“Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes”: l’absència està present

La mostra insta a reflexionar sobre les paradoxes que sorgeixen a l’entorn de “la imatge com a conflicte” i de les peces que han sofert algun tipus d’agressió, a través d'un conjunt de peces que tenen l'absència (derivada de l'agressió o la negació) com concepte recurrent.

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

“La iconoclàstia té una història tan antiga com el mateix art”, explica Carlos Martín, comissari de l’exposició que s’inaugura demà al CaixaForum de Barcelona sobre els antagonismes i les destruccions de les obres artístiques: “Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes”, la segona de les tres mostres que es poden veure aquesta temporada en el marc del Comisart de l’Obra Social “la Caixa”. La mostra insta a reflexionar sobre les paradoxes que sorgeixen a l’entorn de la imatge com a conflicte i de les peces que han sofert algun tipus d’agressió.

'Black Madonna with Twins', de Vanessa Beecroft (inspirada en Pasolini): la negror conquereix la imatgeria tradicional del cristianisme a partir de les referències de la pintura del Renaixement.

I la rebuda no pot ser més significativa. El primer que veiem és un Sant màrtir de fusta, del segle XVII, que ens rep amb solemnitat macabra amb la cara destrossada, braços i dits parcialment amputats i un aspecte fracturat de conjunt que evidencia les agressions sofertes i materialitza un concepte clau en l’estudi de la iconoclàstia: el martiri –de les imatges. Aquesta figura també ens introdueix una altra idea meridiana que emana de la destrucció artística i que està directament relacionada amb la paradoxa: la no exposició; l’absència.

En un recorregut didàctic i dinàmic per l’exposició, Carlos Martín va presentar ahir el seu projecte als mitjans de comunicació introduït per la directora del Departament d’Art de l’Àrea de Cultura de La Caixa, Isabel Salgado. De Martín va dir que és “un gran professional del món de les exposicions” que fins ara “treballava a l’ombra”, i va admetre que, des de la Fundació, van quedar “gratament impressionats” amb la seva proposta, escollida entre les més de 90 que es van presentar a la convocatòria del Comisart, el programa de suport a comissaris emergents.

Martín (Granada, 1979) va dir que “Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes” és un projecte “molt personal” que esdevé “un catalitzador” sobre els seus interessos vitals i artístics, amb ressonàncies diverses però totes elles amb l’estampa inequívoca de la iconoclàstia i les seqüeles físiques i emblemàtiques de la destrucció d’imatges.

El simbolisme de l’art en la destrucció, l’absència i l’ambivalència

Alguns dels esdeveniments polítics recents, com les demolicions d’Estat Islàmic o les paròdies de Charlie Hebdo, han repescat aquestes nocions i les han traslladat de nou a l’imaginari col·lectiu. La iconoclàstia, una doctrina contrària a la veneració d’icones o imatges que dominà el món bizantí dels segles VIII i IX, esdevé pedra angular de religions com el judaisme o l’islamisme (que Rafaell Argullol defineix com a iconofòbiques), però també té incidència en moviments com la Reforma Protestant o determinades manifestacions de l’art modern. Una fórmula de destrucció del soroll visual que, aparentment, desmitifica la imatge. Aparença que la suara esmentada paradoxa contradiu, perquè l’absència, justament, accentua la seva mitificació. Només cal fixar-nos (en sentit figurat, òbviament) en Mahoma.

Seguint el recorregut per l’exposició després de la recepció sinistra i imponent del Sant màrtir (d’autor anònim, per cert, que no fa sinó retroalimentar el concepte d’absència), la vintena d’obres que ens esperen continuen apel·lant a la no exposició: des de la imatge de la destrucció dels budes de Bamian, a l’Afganistan, poc abans dels atemptats de l’11-S (obres d’art que van guanyar ressonància pública “gràcies” a les destrosses que sofriren; “no hi ha cap document de la civilització que no ho sigui al mateix temps de la barbàrie”, sentencià Walter Benjamin), fins a la banalització icònica de la grafia àrab a través del text de Rogelio López Cuenca (Seven Up / Dior). I passant per altres peces d’irreverència matisada entre la crítica institucional, el minimalisme i la subtilesa oscil·latòria en funció de la intencionalitat artística, que donen vida a un conjunt heterogeni en què la paradoxa buscada, en efecte, actua de pilar.

Katharina Fritsch. 'Warengestell mit Madonnen' [Suport amb marededéus], 1987-1989.Alumini i escaiola. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani.

Pintures, escultures, documents fotogràfics o audiovisuals i construccions i objectes a mig camí entre l’obra pictòrica i l’escultòrica, amenitzen una mostra distribuïda en dos espais diferents, separats per projeccions audiovisuals que fan de frontissa. El primer és més petit i les obres estan a prop les unes amb les altres; el segon és molt més gran, igual que les creacions que l’integren, que ens condueixen a l’última expressió iconoclasta que veurem: Maltrato, un vídeo de Javier Peñafiel que funciona com a epíleg de l’exposició, entre l’afirmació i la negació. Una i altra (indissociables), conformadores d’un cicle on tant la destrucció com la reconstrucció poden fer brillar el simbolisme de l’art per mitjà de l’ambivalència, aconseguint un efecte final de formes esvaïdes que atorguen significació a l’absència.

Rimbaud, Freud, Lorca, Picasso, Duchamp, Warhol i Pasolini també són protagonistes de “Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes”, al costat de les representacions religioses; alguns més directament que uns altres. En qualsevol cas, contribueixen a contraposar l’absència amb el fetitxisme i la banalització premeditada de les obres amb la seva càrrega simbòlica, com The Bachelors (After Marcel Duchamp), de Sherrie Levine; Collected Papers, de Rodney Graham; Warengestell mit Madonnen, de Katharina Fritsch; Black Madonna with Twins, de Vanessa Beecroft; El embalaje, d’Equipo Crónica; o Mudanza, de Pere Portabella. Al final del recorregut, hom té la sensació de sentir-se confirmar un oxímoron: l’absència està present. Probablement perquè és el mateix Carlos Martín qui ho anuncia, sense metafísica, i aleshores capto definitivament l’essència de l’exposició, contingent de mi.

La mostra es podrà veure a partir de demà i fins al 5 de juny al CaixaForum. Trobareu més informació sobre les obres exposades en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació