Frederic Marès també era escultor

Frederic Marès és conegut sobretot per la seva faceta de col·leccionista. Qui va al seu museu amb una mica de coneixement de causa previ, normalment ho fa per visitar o bé la vasta col·lecció d’escultures devotes, que ocupa gairebé tres plantes senceres de l’edifici; o bé l’amalgama d’objectes diversos -rellotges, cromos de caixes de mistos, ventalls, i tot allò que es pugui imaginar- que Marès va anar adquirint i emmagatzemant de forma gairebé obsessiva durant tota la seva vida. No és tan coneguda, però, la seva faceta d’escultor. Frederic Marès és l’artífex d’una bona colla d’escultures que decoren els carrers de Barcelona i el Museu, arran del seu 70 aniversari, ho vol posar en rellevància amb la remodelació de l’espai que va ser el seu  estudi-biblioteca en vida.

Al final d’un recorregut llarg i enrevessat per tot el museu, quan davant dels ulls del visitant ja hi han passat acumulacions d’objectes en quantitats gairebé insultants en una actualitat que tant persegueix la consciència de consum, s’arriba a una sala que transpira una energia diferent. L’arquitectura es torna espaiosa i la llum se suavitza, transmetent una calma que no havia estat possible fins ara. Es tracta de l’habitació que Frederic Marès va utilitzar com a estudi particular, que ara el museu ha remodelat amb l’objectiu de donar a conèixer la seva faceta d’escultor en un “espai viscut” per ell. La seva obra es disposa de manera que la sala es converteix en una mena de jardí d’escultures interior.

L’estudi-biblioteca va ser dissenyat ex professo l’any 1964 per a ser l’espai on Marès, en qualitat de director del museu, tindria el seu despatx i rebria visites. Hi conservava també la seva biblioteca personal, tota la seva correspondència, objectes personals i, el que ens interessa, la seva obra escultòrica exposada en pilones. La mateixa que l’any 1988 cediria a la ciutat de Barcelona. L’espai no es va obrir al públic fins l’any 1996, cinc anys després de la seva mort. Així i tot, fins la recent remodelació, es va mantenir gairebé tal com el seu propietari l’havia deixat, una habitació abarrotada d’escultures i objectes sense cap mena de plantejament museogràfic.

Com a part de les múltiples iniciatives que el Museu Frederic Marès ha engegat en el darrer any per celebrar el seu 70è aniversari, Montse Torras, conservadora del museu, ha replantejat el discurs d’aquesta sala. Mantenint la voluntat de mostrar-la com un espai singular viscut pel col·leccionista (encara hi ha part de la biblioteca i del mobiliari original), s’han ordenat i redistribuït les escultures a patir de sis eixos temàtics. Aquests àmbits i les seves explicacions fan més esclaridora l’aportació escultòrica de Marès, però no impedeixen al visitant la possibilitat de passejar-se lliurement, tenint en compte que la majoria de la seva obra va ser concebuda per ser ubicada a l’aire lliure.

Frederic Marès va ser deixeble de l’escultor modernista Eusebi Arnau i, sobretot en les seves primeres obres, mostra certa tendència noucentista, així com la influència d’Auguste Rodin. Això s’observa sobretot al primer àmbit de la sala on, en un retrat del compositor Jaume Pahissa, fa sorgir el bust d’un bloc de marbre gairebé sense treballar. Les escultures d’aquest àmbit mostren personatges amb trets ben perfilats i no exempts de certa idealització.

Passada la Guerra Civil espanyola, Marès no va tornar a treballar models d’escultura de lliure creació, és a dir, de petit format, per dedicar-se exclusivament a encàrrecs públics (als quals es dedica el segon àmbit temàtic). Les escultures comencen a adquirir grans dimensions i, seguint amb l’estil noucentista, hi trobem certa presència del simbolisme (El Monument a Francesc Soler i Rovirosa o el Monument a Francesc Layret en són un bon exemple). No obstant això, Neus Peregrina, cap de programes del museu, apunta que a partir d’aquest salt a l’esfera pública, “Marès va anar perdent la creativitat dels primers temps perquè es va acomodar als encàrrecs públics i a l’estil de l’administració”.

Una altra de les conseqüències de la Guerra Civil, va ser la necessitat de restaurar patrimoni religiós que havia quedat malmès. Frederic Marès va reconstruir i restaurar obres com  l’escultura de la Mare de Déu del Fanalet de Santa Maria del Mar, les estàtues d’Antonio López i de Joan Güell i Ferrer o el monument al canonge Rodó, totes elles a Barcelona. Va destacar especialment per la restauració de les tombes dels panteons reials de Poblet, on va optar per incorporar a les seves reconstruccions les restes que havien quedat de les escultures originals.

En la mateixa línia, les col·leccions de figures i escenes religioses i d’art funerari mostren la devota espiritualitat de Marès. Nínxols, relleus, altars i escultures repassen la iconografia religiosa habitual (en aquest àmbit hi trobareu també una reproducció del Sant Jordi del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat). Finalment, una col·lecció de medalles recorden els inicis artístics de Marès a l’escola de Belles Arts i al taller d’Eusebi Arnau, on s’hi ensenyava una concepció ornamental de l’escultura que l’acostava a la medallística.

Seguint amb la premissa de mostrar a Marès com a artista i persona, diverses vitrines contenen assajos en terracota o fang de les seves escultures, que mostren el procés creatiu de l’escultor. I, a tall de curiositat, en un racó hi ha exposada la seva maleta de viatge, tota folrada amb adhesius de països. Diu la llegenda que, amb aquesta maleta, Marès recorria països comprant els objectes que ara trobem exposats per les sales del museu. No cal dir que en caldrien a centenars, de maletes com aquesta, per encabir-hi tota la col·lecció.