Itziar González: “El que passa a Les Rambles és una contradicció”

Fa molt de temps que La Rambla de Barcelona no és un motiu d’orgull per als barcelonins, sinó tot el contrari. Per intentar revertir-ho, ara fa un any es va encarregar un projecte de reforma a kmZERO, un equip de professionals liderat per Itziar Gonzàlez, arquitecta, exregidora del districte de Ciutat Vella i activista política. Aprofitant que l’avantprojecte s’acaba de presentar i que aquest dimarts 9 d’abril participa a les jornades de Cultura Viva a l’Antiga Escola Massana, parlem amb l’Itziar de les idees que hi ha darrere la seva visió de La Rambla –que en boca seva sempre són “Les Rambles”-, de què pot fer el disseny de l’espai físic i de què necessita un canvi polític i cultural. Al Cafè de l’Òpera, on ens trobem a proposta seva, fa la sensació que tota aquesta identitat que ha estat pràcticament esborrada encara batega el cor del carrer més famós de Barcelona. Xerrant amb l’Itziar és impossible no encomanar-se del seu convenciment: si fem el que cal fer, retornarem Les Rambles a la ciutadania.

Itziar González. Foto: Ester Roig ©

Per què els barcelonins arrufen al nas quan senten a parlar de La Rambla?

El barceloní encara té el record de Les Rambles com un espai de passeig, com una experiència de diumenge familiar, altres encara recorden una vivència nocturna, de juerga, de manifestacions i reivindicacions, de contracultura… Hi ha massa proximitat respecte de les vivències a La Rambla amb una identitat cultural i urbana molt forta. Aquesta memòria tan pròxima fa que la rapidesa amb què aquest carrer s’ha convertit en un espai especialitzat en consum turístic, desagradi.

Si el Barceloní no pot deixar de veure aquesta degradació, què hi veu el guiri que li agradi tant?

Al guiri li diuen que és un espai singular i és veritat. Avui hi passava i veia la qualitat de les façanes, l’arquitectura de gran valor patrimonial, el fet que és un espai amb la traça de foramuralla amb els entorns de les antigues portes, els camins… realment un sent que és un espai que havia estat un marge però que s’ha convertit en el centre. Però a més tens un pla inclinat i a més al final hi ha el mar. Són massa coses que s’ajunten amb la llum d’un dia de tardor com el d’avui. El que no quadra és l’experiència que tu podries tenir, urbana, cultural i contracultural, i en canvi només t’ofereixen un espai de consum turístic compulsiu. Com que venen 300.000 persones, només que cada persona es gastés un euro, Les Rambles donarien 300.000 euros diaris. És la competència ferotge per aquest negoci el que les desvirtua. L’espai de Les Rambles era per expressar-se i per estar-s’hi, no per fer negoci.

Les Rambles reflecteixen una tendència que està passant arreu del món d’una manera especialment intensa?

El que està passant a tot arreu i que veiem amb una força especial a Les Rambles és que l’espai públic s’omple i l’espai privat es buida. Les grans empreses com Amazon utilitzen els carrers com passadissos logístics dels seus negocis o l’oferta turística utilitza l’estructura veïnal de les cases com apartaments. Hi ha una subversió, el mercat està esprement l’estructura física de carrers i les cases de la ciutat, els està xuclant la sang i ho està convertint en un simple contenidor de persones que es van movent sense possibilitat d’una experiència autèntica. El que passa a Les Rambles és una contradicció: el turisme permet una mobilitat sense límit dels rics i una prohibició fins a la tortura dels pobres. Val la pena seguir posant límits a la humanitat? Aquestes cases que s’estan buidant de veïns no podien ser cases de persones refugiades? No podríem ser una ciutat que acull?

En quin moment va començar aquest declivi a Barcelona?

