Perseguir la imatge desitjada no sempre és fàcil. Cal un compromís amb les presències que ens envolten i hi ha qui ho fa servint-se de la pintura. Per al berguedà Joan Ferrer, la pintura és una manera d’estar en el món, un refugi, un punt estable en episodis cruents de la vida, una corda on agafar-se, fins i tot un mirall on explicar-se. La pintura és el terreny amic de Ferrer, que és capaç de dipositar-hi llum sensible i perdurable. Un bon retrat d’aquest compromís en la construcció pictòrica és l’exposició antològica Joan Ferrer. El tacte de la Llum, que es podrà visitar fins al 28 de desembre al convent de Sant Francesc de Berga.
La mostra, comissariada per l’historiador i crític d’art Bernat Puigdollers, planteja per primera vegada un periple que transcorre des dels inicis fins a l’actualitat respecte la visió completa de l’obra de Ferrer. 83 pintures a l’oli i 19 en paper -obres que normalment es localitzen en col·leccions privades- juntament amb l’audiovisual “Sóc Joan Ferrer” de Maties Salom i Sergi Garnica ens aventuren en la dimensió plàstica de l’artista berguedà. Les fotografies del també berguedà Jordi Plana Pey, talment pregones amb un Joan Ferrer en blancs i negres, il·lustren part de l’exposició que rendeix homenatge a totes aquelles coses que el mateix Ferrer estima amb fruïció: la terra, la vida que en neix i el paisatge que en desperta; sí, el paisatge encara estimula Ferrer als seus 82 anys i ho amb força, franquesa i sensibilitat.
Així doncs, no és estrany que els sis àmbits temàtics a partir dels quals s’estructura l’antològica hi duguin inherents elements propis dels boscos, no només de la comarca natal de l’autor, sinó també de la Catalunya Central. El lligam és evident: Ferrer i les seves creacions no es poden comprendre sense una afecció càndida cap a la llar i un discurs arrelat a la terra.
Sense la llum, Ferrer estaria completament a les fosques. La llum és l’element que permet veure les formes mentre va teixint l’interior de les obres tot permetent-ne una lectura. D’aquesta manera, la llum esdevé part del leitmotiv de la mostra antològica, que s’inicia amb una cambra fosca. És precisament aquest espai obscur i llòbrec que ens concedeix l’entrada al món interior de l’autor i ens en descobreix els objectes inspiradors com soques, pedres i bodegons; la natura hi és del tot manifesta però, no ens equivoquem: Joan Ferrer no és un paisatgista malgrat que el territori i les matèries que hi són intrínseques en siguin les protagonistes. En aquesta sala, les orelles poden percebre els Quartets de Beethoven, la peça musical que ha ajudat Ferrer a entrar en la creació en moments buits d’expressió.
L’àmbit Desig de pintura es troba dedicat als inicis artístics del pintor. Per tant, és al començament on ens cal remuntar-nos per entendre el calibre transformador de l’art de Ferrer. Les soques, nascudes sempre des de l’espàtula i no pas del pinzell, il·lustren l’ànim enfocat cap a l’expressió d’un llenguatge propi, capaç d’ésser poesia. Tot plegat, és un llenguatge que s’empeny a la recerca d’un estil inconformista que s’allunya de les lectures fàcils i les formes amables “per fer una pintura més sincera”, considera Puigdollers. En aquesta descoberta de la trajectòria de Ferrer, l’escriptor i director de la Fundació Vila Casas Àlex Susanna parla d’“algú que no ha deixat de créixer mai” i afegeix que “això és una de les coses més difícils per a un creador: la majoria concentren el creixement en uns anys, i després s’engreixen”.
Abans de la plena abstracció, el paisatge de Ferrer va ser sublimat, assimilat i posteriorment, transgredit. Per això, l’exposició dedica un gran àmbit referit a la producció pictòrica del paisatge que correspon a la Trilogia del paisatge, dividit en tres espais menors. Les soques i els arbres centren la temàtica principal del primer subàmbit, El Paisatge sublimat. La tasca pictòrica quant a les soques és un dels treballs de l’autor del qual se’n permet veure una evolució més palpable. Colors terra, el blanc i el negre són els pigments que aconsegueixen una reducció i una contenció impecable en el dibuix de la soca. “Aquesta limitació plàstica i altres restriccions són frens que Ferrer s’autoimposa per continuar buscant el seu llenguatge a partir d’uns límits” diu Dolors Ferrer, coordinadora de l’exposició i portaveu del col·lectiu Amics de Joan de Ferrer.
No obstant això, cal parlar d’una evolució molt controlada. No serà fins a partir de l’any 1994 que Ferrer introduïrà més tonalitats de color i la textura també es modificarà. 13 anys més tard hi ha l’abandó de l’espàtula i de la pintura a l’oli per tal d’incorporar l’acrílic. La historiadora de l’art i organitzadora de la mostra comenta que no hi ha transicions entre canvis: “no són res més que condicions mentals del pintor”. En aquests canvis es pot identificar una idealització de la forma. De totes maneres, es tracta d’un moment on l’artista considera que pictòricament ja ho ha escrit tot; toca recomençar, experimentar. En aquesta línia, l’any 2008 apareix Quercus ilex, pintura amb la qual Ferrer manté l’idea de soca sublimada però amb la inclusió de vermells i blaus freds, brillants i intensos.
En aquest “reconstruir”, l’idea del foc és preponderant. Arran de l’onada d’incendis ocorreguts l’any 1994 a Catalunya, les flames s’instauren com a purificadores i ferotges en algunes peces de l’autor, la qual cosa també li permet la integració pigmentària de vermells terra. Ferrer acaba conreant el paisatge assimilat servint-se de les feixes habituals que inunden el paisatge natural de la Catalunya Central. Els resultats pictòrics d’aleshores són formes provinents de la renovació de conceptes sorgits del cubisme i que tendeixen cap a una abstracció figurativa; la simpatia per l’equilibri de ritmes, el collage i grans volums que es fonen en altres més petits en són indicis. La pintura Teulades de Berga reflecteix aquest esperit renovat de l’autor. Tanmateix, amb Camps d’obiols desapareixen les formes precises, la perspectiva i la profunditat i s’instauren les grans dimensions. La persecució de l’abstracció es fa palesa quan Dolors Ferrer explica que el seu tiet “busca a cada peça allò que li convé”.
En canvi, en El Paisatge transgredit irromp una gestualitat molt més avançada, cultivada des de l’acrílic, la figuració i l’acció. Les formes són subtils, volen passar desapercebudes i despertar la letargia dels dies i El Carrer Major de Berga (2008) en fa justícia.
Tot i algunes mudances artístiques per on transita l’autor, la llum continua adjacent a la seva obra. Sigui mitjançant el contrast o bé els fons amb colors clars, l’espectador pot captar la llum que no tan sols il·lumina, sinó que també revela i declara un estat íntim de sensacions sense llicències. En aquesta explosió sentimental hi tenen sempre cabuda títols que Ferrer pren d’algunes obres poètiques com les del poeta Climent Forner.
L’àmbit amb les darreres obres duu el nom Del paisatge a la taca, que analitza el pas de l’autor contemporani cap a l’abstracció expressivista, molt més agressiva i passional. La taca arriba després d’una malaltia que dóna a Ferrer una bona sobredosi d’energia. Així, en aquesta etapa ens topem davant d’una mirada més sentida i aïllada quan acaba definint el Joan artista i el Joan de carrer. De vell no es passa (2019) és l’últim quadre que ha pintat Ferrer amb el qual es recupera una certa contenció: una taca negra es desfà i desapareixen tots els brillants. Obra damunt paper inclou les peces en paper amb les quals l’autor ha trobat una forma per a experimentar amb llibertat.
Els bodegons apareixen amb La presència callada de les coses i ens revelen l’elegància de l’autor i en resulten una expressió molt més acurada i rotunda, alhora, inapercebuda des del punt de vista compositiu. Són objectes inerts sense cap mena de pretensió, perden simetria i posen en valor una idea d’humilitat, la vida rural, els dies lents i una manca de llum; és el substrat de terra endins. Per altra banda, Poètiques del cos i Reflexos del jo són els àmbits dedicats a la figura i el retrat respectivament. Quant a la figura, destaca el cos com a expressió de l’ànima i com a mesura d’un món inabastable. El nu femení té un pes important amb el qual s’hi poden identificar influències de Les senyoretes del carrer d’Avinyó (1907) de Picasso. Pel que fa als retrats, ens trobem en una abstracció molt més avançada que incorpora els records com a component sentimental i els autoretrats com a mostra d’un procés d’autoconeixement paral·lel al procés artístic. “L’abstracció, quan només es presenta com un fet estètic, pura i dura, té unes limitacions perquè s’acaba repetint de bona o mala manera. Això passa quan no hi ha un vincle amb la realitat tangible. En el cas de Ferrer hi percebem sempre la realitat sensible”, reflexiona Susanna.
Amb tot això, el pintor berguedà traça textura, tècnica i composició -en cap cas amb desmesura ni pressions- des d’una actitud autodidacta emmirallada en ideals contemporanis sense oblidar els gèneres tradicionals. En aquest sentit, l’interès de Ferrer per la teoria de l’art al mateix temps que una tradició lligada a les avantguardes són ja dos fets que han fet de l’artista un intel·lectual permanent, explica Dolors Ferrer, també neboda del pintor. D’aquesta manera, Joan Ferrer s’ha convertit en un autor difícil de classificar i catalogar, malgrat tenir referents com els pintors Josep Maria de Martín, Jaume Mercadé i Paul Cézanne. De fet, en alguns episodis de la trajectòria artística de Ferrer, centrada bona part dels anys en la geomatrització i la insistència en un equilibri entre el color i les formes, alguns postulats teòrics i part del postimpressionisme de Cézanne hi tenen presència.
Joan Ferrer ha creat incessantment i tot creant ha acabat descobrint un altre jo, un jo aliè als encàrrecs i al mercat de l’art i versat per expressar la bellesa buida de dogmes. Així doncs, la sensibilitat guanya la partida a l’observació, que no deixa de ser-ne el contrincant còmplice. Joan Ferrer és més que el que veu; Joan Ferrer és el que sent i d’això en fa poesia. És cert que sense la llum, Ferrer estaria completament a les fosques. Amb una peça de jazz que sona de fons, el pintor berguedà ens ensenya que som capaços de sortir de la cambra fosca i trobar-nos a la cambra blanca. El cert és que quan ens acostem a la llum, rebem un contrallum; aquest deu ser el pas previ per a conèixer-ne el tacte.
Pel que fa a les activitats paral·leles, Parli la llum! Quan el vers toca el traç de Joan Ferrer és una proposta que condueix el visitant per les pintures més emblemàtiques de Ferrer, tota una experiència immersiva per les sales de l’exhibició que es pot fer els divendres, dissabtes i diumenges a les 19:15h. Al marge de l’exposició, el dijous 12 de desembre es presentarà el llibre Joan Ferrer. El tacte de la llum. Obra pictòrica 1960-2019, que tindrà lloc als Espais Volart de la Vila Casas a les 18h de la tarda. Us hi podeu inscriure aquí.