Jaume Plensa i tot allò que no es pot esculpir

Cues per entrar al museu. Aquesta és la primera repercussió que ha tingut l’arribada de Jaume Plensa al MACBA, vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició a Barcelona, a la Fundació Miró. A hores d’ara, el funcionament és clar: els devots homenatgen l’artista, i l’artista homenatja l’escultura.

El dubte impera en les sales que el MACBA dedica a l’artista Jaume Plensa (Barcelona, 1955), començant per la primera obra que veiem: Firenze II (1992), un gran signe d’interrogació d’alumini i de ferro que l’escultor ha trobat adient per començar el recorregut artístic que honora els seus últims 30 anys de carrera. Un temps en el qual Plensa s’ha consolidat com un dels artistes catalans vius amb més reputació internacional i, també sigui dit, amb més renom a casa nostra.

El signe d’interrogació saluda el públic del museu i l’avisa: podeu recórrer aquesta mostra, però si l’acabeu i no us heu fet cap pregunta, l’haureu visitat en va. Per a Plensa, l’escultura és la millor forma de plantejar interrogacions, i a més, serveix per fabricar silenci. “Cridar cada cop serveix de menys, perquè el soroll es va tornant redundant”, diu, deixant anar un seguit de reflexions marca de la casa que l’acosten a la poesia, disciplina que abraça i reivindica.

I que intenta perllongar a través de la matèria. “L’escultura és vibració de la matèria, deixa que aquesta parli”, defineix ell. És per això que les seves obres són alhora físiques i espirituals, fet que les apropa a les persones. Si com explica el MACBA, “el que no podem explicar és, precisament, allò que ens explica com a persones”, per a Plensa el que no pot esculpir materialment és allò que explica les seves escultures.

Com defensa el director del MACBA, Ferran Barenblit, Jaume Plensa és un artista que genera emocions i idees, i que requereix una activitat per part de l’espectador: “Les peces ens demanen una resposta”, diu el director, “No pots quedar-te al marge de la teva pròpia reacció al voltant d’allò que estàs veient”. Aquest fet el demostren obres com Glückauf?, una gran cortina de ferro feta a base de lletres. Si les ajuntéssim, el text resultant seria la Declaració Universal de Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948.

Perquè la societat no queda fora de l’obra de Plensa. Al contrari, ell busca plasmar-la des d’un vessant intimista i se la mira amb un esperança humanista. De la mateixa Declaració dels Drets Humans, per exemple, diu que “no en complim ni una coma, però el sol fet de tenir la capacitat de crear un document com aquest dona esperança”. I per això la converteix en escultura. Plensa és un home que creu fermament en la bellesa, i això el porta a creure en l’ésser.

Ell mateix ho diu: “Si no cregués que l’art i la bellesa poden canviar el món, no faria aquesta exposició”. Però Plensa també es preocupa pel paper de la societat fora de l’obra, en contacte amb l’obra: al carrer. L’escultor propugna que l’art ha d’introduir-se de manera natural en el dia a dia de la gent, i per això sempre ha sigut partidari de posar creacions seves a la via pública.

Per una banda, Plensa assegura que no s’ha de menystenir la capacitat de les persones per conviure i valorar l’art –“quan ofereixes coses extraordinàries, la gent és extraordinària”-; però per l’altra banda, recorda alguns moments en què obres seves han patit actes vandàlics –“l’espai públic és un lloc salvatge”-.

A Barcelona en tenim alguns exemples, com Carmela (2015), l’escultura del costat del Palau de la Música; o últimament DellArte (1990), una escultura propietat de la Fundació Vila Casas, que els mateixos promotors han cedit a la ciutat i que s’exposa davant del centre expositiu Can Framis, al Poblenou. Altres llocs del món tenen obra pública seva. És el cas de Chicago, Londres, Mont-real, Niça, Tòquio, Toronto o Vancouver.

Tot i això, l’artista deixa clar que un museu és també un espai públic, i que la institució s’ha de relacionar amb el carrer. A la seva exposició posa aquestes idees en pràctica, ocupant el pati d’escultures que hi ha entre el CCCB i el MACBA. Allà hi exposa, sobre una capa d’herba, el conjunt d’obres The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016), autoretrats de bronze en els quals la figura humana abraça arbres naturals.

Qui vulgui gaudir de la retrospectiva d’aquest artista català, en una exposició no cronològica sinó de recorregut lliure, té temps per fer-ho fins al 22 d’abril del 2019. I si no, l’interessat sempre podrà anar a Rússia: un cop finalitzada al MACBA, l’exposició viatjarà al Moscow Museum of Modern Art.