El disseny dels anys 70 és un disseny erroni. Comença aquest interès per l’ocupació de l‘espai públic. Primer les parades de flors i dels ocellaires depenien del Mercat de la Boqueria. La idea era fer sobreeixir les parades per connectar el mercat de Sant Josep amb el carrer. Això progressivament es consolida com un dret a la venda. S’ha anat perdent totalment el caràcter de jardí que portaven les floristes. Hi ha floristes com la Carolina o el Joan de Flors Maria, les parades dels quals són autèntics jardins. El cas és que hi ha diferents maneres d’estar-se a l’espai públic: sumant, o restant i ocupant. Des dels anys 80 fins ara ningú va vetllar per l’habitatge, ningú va pensar que l’ADN de Les Rambles era una vida veïnal mesclada amb una vida cultural. Ningú ha pensat qui era qui tenia cura quotidianament de Les Rambles. Tothom se n’ha volgut servir i no hem sabut com retornar-li a Les Rambles totes aquestes coses.

Ara mateix, quants veïns hi ha fent aquesta cura quotidiana de Les Rambles?

Entre 48 i 58. Quan comencem el treball, l’ajuntament diu que al padró li consten 1200 persones. Però de seguida m’adono que no ho sabem prou bé i ens articulem amb Amics de Les Rambles, SOS Rambles i Arquitectes sense fronteres, fem un planell i anem a veure-ho finca per finca. El resultat és entre 48 i 58 veïns. Per revertir aquest buidatge, nosaltres proposem un pla d’activitats que impliqui parlar amb la comunitat de propietaris i establir estratègies de retorn social, decidir quanta funció d’habitatge necessitem a Les Rambles i quant han de cedir els propietaris. Volem entrar en un marc de negociacions i trobar l‘equilibri d’usos residencials: qui acceptem i què obtenim a canvi. Amb aquest projecte, estaríem reivindicant urbanísticament que Les Rambles computin com obra nova i el que es beneficiaria de la millora hauria de retornar alguna cosa a la ciutadania, i sens dubte un d’aquests retorns ha de ser en forma d’habitatge.

Itziar González. Foto: Ester Roig ©

Tot això són problemes polítics. Canviar el disseny de l’espai urbà pot solucionar tots aquests problemes?

No. Però el disseny pot fer que Les Rambles siguin un espai accessible i amable. Fent més amples les voreres li estàs dient a una persona amb diversitat funcional que pot venir. Si crees un espai amb ombres i arbres al davant del Santa Mònica, li estàs dient als nens del barri que La Rambla és seva. Si davant dels equipaments culturals fas places o espais majors perquè hi puguin programar activitats, estàs democratitzant la cultura. El que sí que podem fer és que l’espai físic permeti estar-s’hi, programar activitats, manifestar-s’hi. Podem fer un acompanyament urbanístic perquè les activitats econòmiques tinguin retorn social, podem fer àrees de conservació i rehabilitació per fomentar l’habitatge, podem desenvolupar moltes polítiques públiques coordinades que permetin que la ciutadania tingui els ulls sobre Les Rambles, que hi pugui haver un control social de les dinàmiques globals que tendeixen a esborrar el que realment volem. Si estem pendents, aconseguim que hi hagi menys impunitat. Però si no parlem de Les Rambles, els que se’n serveixen i no aporten res augmenten. Si decidim que volem utilitzar La Rambla com un aparador universal, els que se’n vulguin aprofitar sense retre comptes seran menys perquè nosaltres serem els que hi voldrem estar.

Quins valors hi ha darrere aquest projecte de Les Rambles?

El valor del que és genuïnament urbà. Les Rambles són un espai que parla del creixement de la ciutat, de la seva configuració fundacional. L’Associació de guies de la Generalitat ens ha ajudat dient-nos com expliquen Les Rambles. L’ADN de Les Rambles és aquest pòsit de la història urbana, que és un espai de lluita pels drets, un espai d’expressió política col·lectiva. Moltes lluites per fer visibles coses que no ho eren s’han fet allà, moltes lluites per la democràcia. És també un espai que posa de manifest la vulnerabilitat: els sensesostre, les prostitutes i aquests que sobreviuen amb activitats temporals alegals ens recorden cada dia que això existeix i es fan visibles al cor de la ciutat. És un espai que porta al cor la cara marítima de la ciutat, on es troben dos barris extraordinaris com el Gòtic i el Raval, amb trajectòries molt diferents: El Gòtic especialitzat en el turístic i en l’administratiu, quasi buidat, i un Raval que es resisteix a ser abandonat de la dimensió popular que estan mantenint els nous immigrants. També hi ha un fort valor cultural: quina ciutat té en 1200 metres tants equipaments culturals? És absolutament increïble. Quin espai ha tingut tantes ràdios? Quin espai ha tingut quioscos que estaven oberts les 24 hores? Si volies iniciar-te en el món adult, t’acollia millor? És realment un espai divers, inclusiu i caòtic però alhora formalment molt endreçat. Per mi, el valor màxim és que és cultura i és humanitat.

Què és el que més t’atrau de La Rambla?

El que m’emociona més a mi és el que era un foramuralla que ara és el centre. M’interessa com allò que aparentment és marginal guanya centralitat. M’agrada que les contradiccions del capitalisme actual que fa de la ciutat un pur producte es vegin en tota la seva magnitud. S’ha mercantilitzat tant la ciutat que ara ens trobem que està buida. M’interessa com un límit és central i la contradicció de persones que poden anar pel seu passaport per tot arreu al costat de persones que s’han de deixar la vida per moure’s. Que tinguis aquí nanos joves ficant-se fins a les celles de drogues per perdre de vista el món i els hi venguin aquestes substàncies altres joves que venen de territoris depauperats. Veure la joventut del món junta a Les Rambles vivint aquest sensesentit m’interessa. A mi m’atrau la seva conflictivitat sincerament.

Una certa identitat catalana de Les Rambles serveix per alguna cosa a dia d’avui o ha quedat del tot obsoleta?

Qualsevol vincle amb el propi territori, amb el paisatge, amb la llengua i amb la cultura fa arrel, dona base. I, quan més arrelat està algú, menys por té de conèixer altres. Els pobles han de sentir que tenen bases per no sentir-se fràgils i, a partir d aquí, els pobles s’obren, intercanvien, i creixen. En la mesura que recuperem La Rambla com a base cultural i política nostra, serem més sensibles a aquests visitants que ara tenim i davant dels quals ens posen a la defensiva. Recuperar l’arrel enforteix els agents polítics a cada lloc i els fa mes empàtics. Ara penso en la ratafia, per exemple. Un licor que produïm aquí. Com és que en els hotels i en els bars d’aquí no ens donen una ratafia? Desaprofitem oportunitats de dir “estem fent això”. Per això, nosaltres posem tant d’èmfasi en el kilòmetre zero. Ens calen estratègies basades en la generositat, en donar-se a conèixer. De cop, 300.000 persones al dia sabrien el que és la ratafia.

Pregunta nuvolaire obligatòria: què s’ha de fer amb el teixit cultural de Les Rambles?

El rescat cultural implica fer visible la producció cultural que hi ha al llarg de La Rambla i el seu entorn. Des del teatre independent a la sala de música, tot el que s’estigui movent al voltant de Les Rambles ha de trobar un aparador a Les Rambles. Si tu ets un músic que estàs fent coses interessants, has d’estar a La Rambla. Qualsevol visitant t’ha de poder veure. Si estàs produint cultura, La Rambla t’ha de donar un espai d’exposició. L’espai urbà s’ha de posar a favor dels creadors, de les iniciatives econòmiques, socials i culturals innovadores. Imaginem una programació conjunta, d’una “Programació Rambla”. Imaginem que surts del metro i t’ho robes tot. La gent ha de tornar a venir al teatre aquí i s’ha de poder prendre la seva copa o la seva cervesa a Les Rambles, vinculat al fet que ha vingut a veure un concert o una exposició. Hem de tornar a reivindicar que ocupar aquestes terrasses sigui perquè vens d’una vivència cultural. Es tracta d’anar del souvenir a un producte diferent, amb mesures que facin pensar a l’emprenedor que “Fer això em surt mes a compte”.

Què li diries a algú que s’ho miri amb escepticisme, que et digui que La Rambla està perduda i no hi ha res a fer?

