Glòria Bosch: “Sempre he anat per lliure”

La historiadora de l'art Glòria Bosch deixa el càrrec com a directora d'art de la Fundació Vila Casas

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La Glòria Bosch i Mir (Girona, 1955) diu que ella no busca, sinó que troba. Ho avala la seva trajectòria com a investigadora, comissària i crítica d’art contemporani. Ella és, en general, una dona extremadament sensibilitzada a favor de les arts. Ha treballat, entre altres llocs i sobretot entre altres projectes, dirigint el Museu d’Art de Girona, les galeries Salvador Riera i Espais i, els últims divuit anys, exercint de directora d’art de la Fundació Vila Casas. En aquesta institució, de la qual ara s’acomiada, ha pogut contribuir a la recuperació de l’art català del segle XX i també l’actual, sempre des d’una visió oberta, dialogant i transdisciplinar. Parlem amb ella de la seva vida, dels seus records, de la seva concepció de l’art, de la seva feina i de tot el que farà ara que es “jubila” (perquè, ja ho veureu, en realitat no es jubilarà mai). Entre altres iniciatives, enguany Bosch serà la comissària del Festival Mot, dedicat a la relació entre l’art i la literatura.

Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch
Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch

Glòria, si anem al principi de la teva vida, recordes quins són els primers moments en què et vas interessar per l’art?
De petita recordo que m’agradava molt escriure. Escrivia històries, contes, i a partir d’aquí intentava il·lustrar-ho tot. No dibuixant, sinó buscant elements i ajuntant-los, trobant connexions. Era molt primari, però ja era un indici de cap on volia anar. De vegades no és que tu comencis una cosa, sinó que trobes una imatge o el que sigui, i dius: m’agradaria escriure a partir d’això. Aquest és el primer record, però en tinc un altre. 

Quin?
El segon record és del meu avi, que era una persona que es dedicava al món de l’art, a la poesia. Ell estava a Olot, treballava a la ràdio i feia una mica de tot: escrivia, havia fundat una revista allà, i al mateix temps feia molta caricatura, li entusiasmava i jo m’ho passava molt bé.

Com es deia el teu avi?
Josep Maria Mir Mas de Xexàs. Vaig viure molt poc temps amb ell, va morir quan jo tenia 12 anys, però tenia un interès molt gran per ensenyar-me llibres d’art i s’hi passava hores. Recordo que a casa tenia una enciclopèdia Pijoan d’història de l’art, i jo l’anava mirant des del principi; m’encantava la prehistòria. I això era una manera d’entrar en aquest món. Nosaltres en aquella època vivíem a Tossa, perquè al meu pare l’havien destinat allà, i recordo que ell venia i m’agafava i em portava al museu. Les passejades, entrar en contacte amb les obres, també l’ambient de la Vila Vella, tot allò m’interessava molt.

De vegades es normalitza viure això de petit, però és un privilegi!
Sí, i ho tinc molt present. Tenim memòria selectiva, però hi ha coses que queden gravades. Aquest record el tinc, també compaginat amb sortir a la natura, el fet de caminar, d’anar pel bosc, de perdre’t, d’anar descobrint. Després, a casa, recordo que ens posàvem a la taula de la cuina, i allà l’avi començava a fer un poema i em deia “segueix tu, escriu alguna cosa”. Anàvem tots dos a una, i a mi em va semblar una cosa molt propera, el món de l’art, per com ell m’hi va integrar. Era normal, un joc. En aquella etapa recordo que ens ho passàvem superbé, que escrivíem cançons amb ironia i sentit de l’humor.

Això és preciós.
Molt maco. És un dels records forts que tinc. També és veritat que a la meva àvia li interessava el món de l’art, però suposo que ella es va implicar més en una altra part que també m’agrada molt, que és la investigació. Quan vaig començar la carrera d’Història de l’Art, ella m’ajudava i em deia: “Has de fer un treball sobre això? Ah, doncs jo vaig a la biblioteca i busco coses”, i es passava hores amb mi, encara que fos fent-me companyia.

Per ella era una oportunitat per aprendre?
Clar, la meva àvia m’explicava que ella hagués volgut fer la carrera i no li van deixar fer, perquè en aquella l’època les dones no havien de dedicar-se a estudiar. Suposo que això fa que després, per a elles aquesta oportunitat és una manera de compartir, de créixer, de saber.

La teva àvia com es deia?
Maria Lluïsa Malibrán. Ella també escrivia, sobretot poemes o reflexions. I molt a l’instant: escrivia on fos qualsevol cosa que en aquell moment li vingués al cap. Després, quan va morir, vaig anar trobant paperets seus dins de llibres. De vegades era una sobre, un poema; tot això ho he anat guardant perquè m’omple molt. És una part molt maca, aquesta. Molt. I això que quan vaig passar a fer Història de l’Art, els meus pares, el meu pare sobretot, em deien que no ho havia de fer: “No podràs anar enlloc”. Es van posar tan tossuts! I em van dir allò típic: “Fes Dret, fes Farmàcia”. A mi m’agradaven més les lletres, i vaig escollir Dret.

Vas fer dret!
Sí, però no ho vaig acabar. Primer vaig començar Història de l’Art, i com que em van insistir tant, a segon vaig començar Dret. Vaig aguantar tres anys, però ells ja van veure que no podia. La quantitat d’hores que hi dedicava, haver de memoritzar coses… M’avorria molt. Pensava: “Deixeu-me ser com jo vull, si no me’n surto com a mínim ho hauré intentat!” I al final vaig continuar Història de l’Art. Allà m’ho vaig passar bé, hi havia professors que et donaven una certa llibertat per transgredir una mica.

En recordes algun?
Una persona que m’estimo moltíssim, l’Arnau Puig, que feia anàlisi i crítica de l’obra d’art a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on sé que després va marxar. A mi em va anar molt bé perquè l’Arnau em va deixar via lliure per fer treballs connectant coses diferents. No m’obligava a tancar-me. També hi havia una altra professora que ens deixava molt lliures, la Teresa Camps. És la que d’alguna manera em va començar a obrir camí cap als tallers dels artistes. Una de les seves propostes era que havies d’anar a diversos tallers i fer un treball a partir del que veies allà, del que parlaves amb l’artista… Era molt interessant!

I en què et fixaves quan anaves a un taller?
Encara avui, quan entro en un lloc d’aquests m’agrada mirar-ne els detalls. Com ho té l’artista, quins llibres llegeix. Ja sé que de vegades potser és posar-te en la vida dels altres, però crec que a ells també els agrada. Depèn de qui, evidentment. És una manera d’intentar connectar amb aquella persona, que per a mi és bàsic. Hi ha obres que et poden impactar molt, i després coneixes l’autor i res de res. Jo sé que hauria de separar l’obra de la part humana, però em costa. Amb artistes, m’he trobat amb moltes coses que no puc explicar; coses que d’alguna manera han fet que tots els altres quedessin a l’ombra. Quan era jove i innocent, tenia una actitud que ara m’agrada reconèixer, que és que deia “ara per què m’estan dient això?”, “però què s’ha cregut aquesta persona?” Sempre he sigut molt així, he anat molt per lliure. Molt. És el que sento, i ja està.

En quins artistes et fixaves en aquell moment, al principi de la teva carrera?
Un d’ells era el Joaquim Llucià. Recordo que quan estudiava, un dels costums que teníem era anar al Consell de Cent a veure exposicions, perquè era on hi havia el recorregut de les galeries. Allà vaig descobrir un homenatge al Llucià, que feia molt poc que havia mort. Em va tocar. No sé per què, però em vaig sentir totalment atreta per l’obra. Després vaig fer preguntes i la veritat és que va tenir un final molt trist i cap mena de reconeixement aquí.

Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch
Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch

Per què?
Mira, l’únic que li feia cas i que tenia una relació bastant forta amb ell era el Cirlot, però havia mort feia uns quants mesos. Al Llucià no el vaig conèixer, però devia ser una persona amb bastants problemes de soledat que no sabia com tirar endavant, i en canvi el Cirlot l’ajudava. Hi ha cartes seves, per exemple, que estimulaven el Llucià. Jo em vaig quedar amb la fixació i després va resultar que vaig tenir l’oportunitat de conèixer el seu germà. Per aquestes coincidències que m’encanten, quan vaig comentar a casa que havia vist la seva obra, la meva mare va dir “Llucià? No serà el germà del Lluís Llucià que estudiava amb mi?” I sí que ho era.

