb pedres de riu i plata martellejada, “perquè era passada la guerra i la gent no tenia mitjans econòmics, i aquesta era una manera diferent de portar maragdes i robins”. Estem parlant de finals dels anys cinquanta, quan Joaquim Capdevila va començar a treballar en el taller familiar, on primer va seguir la línia que hi havia i després va evolucionar cap a peces pròpies. Veiem, per exemple, unes joies de l’any 1969, l’any en què l’home va arribar a la lluna, que pel joier “va ser una cosa espectacularment frapant”.

La família Capdevila ja feia anys que es dedicava a fer joies, quan ell va començar. El seu pare, Manuel Capdevila (1910-2006), joier i orfebre, va ser un dels introductors dels nous camins de la joieria a Catalunya a través de la seva labor a l’Aula de Joieria de l’Escola Massana des del 1959. “El meu avi era joier, el meu pare també, jo sóc la tercera generació i el meu fill, la quarta”, explica l’homenatjat, que va néixer immers en un món ple d’influències artístiques i culturals. Una empremta que l’ha marcat per sempre i que també serveix per entendre per què Joaquim Capdevila és una de les figures clau del corrent de la Nova joia a Catalunya. Les seves creacions van molt més enllà del concepte tradicional de joieria i ressalten per la qualitat plàstica, a mig camí entre la pintura i l’escultura. El que ell fa s’entén com una joia d’art, una joia-objecte, una joia experiment.

“Jo faig el que em ve de gust fer, que normalment és producte de moltes motivacions diferents que em porten a crear una joia”, diu ell, que especifica que sovint, més que un sol objecte, en fa una col·lecció, “perquè amb una única peça moltes vegades no pots explicar una idea llarga”. Capdevila assegura que no pensa massa si el resultat serà fàcil de portar o no, perquè a més el seu èxit -sobretot a nivell europeu, però més enllà- certifica que les persones se senten atretes per les seves obres i li donen un ús. En altres països com Alemanya, que no entenen les joies com una cosa eminentment femenina com fins fa poc s’ha entès a casa nostra, també els homes han portat creacions seves.

Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny i també experta en joies, recorda que la manera com entenem aquestes peces “també és una qüestió d’ordre cultural”. I de fet, Capdevila especifica que les col·leccions que veiem al Museu del Disseny les ha fet paral·lelament a la feina diària de Capdevila joiers, perquè una cosa era “el que havies de fer per poder viure de la feina”, i l’altra és “la creació de peces contemporànies amb més llibertat, que anaven a parar a exposicions diverses, per exemple de galeries o museus d’Europa, el Japó o Estats Units”.

De fet, el protagonista de la mostra assegura que un dels motius per veure aquesta exposició és que moltes de les obres no les han observat mai ni els seus clients ni els seus amics, exceptuant algunes persones. “És l’oportunitat per veure-les, perquè no estaven a la botiga”, i no només per això, sinó perquè l’obra de Capdevila s’ha anat dispersant pel món, i sobretot les de l’inici de la seva carrera no les va catalogar ni en guarda fotografies. Ara, les que es mostren al Museu del Disseny van des de joies per dur a sobre fins a obres institucionals commemoratives, com una creu de Sant Jordi que l’artista destaca amb orgull: “és una peça que té casi 40 anys, i que per mi va ser un honor perquè em feia il·lusió que el president del meu país la donés a poetes i escriptors”.

Pilar Vélez, que recorda que Capdevila també va viure una època a París, destaca que els joiers i orfebres catalans “estaven molt al dia de tot el que passava a Europa” perquè globalment, Catalunya ha anat més endarrerida que altres països del centre o del nord del continent. Tot i això, la directora del museu especifica que Capdevila fa servir uns materials molt característics seus, com la laca japonesa o la closca d’ou, però també el cautxú, la pell o la pintura acrílica. “Treballar amb els materials és apassionant: quan agafes un metall o una fusta i la vols doblegar i no es deixa, hi ha com un diàleg amb la matèria que et fa lligar les mans amb el cap, i aquesta cosa m’ha ocupat la vida”.

A mesura que avancen els anys, les joies de Capdevila canvien i s’adapten als temps que corren. Per exemple, l’any 2000, “com que era el començament d’un nou mil·lenni, vaig pensar en inspirar-me amb dibuixos dels primers homes del nou mil·lenni: els nens petits”, relata el joier, que va demanar dibuixos de nanos a escoles i va crear una sèrie que es pot veure a l’exposició en qüestió. També ha dedicat sèries als arbres de la Cerdanya, un lloc on sempre ha anat, tot i que recalca que ja ho feia abans que hi anessin “els pijos”. Amb el pas dels anys, també ha dedicat una sèrie “als àngels de la meva vida: persones que m’ho han donat tot a canvi de res, començant pels pares, els professors o els familiars”. De fet, a la inauguració de la mostra, podies reconèixer àngels que lluïen la joia a la roba.

Capdevila també té una forta implicació política amb la llibertat de Catalunya i dels seus habitants, per això algunes de les seves obres tenen un rerefons polític. “Aquesta és sobre el moment actual”, diu, assenyalant una joia on hi ha les reixes d’una cel·la i quatre barres escampades pel disseny: “penso que als catalans ens tenen a tots a la presó, perquè hi ha una repressió bestial i aquests quatre elements el que volen és sortir”. La seva última sèrie, però, està relacionada amb la mort: “a la meva edat, quan mires endavant veus les coses més negres, i per una banda tens aquesta visió, i per l’altra banda tens els records”. Així ho plasma en les darreres peces que veiem a l’exposició Joaquim Capdevila. Joies 1959-2019, un homenatge a tota la vida de l’artista, i als anys que li queden encara per seguir creant. “He arribat al final, m’he fet vell”, conclou ell, “i no sé fer res més que joies”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació