És quan camino que hi veig clar

La CUP ja ens deia fa cinc anys que anaven lents perquè anaven molt lluny. En dies com avui, amb el temporal Gloria al cel i als peus, ens veiem forçats a servir-nos d’un caminar pausat, que ens converteix en protagonistes d’algunes inclemències i, alhora, d’un descobriment més humit i, alhora dolç de casa nostra. No sé si sou d’aquells que les presses us pessiguen indòcils la consciència i us empenyen a córrer entre casa i la feina, entre la feina i el gimnàs, entre el gimnàs i el sopar que no recordaves i et queda just a l’altra punta de la ciutat… La convulsió del temps també ens ha fet persones convulses, llançades diariàment al recorregut de diverses distàncies que es van teixint entre obligació i obligació.

La convenció d’un viure estricte imperant, que sobretot inunda la ciutat, s’oblida de mirar i gaudir la terra, malgrat trepitjar-la estrepitosa i urgentment. El que sí que s’ha convertit en una veritable urgència per una humanitat que demana ajuda per reconèixer-se és sentir, experimentar i assaborir la ciutat. Clara Nubiola, una artista polifacètica que prefereix viure sense etiquetes, ens convida a combatre la idealització de la Barcelona turística i a repensar-ne la nostra interacció com a ciutadans i ciutadanes amb l’exposició Hoy en Pasea y Ojea: tu ciudad, que es podrà veure, sentir, llegir, explorar i escrutar fins el darrer detall -i no tan sols visitar- fins al 27 de febrer a Casa Elizalde. La mateixa exposició fa tàndem amb la mostra col·lectiva Barcelona Pla B (una oportunitat cartogràfica) comissarada i produïda per Chiquita Room.

Ja no ens cal somiar amb fotografies de National Geographic si Instagram i els seus filtres continuen imposant-se amb certa perspicàcia i sagacitat al sostre dels nostres ideals. Avui dia, els éssers humans anem desplegant la racionalitat -tan exclusiva, menystinguda i oblidada- quan la vida ens colpeja amb alguna batzegada inesperada. Mentrestant, acudim a l’emocionalitat d’experiències materials d’allò més publicitades, vestides de superlatius i temptacions. Tot i saber que aquest entramat propagandístic es disposa a vendre’ns un retrat fals de la ciutat, Barcelona és avui un lloc idoni per abordar qüestions com el sentiment de pertinença, el comportament ciutadà i l’entrega personal cap a l’entorn.

Com ja explicava en aquest article a Núvol, fa deu anys que Nubiola camina amunt i avall.  Aquesta il·lustradora, que es resisteix a definir-se com una flâneuse, ha transformat el seu punt de vista a l’hora de viatjar, i ens en fa partícips. Per això, ens porta la Barcelona real, directa de l’esborrany a la paret, dibuixada en dos mesos amb tots i cadascun dels seus elements, també aquells que no fan justícia a les guies de viatges i a les selfies dels forasters. “Trasládate menos, transita más”, ens diu la divisa que trobem a l’inici de l’exposició.

La creadora i comissària de l’exhibició s’apropia del llenguatge que caracteritza les revistes de viatge i altres reductes de l’exageració per mostrar-nos, des de la ironia i el dibuix al detall, “la ciutat global en què vivim sota les múltiples mirades que la construeixen”. Ho fa partint d’un format editorial, és a dir, amb una portada, un editorial, articles i anuncis que resulten il·lustracions en blanc i negre en format postal que ens interpel·len des d’una paret. El repte és aventurar-nos en un trànsit flegmàtic que posa potes enlaire la Barcelona mainstream i, al mateix temps, ens descobreix l’essència de la perifèria, l’ànima dels establiments de la resistència, la prostitució que conviu amb clams d’esportivitat i l’autenticisme desfermat de les veïnes, que com als pobles, també arbitren des de darrere les finestres o des dels bancs. D’aquesta manera, cada il·lustració configura un relat de ciutat creat des de la pròpia vivència amb l’objectiu de reconvertir el paisatge i el turisme d’una altra manera així com reivindicar l’experiència del territori. Tot i així, Nubiola subratlla que no vol posar el pes al contingut semàntic, ja que la força dels significats ha de ser visual.

La proposta expositiva, situada al centre de l’Eixample, intenta escorcollar dins la inconsciència de l’habitant distanciat de la gran urbs, quan sembla sentir-s’hi més proper que mai. Així doncs, amb una precisió divertida i afinada pel llapis i el retolador, Nubiola posa de manifest la idea ambigua de viatjar i viure una ciutat, en aquest cas, una Barcelona que no deixa d’interpel·lar-nos a cada cantonada; cantonades que apareixen a la mostra a partir d’un prec col·lectiu a 70 persones sobre quina d’elles encapçala la llista de la més horribilis: “La veritat és que tinc un sentiment entre enamorament i passió i pixums de Barcelona. Qualsevol carrer brut m’interessa, ja sigui pel casc antic o per qualsevol barri. Brutícia, desordre o incivisme: tres conceptes que em saben greu sobre la meva ciutat tan estimada. La resta, a nivell arquitectònic, tot em sembla OK. Una ciutat eclèctica amb gent fantàstica”, relata un barceloní anònim. Tot plegat, declaracions que reivindiquen el veí com a obra d’art col·lectiva i ens recorden que no sempre “Barcelona es fantástica, Barcelona es la mejor”.

Amb el mateix to, Nubiola ens acosta a tots els grans monuments que són contemplats des de la llunyania i consumits efímerament i també als barris relegats al cordó perifèric per sentenciar alt i clar que Barcelona no és només el centre de la ciutat. En aquest sentit, la mostra no defuig les rutes turístiques tradicionals desbordades per multituds de turistes. En aquest cas, l’artista i comissària dibuixa un perfil de viatger amb ulleres borriqueres i aliè als recorreguts alternatius, aquells que permetrien al visitant conèixer la complexa realitat de Barcelona més enllà del Passeig de Gràcia.

Entre vinyeta i postal s’hi disposen rostres dibuixats, els mateixos que Nubiola va fotografiar durant dos mesos de descoberta i confecció expositiva. Es tracta d’una metàfora exquisida perquè exhibeix el trànsit entre els dogmes, tòpics i banalitats que transcorren mentre ens creuem per dir-nos que en realitat tots tenim una porció d’autòcton i una altra de turista quan caminem. La mostra culmina amb un espai on el visitant pot endur-se una postal d’un expositor circular que, amb la marca Nubiola, denuncia la passivitat de la ciutadania, capaç d’evocar a Barcelona tan sols la superfície del cor.

D’aquesta manera, Nubiola -potser com les cupaires-, ens proposa agafar-nos el camí de casa a la feina amb calma, sensibilitat i tendresa, l’únic camí capaç d’enriquir ambdós hemisferis i portar-nos sempre lluny; parar l’orella a cada cruïlla tot evocant-hi el cor sencer, una mirada amable i enèrgica, un gust tolerant i un tacte decidit i insolent. I adonar-nos finalment que ens hem perdut tot passejant.

Trobareu més informació a la pàgina web de la Casa Elizalde.