Jo, Joan: una talla medieval recuperada

Entra al Museu Nacional d’Art de Catalunya una peça que reforça la solidesa de la col·lecció romànica. Es tracta d’una talla en dipòsit del Vinseum – Museu de les Cultures del Vi, situat a Vilafranca del Penedès, i la qual s’adhereix al corrent del taller d’Erill la Vall, sota el qual es reconeixen també altres obres al museu nacional.

Situada a la planta inferior, concretament a la sala onze, Jo, Joan es pot veure des del dia 26 de març fins al 28 de febrer del 2016 de manera permanent.

Aquesta nova col·laboració entre els dos museus ha permès una pràctica excel·lent de conservació, a través d’una desinfecció de la fusta i una neteja posterior de la superfície. És una de les poques obres protagonistes de la recreació de la seva policromia original. Aquí tenim un exemple dels mitjans dels quals disposa el Museu Nacional d’Art per realitzar aquest tipus intervencions que ajuden, a més a més, a facilitar nous camins a la interpretació; donar pas a una imatge en color i, per tant, a unes interpretacions del color, és a dir, a veure el món del romànic viu i no amb la imatge obscura que tenim.

Filla del mateix taller

L’origen de la peça és encara incert, però els aspectes formals de l’escultura la fan propera amb el taller d’Erill de la Vall i d’altres peces de la zona de la Vall de Boí o la Vall d’Aran, conservades també al MNAC.

La informació més antiga que es relaciona amb la peça procedeix de la compra de la talla en un antiquari de la Vall de Tremp al Pallars Jussà, coneixement que ens podria ajudar a desxifrar el seu origen. Sembla que, a diferència d’altres peces exposades als millors museus del món, aquesta va romandre en terres catalanes fins avui i no va patir cap exili.

Després d’uns anys Manuel Trens, propietari de la peça, la va cedir al Museu de Vilafranca, en forma de donació. Aquest personatge fou molt important al món de la historiografia de l’art, sobretot medieval, i es dedicava a la vida eclesiàstica; podem suposar, doncs, la importància que tenia aquesta peça per a ell.

Procés de conservació i restauració

Va romandre alguns anys al dipòsit fins que el 1980 va començar el seu procés de restauració amb una neteja de la superfície i una desinfecció de la fusta i consolidació per part del Servei de Restauració del Museu de Catalunya.

La importància de la Conservació-Restauració en els processos d’investigació és indubtable, ja que gràcies a les proves realitzades abans de la intervenció el 1980 es van trobar restes de policromia i talls al laterals que preveien que no va créixer incolora i en solitud.

Per a la restauració duta a terme pel MNAC l’any 2013 es van dur a terme tècniques com les de fotografies amb llum visible, ultraviolades, reflectografia d’infraroig (capes subjacents i intervencions anteriors), radiografies (estructura interna i estrats de policromia), així com processos de desinfecció per anòxia. També es van eliminar taques de cera i restes de pintura, i eliminació d’estucs afegits.

La peça generava incògnites: si formava part d’un conjunt o quin origen té. Amb les intervencions finals s’ha constatat que la semblança amb d’altres peces com el Davallament de la Creu fan proper el seu origen i que, a través de les radiografies, s’han vist una mena d’encastacions al lateral que apunten que estava annexada a un conjunt o bé que podria tenir ales. Per la naturalesa de Joan, que mai se’l representa sol, es pensa que formava part d’un conjunt escultòric, probablement amb la resta d’evangelistes. Aquesta perspectiva de conjunt fa que elevi la condició de mobiliari litúrgic, i més a l’exposició de la sala 11. Allà es presenta dempeus, marca protagonisme al llibre sagrat i amb l’atribut als peus, l’àliga que tot ho veu tot.

La importància d’aquesta talla rau en la seva singularitat, ja que és l’única talla atribuïda al taller d’Erill la Vall, que no forma part de la passió de Crist, que es conserva al territori català, a excepció de dues obres que podem trobar a París i als Estats Units. La peça va ser exposada també a les mostres de Barcelona Restaura, al Saló del Tinell, el 1980, i a l’exposició Escultura medieval de les col·leccions catalanes al Museu Frederic Marès el 2002. A més a més les peces que podem veure ara al MNAC van coincidir a l’exposició de París i Barcelona el 2004.

Així doncs, a partir d’ara acollim un nou exemple de la plenitud artística de l’art medieval que tant encaramel·la el públic en general i els amants de l’antiguitat en particular.

Benvinguda!