Que no. A mi em van venir a veure SOS Rambla amb el retall de diari dient-me que existia aquest concurs. Jo sóc una activista que havia deixat la política, però la petició ciutadana de resistència se’m va encomanar i hem arribat fins aquí. Ara, quan fem arribar aquest document a les xarxes, la meva idea és que tots vosaltres el seguiu, l’auditeu i el milloreu i que el poder polític, sigui quin sigui el que arribi al poder, hagi de donar resposta. Aquesta feina feta em fa pensar en una esperança. Hi ha una inèrcia decadent i destructiva a les ciutats contemporànies? Sí. Això seguirà sent sempre així? Segur que no. Però la resposta també implica reconèixer que els nous agents que venen, tots aquests sense papers, s’han de poder sumar. Precisament ens falta massa crítica veïnal. Persones que no tenen casa volen casa, veïns que no tenim veïns, volem veïns. Hem de pensar noves estratègies d’acollida. Jo estaria disposada a pagar per tenir veïns.

Itziar González. Foto: Ester Roig ©

Sempre que es parla de problemes com la immigració il·legal, els llauners o els manters, tu respons que cal empatia.

Per posar un exemple, jo conec molt bé les dinàmiques dels llauners perquè, quan vaig ser regidora, vaig poder comptar amb l’ajuda de la Guàrdia Urbana per estudiar-los. Vam analitzar traçabilitat, vam veure com Estrella Damm formava part o era conscient o permetia o no ens donava prou resposta de per què passava tot això. El que és evident és que molts es beneficien de la situació de vulnerabilitat de les persones que arriben en condicions precàries. Davant d’això, jo proposo un sistema eficient d’intel·ligència policial i administrativa que vagi a buscar al port tots els productes que venen els manters. Fa poc s’han trobat molts quilos de cocaïna. Quantes bosses de mà o samarretes arriben de la mateixa manera? Segur que podem crear protocols de control logístic abans que anar a controlar la persona que no té més remei que fer ús d’aquesta indústria criminal. El que demano a l’administració és eficiència. Anar contra els processos industrials que esclavitzen persones i no contra les persones. Aquestes persones venen de països en què l’Europa colonial ha arrasat i els ha deixat sense possibilitats i es busquen la vida, només faltaria. Pensar que venen a fotre’ns o a robar és massa simple. Els hem de donar una oportunitat no paternalista, acabar amb la indústria del crim i aprendre a reconèixer que aquella persona t’està parlant del que et passarà a tu. Nosaltres també estem perdent les nostres cases.

Tens confiança que el projecte pot sobreviure a canvis polítics?

Des de kmZero hem arribat a tothom, hem fet molt de carrer. Les mesures van ser validades amb un 100% de la cooperació i ells em van demanar que els partits polítics fessin un “Pacte Rambla”. Jo i el meu grup ens hem vist amb tots els grups polítics 3 vegades. I no han estat molt destructius. S’han mantingut escèptics o crítics, però educats, que no és poca cosa en els temps que corren. El partit polític que governa no s’ho ha apropiat. Ha estat molt poc patrimonialitzador. Crec que tothom veu que calia fer-ho i que el resultat és un tros de feina. Potser el projecte kmZero té quelcom d’utòpic en les polítiques però, en el disseny físic és molt senzill. Crec que té altes possibilitats que es faci la part física, i en la part de política confio bàsicament en la gent, en què ho reivindiquem.

La teva trajectòria reivindica la idea de revolta i això de trepitjar carrer. La Rambla serà un carrer preparat per la revolta?

Segur. Si rescatem La Rambla per a la ciutadania, amb la complicitat d’una administració eficaç, Les Rambles seran importants per a l’autoestima dels barcelonins. Si resolem les contradiccions d’uns propietaris que no estan fent un retorn social suficientment al lloc. La meva intuïció és que, si fem una bona gestió pública, si els agents privats es fan solidaris d’una ambició política general, si la comunitat de La Rambla fiscalitzem les polítiques, si hi ha una observança ciutadana… potser hem inventat la nova manera de gestionar les ciutats del futur, on la diversitat és possible, on des del particular pots sumar, però mai restar, aprendre a cedir, a retornar el que reps. Es tracta de tornar a l’origen de per què vivíem en una ciutat: perquè estem més acompanyats, perquè volem cooperar amb altres. Va ser la nostra condició vulnerable que ens va dur a voler viure en ciutats. Surt més econòmic un hospital en una ciutat que en una muntanya. Si fem i recordem tot això, potser ho aconseguim.

Iztiar González. Foto: Ester Roig ©