Què havia estudiat la teva mare?
La meva mare havia estudiat magisteri, era mestra, però el Lluís Llucià era amic d’abans; company de l’institut. Va ser molta casualitat. Vam localitzar-lo i em va obrir les portes del pis on tenia totes les coses del seu germà. Un privilegi. M’agradava arribar allà, mirar la biblioteca, els seus llibres, i trobar coses molt diverses, com la pel·lícula Vuit i mig de Fellini. Era molt interessant. Ell també feia unes llibretes amb textos, una mica com allò que t’explicava jo dels meus contes! Hi ajuntava frases, autors, coses que anava descobrint, perquè havia viatjant bastant. On va tenir un cert ressò va ser als Països Nòrdics, el que passa és que no es va quedar allà. Encara hi tenen obra seva.

Després li vas dedicar una exposició, oi?
Sí. Tot et va portant, a mesura que avances es van establint connexions diferents. És la idea de la teranyina. I és la vida: avançar amb tot el que vas descobrint a cada pas. A mi, una de les coses que sempre m’ha agradat molt ha sigut establir connexions entre la literatura i l’art. Més que anar a buscar la història de l’art, intento anar a buscar el fons, la part més humana. Quan jo començava, als llibres quedava tot molt tancat; per disciplines, per tendències… Tot se situava sempre en un lloc concret. Amb els anys t’adones que molts d’aquests artistes no estan ben bé dins d’una sola casella.

I tu estires aquestes connexions. 
Sí, de coses n’he trobat moltíssimes al llarg d’aquests anys. I també m’agrada molt treballar amb altres persones. Amb la Susanna Portell hi ha una complicitat molt gran. El llenguatge, tot; de seguida ens entenem. Des de principis del 89 fins ara hem fet molts projectes juntes; investigació, mostres interdisciplinàries. Al Museu d’Art de Girona recordo l’exposició La cambra pròpia, on hi havia elements diversos amb què la gent podia interactuar. Hi havia una cambra de la Virginia Woolf, clar, i també una en què establíem un diàleg entre la Marguerite Duras i la Isabet Banal. Construíem tot un itinerari i al final resultava que no hi havia cambra, perquè la cambra la portem nosaltres dins. Jo ara estic aquí en aquest despatx de la Vila Casas, un refugi, però quan surti puc anar a un altre lloc, i continuo.

De la manera com s’ensenya l’art, tot aquest món d’idees i de relacions no queda prou palès?
En l’art hi ha idees i emocions, però sovint la gent es queda amb la forma, amb el que veuen els ulls. El problema és que volem quedar-nos amb el que tenim a l’abast. Quan coneixes un autor pots arribar a descobrir i a veure totes aquestes connexions, que realment hi són sempre. I després l’altre problema greu és que la gent vol entendre les coses i moltes vegades no pot. Les paraules fan molta nosa. Es busca un món críptic, i tots en algun moment tenim culpa d’això.

Justament la Vila Casas no és una institució que abusi massa d’aquest llenguatge tan críptic.
Però de vegades no te n’adones i utilitzes formes d’expressar-te que segurament no s’entenen des de fora. És aquest discurs intel·lectual tan tancat que priva, perquè la gent agafa por i no s’acosta. Penso que està bé que hi hagi intel·lectuals i que puguin fer publicacions que cadascú pot llegir i gaudir, però de vegades quan tu vols apropar la gent a una exposició, a un projecte, aquest llenguatge és innecessari, no cal. Crec que és millor intentar rebaixar sempre les paraules i buscar una manera una mica més fàcil.

Això depèn de la intenció de base del comissari: alguns volen arribar a la gent i d’altres volen que aquell artista tingui un corpus d’investigació ampli i complex, per exemple.
La investigació és important que hi sigui, però és només una part de la feina. Perquè si no el projecte es quedarà com una cosa totalment elitista a la qual només hi accediran poques persones. Jo no hi estic massa d’acord, i això que de vegades a mi m’han dit que m’han hagut de llegir dues vegades. Però cada vegada hi penso més. Penso “no et compliquis tant la vida”, “sigues més directe”.Si no, no arribarem enlloc. La cultura la necessita tothom i hi ha d’haver una porta d’entrada on la gent perdi la por. També crec que quan una persona va a veure una exposició ha d’intentar entrar-hi per ella mateixa i descobrir-se una mica. Una exposició també és una mirada, això no ho podem oblidar mai.

Una mirada?
Al llarg dels anys he volgut treballar amb artistes que no es podien tocar perquè tenien un especialista al darrere, o algú que deia que era un especialista. “Aquí no entres.” Per què? Aquell artista el pots mirar des de diferents punts de vista, i entre totes s’enriqueix. Jo he sentit dir “no, si aquesta persona toca aquest autor ho farà malament”. Com?! L’ha de tocar des de la seva llibertat i des de la seva manera de veure les coses. Després ja veurem totes les maneres de mirar. Això tanca un autor. A més, quan treballes amb gent aprens, i és això: ens anem fent contínuament.

Tu des de bon principi ja et fixaves en les dones artistes?
Sempre m’han interessat, però quan era jove potser no hi queia tant. La societat tampoc en parlava. Veia que hi havia dones que destacaven perquè hi eren, però i les que no hi eren? L’Olga Sacharoff, la Dora Maar… Quan vam fer l’exposició “París-Londres-Berlín-Tossa, la tranquil·litat perduda” de La Caixa de Girona, sobre tot el que vam trobar d’abans de la guerra, van sortir moltes dones. La Nancy Johnstone, per exemple, de qui el Miquel Berga en va publicar un llibre després de veure l’exposició. A partir de la Nancy es poden estirar molts fils, perquè ella també es relacionava amb moltes autores que passaven per allà. Jo el que voldria és l’equilibri real.

Mirant al passat, hi ha alguna cosa que hagis après respecte com tractar artistes o comprendre les seves obres?
Quan comences et poses barreres per totes les coses que t’han anat introduint o t’has introduït tu a partir del que has llegit. Jo, quan anava a un taller, sobretot si era d’un artista d’aquests molt coneguts, em posava molt nerviosa i pensava “uf, a veure si seré capaç d’entendre-ho”. I no, has d’anar lliure. Sempre m’he trobat que a la pràctica tot era més natural del que m’havia imaginat que podia ser. Però és l’educació, tot ve d’aquí. 

El fet que la Vila Casas tingui l’estatus de fundació i no de un museu, li fa més difícil ser accessible de cara al públic?
Jo penso que arriba a molta gent, la Fundació, sobretot a mesura que han passat els anys. Cada vegada hem anat incrementant més les activitats i penso que està funcionant bastant bé. Clar, suposo que en principi és una cosa més tancada que no pas la idea d’un museu públic, però jo diria que moltes vegades els comentaris sobre la tasca que es fa aquí són bons. I hem hagut de fer molts equilibris, perquè evidentment és una col·lecció d’una persona i l’obra és la que a ell li agrada i el que cal fer és treballar a partir d’aquí i intentar donar visibilitat a tothom. Ara la col·lecció comença més o menys a partir dels anys 40, tot i que volem anar una mica més enrere.

El senyor Vila Casas és obert, doncs, en aquest aspecte d’escoltar les idees dels altres?
Sí, és una persona a qui li agrada parlar. Ell va a galeries o a algun altre lloc, veu alguna peça que li agrada i la compra, però també moltes vegades pregunta “què et sembla això?” quan li proposen projectes o obres per comprar. I evidentment les decisions dependran d’ell, però moltes vegades li interessa aquest diàleg. Suposo que deu veure que també l’enriqueix, perquè tots tenim visions esbiaixades. Un cop hi has parlat, es mira els artistes d’una altra manera. I escolta propostes, perquè una part de la que ell està molt content és la de la recuperació històrica, i molts autors d’aquests havien quedat totalment en l’oblit.

Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch
Glòria Bosch | Foto: © Laia Serch

Com quins?
D’autors n’hem recuperat moltíssims, d’exposicions n’hem fet més de 300! Hi havia, per exemple, el Subirà Puig, que vivia a París però aquí a Barcelona no havia fet res, i aleshores a partir de l’exposició a la Vila Casas ha entrat una peça seva al MNAC; també el Joaquim Llucià que ja t’he dit, que el vam fer dialogar amb el Jaume Faixó, un artista més jove que també va morir; l’Albert Coma Estadella, de Lleida; el Francesc Torres i Monsó, de Girona. Hem recuperat autors que han estat fora, sobretot catalans a França, i llavors també artistes de Girona, de Lleida, de llocs que han quedat amagats quan aquí s’ha centralitzat tot.

