Joan Brossa, poesia visual i mandonguilles amb patates

La Fundació Joan Brossa organitza el cicle Ens va fer Joan Brossa, que ajunta persones que van tractar personalment amb l’artista amb persones que, per generació, no van conèixer-lo però estan influenciades per ell. El catorzè diàleg del cicle s’ha centrat en la poesia visual de l’artista, i ha comptat amb la crítica d’art Pilar Parcerisas i l’investigador literari Marc Audí. Això és el que han dit sobre el polifacètic poeta.

Joan Brossa tenia 64 anys quan el Departament de Cultura de la Generalitat va dedicar-li una exposició itinerant que el va fer arribar arreu del territori, l’any 1983. Sota el títol Joan Brossa. Poesia visual, poemes objecte, cartells, aquella mostra, comissariada per Pilar Parcerisas, va servir difondre “el Brossa més visual”, així com per donar a la seva obra “una obertura que un poeta difícilment pot tenir”, explica Manel Guerrero, comissari de l’Any Brossa.

A Brossa, la seixantena li va ser profitosa. Li plovien els encàrrecs i els seus projectes no paraven d’augmentar. “Als anys 80, Brossa era absolutament present: a tot arreu hi havia cartells i visualitats seves”, apunta l’investigador Marc Audí. Sobre la poesia visual, l’any 1982 se n’editaven 32 litografies, impulsades per la seva dona, Pepa Llopis, el galerista Carles Taché, i els amics Lluís M. Riera, Antoni Tàpies i Manuel Viñas. Paral·lelament, Lluís M. Riera també va organitzar la primera exposició d’objectes i poemes visuals de Brossa a la Galeria Prats (1982-1983), que després va presentar a Nova York.

Tot aquest coneixement sobre els objectes i poemes visuals de Brossa va ser la base per a l’exposició organitzada pel Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que va viatjar per diverses localitats de la geografia catalana entre maig i desembre del 1983. La mostra comptava amb dos textos: “La creació brossiana…”, de Daniel Giralt-Miracle, i “Joan Brossa, poeta de la il·lusió”, de Pilar Parcerisas. El momentum va propiciar a Brossa un augment de visibilitat, i durant l’exposició fins i tot viatjava amb el cotxe oficial de la Generalitat.

Va ser també als anys 80 quan Parcerisas va tenir el primer contacte amb Brossa. Ella tenia vint-i-tres anys, feia de crítica d’art al Diari de Manresa, i en un dels seus viatges a galeries de Madrid va conèixer a l’artista. Es van fer amics. “Jo l’anava a veure a Balmes, o ell venia a casa i jo li cuinava mandonguilles amb patates”, explica la crítica d’art als diàlegs Ens va fer Joan Brossa. Ell, “icònic i concret”, va ensenyar a Parcerisas “la relació de l’art amb la vida”, però sempre d’una manera divertida i enrient-se’n dels “artristres”, com els anomenava.

Segons Pilar Parcerisas, l’art brossià tractava sobre “un món de somni que havia desaparegut”. Un món que a través d’ell han conegut persones com Marc Audí, que mai va coincidir amb Brossa, però que hi ha connectat a través del seu arxiu; “una caverna extraordinària” en la qual el Marc hi va trobar una obra molt diferent de la que s’exposava, “més difícil, menys llampant, més austera”. Segons el jove, “pura filologia visual”. A Audí, format a França, centrar-se en Brossa li permetia sortir dels estudis estrictament literaris i centrar-se en “uns poemes que duien avesats coneixements i accions”.

Però a l’arxiu, aquest especialista no va trobar cap veritat suprema. L’obra de Brossa s’esmuny entre l’art i la literatura, i manté sempre un misteri. Segons Parcerisas, la poesia visual de l’artista s’explicava com una sortida a la crisi de la paraula que va suposar la postguerra. En el seu art, “Brossa buscava un terreny propi, desconegut, on poder créixer”, i ho feia jugant molt amb la realitat i amb els seus contraris. Per això, “de l’ultrarealisme arribava al neosurrealisme: la seva concreció era tal que traspassava el mirall i se n’anava a l’altra banda”, explica la crítica d’art.

Tant Audí com Parcerisas coincideixen en el mateix: l’obra de Brossa no sempre té una explicació racional. “Ell volia tenir-te a prop perquè tu interpretessis el que feia, però per altra banda volia deixar-ho tot obert”, apunta la manresana. I tot plegat, l’artista ho combinava amb un sentit lúdic del dia a dia, amb una manera de fer divertida i juganera que reivindiquen totes les persones que el van tenir a prop. Però Brossa també sabia posar-se solemne. En un moment en què algú va generar malentesos amb Parcerisas perquè deixés d’entendre’s amb el poeta, la crítica d’art va parlar amb Brossa per aclarir la situació i ell li va dir: “Així m’agrada, que escombris tots els racons de l’ànima”. Una frase que la Pilar Parcerisas encara repeteix, perquè el mestre també la va ensenyar a “oblidar i caminar”.

Avui en dia no queda gairebé res inèdit de Brossa, a part dels poemes i objectes que pugui guardar algú a nivell personal. Aquest novembre, la fundació Azcona de Madrid publicarà un catàleg raonat de tota la seva obra visual, coordinat per Alicia Vallina i Glòria Bordons. Segons Marc Audí, publicar un volum com aquest “és urgent”, sobretot ara que “la conservació museística limita l’accés a l’arxiu”. Parcerisas hi està d’acord, i també creu que el catàleg pot provocar que apareguin sorpreses noves. Perquè com apunta Audí, “l’obra de Brossa no s’arriba a esgotar mai” i és important “fixar-ne un estat pràcticament definitiu”.

Els temps avancen, les societats canvien, i els nous admiradors de Brossa agrairan tenir-ne estudis de referència. Sobretot tenint en compte que, d’aquí a un temps, els objectes que l’artista utilitzava per fer els seus poemes visuals potser deixen de tenir sentit per als més joves. I si no, espereu a veure si d’aquí a uns anys algú sap per a què serveix una cadena de vàter, o quina és la utilitat d’unes claus. Seguint la filosofia de Brossa, val més prendre-s’ho amb humor. I amb un bon plat de mandonguilles amb patates.