Imma Prieto: “Els treballadors d’Es Baluard han donat la cara pel museu”

Imma Prieto és la nova directora d'Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma de Mallorca, presenta Imma Prieto com a directora de la institució després de set mesos sense ningú al capdavant de la direcció. La nova representant entra en substitució de Nekane Aramburu, que va ocupar el càrrec des del 2013 fins al març d’enguany. Va ser aleshores quan es obrir un procés de selecció que es va declarar desert perquè els aspirants no complien els requisits de la convocatòria. A mitjans del 2019, Es Baluard va repetir el concurs, del qual n’ha sortit escollida Imma Prieto, comissària independent, escriptora i professora d’art contemporani. L’entrevistem.

Què és per a tu un museu?
Un museu és una institució permanent sense ànim de lucre que està al servei de la societat. Sempre obert al públic, ha d’adquirir, conservar, investigar, comunicar i exhibir el patrimoni, però també pensar-lo. Transmet idees i coneixement, és un activador de l’esperit crític. I ser crític és una actitud davant de la vida. Ara bé, una cosa és pensar un museu en general, i l’altra és pensar Es Baluard. Cada espai té una identitat concreta i respon tant a la seva col·lecció com al context, la relació amb la societat, l’arquitectura. Tots aquests aspectes han de dialogar.

Així, què és per tu Es Baluard?
Etimològicament, “baluard” té dues accepcions. En les llengües germàniques, l’arrel és la de “baluard, baluarte, bolwerc”: “bol” significa matèria o viga grossa, i “werc” significa obra o treball. Per tant, el concepte relaciona matèria i treball i ens acosta a la idea de creació. En les llengües francòfones, en canvi, l’arrel és la de “boloart, bouloart, boulevard”, i fa referència a les avingudes: Es Baluard ens parla dels orígens de les ciutats de finals del XIX, dels quals encara som hereus. Ens recorda l’època en què cauen les muralles i s’obren grans carrers, en els quals apareixen els personatges passejants de Baudelaire o de Walter Benjamin. Aquest museu és això: un espai on passejar, mirar i pensar. 

Quines idees proposes dur a terme?
He presentat un projecte que he dividit en tres punts: primer, l’arquitectura institucional; segon, la xarxa de relacions; i tercer, la programació. Poso la programació en tercer lloc perquè tinc molt clar que no pot ser aleatòria, que ha de respondre a unes línies de recerca pròpies del museu. I les línies de recerca sorgeixen de l’arquitectura institucional, que per això la poso al primer lloc, perquè nodreix i configura la identitat del museu. Hem de saber adaptar les línies discursives pròpies al context en el que estem.

Quina vols que sigui l’“arquitectura institucional” d’Es Baluard, doncs?
La divideixo també en tres línies. La primera és la que té a veure amb la col·lecció i els arxius, que cal relacionar amb les teories culturals actuals. La segona línia que construeix una xarxa historiogràfica amb altres institucions, perquè és important que Es Baluard es faci ressò de la memòria visual que està repartida pel territori. La societat no és homogènia, és un organisme viu en transformació constant, per tant els museus estem al seu servei: hem de pensar les transformacions que vivim des del carrer, escoltant la ràdio, llegint la premsa i movent-nos per espais culturals i no culturals. La tercera línia és la d’imaginaris i visualitats, i tracta la capacitat de projectar-nos cap al futur. Els artistes són visionaris, s’avancen als nostres temps. L’objectiu és definir els imaginaris que ells preveuen i projectar-hi les problemàtiques socials i les narratives històriques, per tal d’obrir-les cap al futur.

Anem al segon punt del teu projecte: les xarxes de connexions.
Es Baluard és un museu d’escala mitjana. Té moltes potencialitats, però no és un Pompidou, una Tate, un Reina Sofia ni un MACBA. Per això és bàsic relacionar-nos amb altres institucions, a un nivell pressupostari però també a un nivell de diàleg. Els museus mitjans podem prendre el pols a la societat, mentre que les grans estructures sovint perden la possibilitat de fer-ho. Això ens obliga a establir un diàleg constant i fructífer amb un seguit d’institucions locals, nacionals i internacionals. Locals, com les universitats, o com associacions socials amb qui hem de renovar o crear convenis, o com el Casal Solleric, amb qui volem fer un projecte de residències per recolzar artistes.