Fa respecte treballar en una institució tan important per l’art català com és la Vila Casas?
Sí. És molt important el que ha fet el senyor Vila Casas; no ho veus pràcticament enlloc. On tenim una col·lecció d’art contemporani així? Sí, pots recórrer algunes obres en alguns museus, i ara el MNAC està recuperant alguns autors de la postguerra, però no fa tants anys que hi treballen. Recordo que quan vàrem començar no hi havia ningú que ho fes això. El fet de tenir una col·lecció on puguis anar integrant tots aquests autors és una manera que la gent pugui veure què hi ha més enllà del que ens venen que és l’art català encasellat, els grans noms, els que han quedat per la posteritat. Tots els artistes que han anat desapareixent tornen a estar integrats. 

I els artistes vius?
Costa més, però també els anem integrant. A Barcelona potser no ho hem fet tant, però al Palau Solterra i a les altres seus hem fet exposicions amb artistes molt joves, la Tura Sanz, la Mar Serinyà, molta gent ha participat. Hem d’intentar integrar a tothom a la col·lecció. No és una qüestió d’edat, sinó de tenir en compte les persones que estan treballant ara i que tenen coses interessants a dir, de la mateixa manera que hi ha autors que potser ja estan morts o que tenen 80 i 90 anys i que són interessants.

Tot això es fa amb una visió de país, sent conscients de la cultura catalana i volent-la preservar?
Sí, l’objectiu d’aquesta Fundació quan jo vaig entrar era preservar i intentar donar a conèixer i tenir una bona col·lecció de l’art català contemporani i dels seus referents. Els primers fulletons i coses que feien, i tota la publicitat inicial sempre anava encarada cap aquí. Ell intenta recollir els artistes catalans i els que no ho són però estan desenvolupant el seu treball aquí. És el que dic sempre: hi ha moltes oportunitats de tornar a fer altres històries de l’art. En tenim una que són moltes.

Amb els anys, a la Vila Casas ha canviat alguna idea a l’hora de treballar amb l’art?
Sí, idees com la separació per disciplines. Això passava internacionalment, però suposo que aquí, després de la guerra, la repressió amb el tema cultural va fer que la gent s’anés tancant i s’anés codificant cada vegada més, i per això estàvem en aquest punt. El Vila Casas també considerava al principi que cada cosa havia d’anar al seu lloc, però amb els anys ha anat veient que hi ha peces que podrien barrejar escultura i pintura. Darrerament, a Can Framis s’han introduït peces d’escultura, com un mòbil de Villèlia, o de fotografia.

També teniu un equip molt jove.
Sí, i això és molt important perquè ajuda a tirar endavant, a sortir de les etiquetes i dels vicis. El pitjor que pot passar en un lloc és que les coses es quedin sempre igual. En canvi, si hi ha gent jove que va incorporant noves maneres de mirar… A mi m’encanta treballar amb la Mercè Vila, perquè trobes coses diferents. Faig el que faig perquè m’agrada, i jo busco per aquí, i l’altre busca per allà, i ho ajuntem, en parlem. Això al Museu d’Art de Girona també ho fèiem, distribuir i barrejar. I el projecte creixia.

Ara tanques l’etapa de la Vila Casas i el teu lloc com a directora d’art l’ocuparà l’Alex Susanna. Com et prens el moment actual?
He dedicat 18 anys a tirar endavant els projectes, i ara tanco aquesta part, tot i que el canvi real serà al febrer i de moment treballem els dos junts. El meu compromís és tirar endavant les exposicions que ja hi ha; aquí es treballa amb molta avançada perquè som un equip reduït. Ara ja només faré això, no hi haurà tota la part feixuga de la gestió. A mi m’agrada el treball del refugi, d’anar fent.

Sembla que no tancaràs la carpeta de la feina i desconnectaràs del tot, oi
Això no ho puc fer mai. Fins i tot quan estic de vacances no puc estar aturada. A casa tinc calaixos plens de projectes inèdits que no he tirat endavant. Ara ho estic intentant ordenar tot! Mare meva, si el que em fa por no és tenir temps! El que em queda el vull dedicar a reduir els horaris. No vull fer reunions, ni informes, ni relacions públiques. També estic fent un arxiu de dones. Tinc ganes de poder-me dedicar al que m’agrada, a escriure, a fer fotos, a estirar fils d’històries. És el meu món.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació