Els mites són quadres impressionistes

Apropar-se a les persones que admirem té riscos. Pot ser, només veiem punts. Des que vaig conéixer el cantant Tontxu, em fa por saludar els meus ídols. Tem que el quadre es descomponga, que la llum que m’havia enlluernat en contemplar-lo a una certa distància quede reduïda a unes quantes taques. És per això que, quan vaig a la presentació d’un llibre que m’ha fet alçar els peus de terra, dubte de fer cua perquè me’l signe l’autor. I si no em mira als ulls?

Sort tenim dels mites morts. Mai no ens deixaran a les fosques. M’agrada descobrir-los com qui visita un continent amb temps. No es mouran del lloc. En general, es deixaran explorar. I mai tindran l’ocasió de no mirar-te als ulls.

Fa uns mesos vaig conéixer Sergio Ramírez, un escriptor nicaragüenc que ha sigut moltes coses, entre elles, vicepresident del seu país després de la revolució sandinista i amic de Julio Cortázar. M’agrada, m’encanta, Julio Cortázar. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto. Fantasiege amb la idea de ser la seua reencarnació, les dates de la seua mort i del meu naixement no ho impedirien.

Quan vaig arribar a Centreamèrica a principis d’any, vaig descobrir un Cortázar a qui encara no m’havien presentat: l’amant de Nicaragua. El seu llibre Nicaragua, tan violentamente dulce és un recull d’articles escrits a cavall entre els setanta i els vuitanta, fins a 1984, quan va faltar. És una de les millors guies per entendre el país, un professor d’història excepcional. Cortázar en sorprén, em transforma, jo no puc ser la mateixa després de llegir Cortázar. I la millor notícia: mai no tindrà l’ocasió de no mirar-me als ulls.

La setmana passada vaig visitar la Casa Azul, la llar de Frida Kahlo, al barri de Coyoacán de la Ciutat de Mèxic. Frida no es podrà descompondre mai en punts perquè ara només és un grapat de cendra a una urna amb forma de gripau, en record al malnom del seu estimat, el pintor mexicà Diego Rivera.

En aquesta metamorfosi fetitxista que estic experimentant, em va encantar veure el llit de Frida, on tantes hores i dies i setmanes i mesos va passar, amb un mirall com a sostre. Veure quadres seus que mai va acabar. Veure les seues cotilles. Per què m’agrada Frida Kahlo? Per què l’admire? Què més dóna?, pense, m’agrada Frida i m’agrada visitar sa casa, veure els seus llibres a les prestatgeries, la seua taula de treball, l’habitació on van allotjar Trotsky.

Per què m’inspira, com a artista i com a dona? M’agrada la forma en què expressava la seua vulnerabilitat, per exemple. Com va plorar els seus dolors a través de l’art: la malaltia, l’accident, els problemes amb el seu company, el seu desig frustrat de tindre un fill, la seua immobilitat forçada. Pies para qué los quiero si tengo alas pa’ volar.

Admire a Frida per això, per la seua vulnerabilitat i la seua capacitat de pintar l’amargura sense posar-li sucre. La seua intensitat. Els seus colors em parlen, però la seua paleta de colors, on els descriu, em fa callar. Em va cridar l’atenció el blau marí. «El color de la distància. També la tendresa pot ser d’aquest color», diu. I inconscientment, o conscientment, perquè si no, no ho estaria recordant ara, m’ajuste el mocador blau que porte al coll. Mire les parets blaves del pati. Recorde com et poden mirar uns ulls blaus, com és un cel blau, un mar blau. Ens apropem al mar per posar distància, per apropar-nos amb tendresa a les coses que ja no ens pertanyen, als ulls blaus que ja no ens miren.

La vulnerabilitat de Frida em reconforta i em fa sentir estranya quan torne a eixir al carrer i en començar a caminar, recorde que el peu em fa molt de mal des de fa molt de temps. Que torne a eixir al carrer d’un món que, de vegades i sobretot a la nit, em fa por.

Estic farta de fingir que no tinc por i que ja no em fa mal res. I deixe de caminar i entre a un café i escric un esborrany de tot això i demane un taxi perquè la Ciutat de Mèxic té vint milions d’habitants, unes distàncies que no entenc i uns codis que encara desconec, perquè fa poquets dies que he arribat. M’agrada l’art perquè és capaç de transformar, d’aturar-te, de mirar dins teu sense demanar permís.

Hi ha persones que ens sobreviuen. Hi ha coses que ens sobreviuen. I és màgic imaginar la línia que les porta fins a nosaltres. Com si et digueren que pots tocar les estrelles. Sergio Ramírez va sobreviure a Cortázar i em va donar la mà. Les cotilles de Frida li sobreviuen i em diuen: sí, va estar ací dins. Jo no porte cotilles, però tant se val: les cotilles que no es poden veure tampoc no es poden comptar amb els dits d’una mà.

La llum dels mites morts ens acompanyarà sempre, pense mentre puge a un taxi gris a la ciutat del cel gris. Frida em seguirà inspirant. Cortázar em seguirà inspirant. Sempre em miraran als ulls.