Joan Miró era un artista català, señora ministra

El passat onze de setembre, mentre a Catalunya se celebrava la Diada, es va inaugurar al museu Albertina de Viena una exposició de Joan Miró. A la inauguració hi va anar, en representació de l’Estat espanyol, la vicepresidenta del govern, la senyora Soraya Sáenz de Santamaria. I, allà, la ministra va fer política, política barata, si se’m permet, prenent Miró com a emblema d’espanyolitat just en el dia que molts catalans reivindicaven, entre d’altres coses, poder votar el seu destí com a poble. La senyora ministra va dir que Miró és una peça “clave de la genialidad de Cataluña y de la historia de España”; que Miró  ”es español, es catalán, pero también de todos de los que se han acercado a su obra”; que ens engrandeix a tots… En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, Sáenz de Santamaria va insistir, a les preguntes dels periodistes: “Desde el Gobierno español nos sentimos muy orgullosos de que catalanes a lo largo de la historia hayan llegado a convertirse en referentes mundiales, en este caso de la cultura, de la escultura, de la pintura y de la inmensa mayoría de las artes plásticas. Yo me siento muy orgullosa como española y que ayer estuviese llena una exposición en la que vieneses y gente de todo el mundo disfrutaba y admiraba un genio catalán y español”. I acabava sentenciant que el cas Miró demostra que “tenemos que pensar a lo grande”, en referència gens dissimulada a l’aïllament que practica una part de la societat catalana, segons alguns polítics espanyols i segons ella mateixa, és clar.

(No puc deixar passar que, a banda d’aquestes qüestions d’ordre polític, sobre les que torno ara mateix, la vicepresidenta del govern espanyol va llegir unes frases per descriure l’obra del pintor català que, previsiblement, algun gamarús del ministeri de cultura li havia escrit: “Color y música se repiten en cada una de las creaciones de Miró, en lienzos desnudos donde el pigmento puro se transforma en poesía en las obras donde los juegos de líneas parecen entornar melodías líricas.” Com ja he dit en alguna altra ocasió, no s’entén que a Espanya —i a Catalunya— els polítics s’arroguin un protagonisme en l’àmbit de la cultura que no els pertoca i que els porta a dir bestieses o, com en aquest cas, a no dir absolutament res, que potser és pitjor.)

Miró era legalment espanyol, res a dir. Però als artistes no els jutgem pel seu passaport, sinó per la seva obra. Més encara, per la voluntat que alguns artistes demostren de treballar a partir d’un determinat territori i d’una determinada identitat. Sáenz de Santamaria segur que pot trobar uns quants artistes nascuts a Catalunya que van lluir espanyolitat de dit o de fet. Però fer servir Miró per a això només s’entén per la necessitat de buscar arguments contra el procés sobiranista en tots els racons. Però són arguments bastards. Cal recordar que Miró va declarar sempre la seva catalanitat, des de la famosa entrevista del 1928 que li fa Francesc Trabal fins al seu discurs d’investidura del doctorat honoris causa per la UB; cal recordar que, al contrari que molts pintors catalans que anaven a París per pintar la capital francesa, ell hi anava per pintar els seus paisatges tarragonins; cal recordar el seu vincle permanent amb la cultura catalana reivindicativa (el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea de Catalunya…) quan ja era gran… I si tot això no fos prou, només cal veure la seva obra, els seus paisatges, la seva obsessió pels pagesos catalans, la seva iconografia mediterrània… No fotem!

Miró va ser un artista català, senyora ministra. Que no era un enemic de la cultura espanyola? És clar que no. Malgrat que tant la Catalunya com l’Espanya oficials van trigar molt temps a reconèixer-li els seus mèrits artístic, ell sempre es mostrava atent a les aportacions culturals, sense exclusions. Però tergiversar l’arrel cultural del món mironià, bastint-lo d’espanyolitat, és un acte maldestre pel cap baix.

Això no és tot. Aquests dies, sembla que el nét de Miró, en Joan Punyet, ha dit que Miró no advocaria avui per la independència de Catalunya. És possible. No ho sé. I ell tampoc, per què ens hem d’enganyar?, ningú no sap què pensaria un senyor que porta mort molts anys. Però hi ha una cosa que el nét de Miró hauria de reconèixer: potser no seria independentista, però continuaria sent un demòcrata i defensaria la cultura catalana de la manera exquisida que sempre ho va fer. Vull recordar aquí que l’any 1968 Miró es va negar a assistir a la inauguració de la seva exposició antològica a L’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, una exposició en la que havia posat molta il·lusió, per no coincidir amb Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre del govern del Dictador Franco. I que Fraga Iribarne va ser fundador i màxim dirigent del partit que representa la senyora vicepresidenta del govern espanyol, un partit que ha negat sistemàticament que el valencià sigui un dialecte del català, que ha fet aquest estirabot de nomenar el català LAPAO a l’Aragó, que ha practicat un centralisme abusiu en portar cap als museus madrilenys les obres d’art que l’Estat rep per dació en pagament d’impostos, incloses moltes obres del propi Miró i, entre moltes d’altres coses, darrerament, ha prohibit la presentació d’un llibre d’un autor català a l’estranger.

Des d’aquest web, l’Associació Catalana de Crítics d’Art s’ha manifestat en diverses ocasions en contra de la política cultural del govern de la Generalitat. I, malauradament, em sembla que ho haurem de continuar fent. Ara, però, alguns socis em van demanar que ens havíem de pronunciar davant d’aquesta voluntat borda de manipular el llegat d’un pintor tan important per nosaltres, atorgant-li una significació identitària que no pot trobar-se ni en la seva obra ni en les seves declaracions. El passaport és una cosa; l’art, un altre.

Article publicat al web de l’Associació Catalana de Crítics d’Art