I amb quines institucions penses treballar a nivell nacional?
Les relacions nacionals no poden ser aleatòries. Com més n’hi hagi millor, però cal treballar a partir de projectes específics i seguint una línia. En aquest sentit, estem tirant endavant un projecte que anomenem Triangle Mediterrani i que fem entre València, Barcelona i Palma. Tenim moltes coses en comú: som ciutats del Mediterrani, comptem amb un port, històricament hem tingut un creuament de cultures increïble, i actualment hem de debatre tot el tema de la migració i de la gent que mor als nostres mars, així com el paper del turisme. Tots tres podem ajuntar-nos i pensar.

I a nivell internacional?
Analitzant la població de Mallorca, és indispensable crear relacions amb institucions alemanyes. A l’illa tenim residents autòctons, però també una població flotant molt elevada: una comunitat estrangera que és un públic estable però que no està gaire lligat al museu. I si parlem d’integració, no podem centrar-nos només en la condició econòmica; també hem de pensar en els subsaharians, per exemple. De cara als artistes, volem treballar amb la Biennal d’Oslo per tal de crear un espai de residència i d’intercanvi per a ells. També volem establir relacions amb la Kunstverein Stuttgart o amb el Frac-Grenoble.

Hem parlat de l’arquitectura i de les xarxes de relacions. Passem al tercer punt del teu projecte: la programació.
Dins de la programació hi trobem les exposicions i els programes públics: activitats que succeeixen al museu, o que tenen a veure amb la pròpia programació, o els espais pedagògics. La programació suposa un diàleg estable amb tots els professionals del sector, i dins d’aquesta tractarem els grans temes del present, com els feminismes, les migracions o el canvi climàtic. Tots aquests temes, que són molt distintius de la nostra època, formen part del treball constant que farem des del museu en qualsevol de les tres línies que t’he mencionat.

Destacaries algun altre canvi?
Estem canviant la imatge del museu i la línia editorial, pensant en el medi ambient. Per mi és important caminar cap a una línia de publicacions sostenible. Per exemple, no cal fer sempre un catàleg. Suposa un cost elevant del pressupost, però també molt paper, i en tenim els magatzem plens. Podem pensar una impressió molt més econòmica, o fer llibres d’assaig que no vagin tan lligats a una exposició.

Com veus el teixit artístic de Mallorca?
Aquí hi ha molts bons artistes, però vivim en un país on encara queda molt camí per fer a l’hora de recolzar la seva producció. Un estudi apuntava que la majoria d’artistes espanyols cobren 8.000 euros a l’any. Això és una misèria, els hem de recolzar. Les institucions hem d’obligar-nos a pagar honoraris i altres diners. Relacionat amb els artistes i amb la programació, jo penso les exposicions com a triplets: vull que hi hagi tres mostres cada quatre mesos, i que d’aquestes tres propostes, una sigui d’un artista local. És una condició sine qua non.

Quin és el pressupost d’Es Baluard?
El nostre pressupost és justet i l’hem d’intentar augmentar. És d’un milió i mig d’euros, però això és fal·làcia perquè no tot és del museu. Es Baluard és un complex cultural, tenim una terrassa i, sobretot, una muralla. El pressupost total del museu no arriba als dos-cents mil euros. Estem en un lloc privilegiat, tenim un edifici contemporani dins d’una arquitectura històrica, i això facilita l’augment de públics, però té uns costos de conservació elevats. Vull parlar amb els departaments de les tres grans institucions que ens donen suport, el Govern, el Consell i l’Ajuntament, i tinc clar el que els vull transmetre: que el museu ha de funcionar sota dos conceptes, excepcionalitat i internacionalització.

Explica’ns-els.
L’excepcionalitat ha de venir de la capacitat d’obrir les narratives del museu. No podem estar-nos repetint a nosaltres mateixos, ni a altres institucions nacionals. De fet, els projectes en col·laboració amb altres espais no sempre han de passar per compartir exposicions, sinó per fer una feina de camp, de recerca. Sobre la internacionalització, no ens podem solapar amb galeries d’aquí que ja conviden artistes locals. Potser té més sentit convidar un artista noruec i, pels creadors locals, promoure residències allà. A ells els interessarà més anar a Olso en residència i poder ensenyar el seu treball, que no pas exposar constantment en una mateixa zona.

Quants treballadors hi ha a Es Baluard?
En total som uns vint-i-cinc, comptant tècnics, taquilles, botiga. Quan he arribat aquí, m’he trobat amb un equip molt professional. Venint de l’època que venim, en la qual el museu ha estat set mesos parat sense direcció, els treballadors han fet una feina excepcional: han donat la cara pel museu, han sigut propositius, han fet possible que no es tanquessin portes i que no hi haguessin sales tancades. Els veig molt preocupats per millorar, fan anàlisis i autocrítica i això és bàsic. Espero estar al seu nivell.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació