Ignasi de Solà-Morales, desfer el miratge de l’arquitectura barcelonina

Ignasi de Solà-Morales va estudiar filosofia i arquitectura i encarna la figura de l’arquitecte crític

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1942- Amsterdam, 2001) va estudiar filosofia i arquitectura, per això encarna la figura de l’arquitecte crític que no en té prou amb dissenyar plans, sinó que també vol pensar quin paper té la seva disciplina en la cultura, el patrimoni i la ciutat. De tot això tracta l’exposició Ignasi de Solà-Morales. Arquitectura crítica de La Virreina, que mostra per primera vegada en un museu una àmplia selecció de materials procedents de l’arxiu personal de l’arquitecte, i que es pot veure fins al 12 de maig del 2019.

“Ignasi de Solà-Morales hagués sigut un bon centrecampista, perquè era capaç de donar joc a tots els que estàvem al seu voltant”. Això diu Carmen Rodríguez, comissària junt amb Pau de Solà-Morales, fill de l’homenatjat, de la mostra sobre l’arquitecte a La Virreina. Els dos asseguren que aquesta no és una exposició d’arquitectura, sinó de pensament, que al cap i a la fi és el llegat més gran que deixa Ignasi de Solà-Morales: “Pensar la cultura en què vivia a través del prisma de l’arquitectura; anar del local al global, del simple al complex, i tenir sempre l’ambició de llançar el seu discurs a altres àmbits”. L’arquitectura no només s’havia de construir, sinó de parlar i discutir.

Pau de Solà-Morales explica que treballar en aquesta mostra l’ha fet sentir orgullós del seu pare. Ignasi de Solà-Morales. Arquitectura crítica presenta, per primera vegada en un context museogràfic, una àmplia selecció de materials procedents de l’arxiu personal de l’arquitecte. Es tracta de documents de treball, apunts i conferències, diàlegs i projectes –la majoria, inèdits- que no només són testimoni d’una biografia intel·lectual, sinó també del desenvolupament de l’arquitectura a Catalunya durant les tres últimes dècades del segle XX, de l’entramat d’institucions culturals que van sorgir en aquell període i dels vincles amb els corrents internacionals.

En el context de crisi dels 70s, 80s i 90s, Pau de Solà-Morales relata que l’arquitectura es podia entre de diferents maneres: des del model Bohigas, “d’arquitectes professionals i de despatx”, o des del model Solà-Morales, “amb una dimensió més enfocada al pensament”. Segons el seu fill, l’arquitecte en qüestió sempre feia referència a la paraula crisi, perquè constantment buscava un problema a mà que s’hagués de superar. Tot i això, el teòric no donava receptes, sinó que es recreava en la crítica, per tal de posar en evidència i construir potencials solucions.

Segons la historiadora Carmen Rodríguez, Ignasi de Solà-Morales tenia un compromís amb el debat públic i amb la ciutat, que sempre enfocava des d’una perspectiva històrica. Ell va importar i traduir bona part del pensament arquitectònic internacional dels anys 70. Cal tenir en compte que l’arquitecte va estar molt marcat pel seu viatge als Estats Units: l’any 80, Ignasi de Solà-Morales va rebre una beca per estudiar durant un any a Columbia i investigar les relacions entre l’arquitectura acadèmica americana i espanyola. El viatge li va canviar el pensament, perquè va conèixer el postestructuralisme francès i va lligar-lo als seus coneixements de filosofia i arquitectura.

Rodríguez també ressalta que moltes anàlisis d’Ignasi de Solà-Morales sobre la ciutat de Barcelona s’han complert. Pe exemple, després de les Olimpíades de Barcelona ell parlava de “desfer el miratge”, avisava que quedava molta cosa per fer i alertava d’algunes patologies confirmades de la ciutat com l’especulació. Segons l’arquitecte, la lectura de Barcelona no podia fer-se només a cop de grans esdeveniments. Ell entenia, per exemple, l’Exposició Internacional del 1929 com a “instrument de la política urbana” i com “ pretext” per posar en funcionament una determinada “política d’expansió de la ciutat”.

Ignasi de Solà-Morales buscava anar contrapèl fins i tot en els moments d’eufòria, i defensava altres creacions arquitectòniques d’èpoques com el porciolisme o el desarrollisme. El pensador també va destacar que darrere del modernisme i del noucentisme hi havia un pensament de la ciutat, i que calia trobar els dos costats de tot allò que en el moment es creia que només era estètic. “Volia treure les obres del seu estil i posar-les contra la cultura”, recalca el seu fill. Carmen Rodríguez creu que “s’ha perdut al figura de l’arquitecte crític que escriu als mitjans”, aprofitant que a la mostra apareixen diferents articles del protagonista.

A l’exposició també hi participa una altra filla de l’arquitecte, Clara Solà-Morales, que ha dissenyat la sala i ha hagut de barallar-se amb el poc espai que ofereix. És per això que el resultat final és bastant atapeït, tot i que ella hi distingeix tres nivells de lectura: un més superficial, que poden fer les persones no expertes; un més extens, per les persones que estan interessades en les visions dels comissaris sobre el tema, i, finalment, un més complet, que requeriria llegir amb calma tots els documents trets de l’arxiu. Segons Valentín Roma, director de La Virreina, aquesta exposició forma part d’una sèrie que durarà fins el 2020 i que analitza el context urbà de la institució. Segons Roma, Ignasi és una figura clau perquè personifica una manera d’entendre la ciutat: “Estem en una altra ciutat, però el seu pensament segueix sent important”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació