Els ineptes i els covards

Mentre es van prohibir símbols que formaven part d’una acció artística, aquelles imatges que alguns individus mostraven en el “dia de la Hispanitat” eren ben reals.

Em disposo a fer un exercici de funambulisme literari. Vull parlar de dues coses que, aparentment, no tenen res a veure. Jo tinc la convicció que, ben al contrari, sí que estan lligades. Però ja entenc que hi haurà persones que creguin que tot està portat a extrems inversemblants. Si és així, el funàmbul caurà del cable, ai las! Espero no prendre mal.

12 d'octubre dia de la hispanitat

Tot gira al voltant d’un anterior text meu, titulat “Censura’t tu, inepte!”, publicat a Núvol, on em feia ressò i denunciava amb tota l’energia de què vaig ser capaç la prohibició que l’Ajuntament de Figueres va exercir sobre una obra que els artistes Núria Güell i Levi Orta havien preparat en el si del Festival Ingràvid. Us faig memòria: l’obra dels dos artistes es titula “Ideologies Oscil·latòries” i pretenia, en les seves pròpies paraules, “repensar la presència actual de la ideologia franquista i actituds feixistes, que com un fantasma recorren constantment aquest país sense memòria”. L’acció consistia en què un automòbil prèviament “tunejat” amb imatges franquistes i del mateix dictador Franco circularia per la Rambla de Figueres durant els dies del festival, però sense que ningú associés aquell cotxe a un fet artístic. L’alcaldessa de Figueres, al·legant que aplicava el “sentit comú” (quina barra!) va prohibir l’acció sense més explicacions.

Vaig al gra, doncs. Arran de la censura, es va produir un fenomen interessant. Hi va haver veus que es van posar a favor dels censuradors, se suposa que del sentit comú que els polítics empordanesos havien adduït (quina barra!). La idea era que, en aquest cas, els artistes pretenien sortir-se fora dels límits del creador, que només volien provocar per provocar i que era absolutament injustificat que volguessin rememorar aquells símbols feixistes a una societat que vivia en democràcia i sota l’empara d’un Estat de dret i tal i tal. Cal dir que algunes d’aquestes veus es van escoltar mig amagades en comentaris a la xarxa, però d’això en parlo tot seguit.

Quina casualitat del destí! Tots aquells que negaven que uns artistes reflexionessin sobre els residus franquistes (ergo, feixistes i criminals) que romanen a la nostra societat, no van dir res que jo sàpiga quan el proppassat 12 d’octubre es van passejar pels carrers de Barcelona individus que portaven aquells mateixos símbols feixistes (o pitjors i tot, com creus gamades tatuades sobre el cos). El més rellevant del cas és, però, que mentre es van prohibir símbols que formaven part d’una acció artística, d’una representació, aquelles imatges que alguns individus mostraven en el “dia de la Hispanitat” eren ben reals. Encara aniré més lluny: Núria Güell i Levi Orta tenen raó, alguns ja ho sabíem, el feixisme segueix aquí, pels carrers, en alguns individus que impúdicament saluden un règim criminal, en algunes institucions, fins i tot en alguns partits majoritaris. Em detinc un moment aquí: a Europa els partits nazis es presenten com a tal, aquí el PP es ven com a un partit democràtic, però va ser fundat per Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco, inductor d’assassinats (estava en el consell de ministres que va executar Puig Antich, sense anar més lluny), té en les seves files gent del règim i mai no han volgut condemnar la dictadura… Podríem dir que a Espanya hi ha alguns feixistes que es fan passar per demòcrates i, després, hi ha aquests que van desfilar el 12 d’octubre amb aquella ostentació que fa creure alguns que els del PP són demòcrates. Sí, amics, els qui aplaudien la censura de Marta Felip, alcaldessa de Figueres, sobre una representació, no piulen res sobre la crua realitat democràtica del país. Però és millor amagar-ho, oi?

I, ara, vaig al exercici funambulesc final. De forma genèrica, els censors són uns ineptes. La censura es produeix sempre per part dels qui ostenten el poder, els qui l’ostenten i en fan clamor. No solen consultar amb ningú, atemorits per la seva pròpia ignorància. I compten, a més, amb la ineptitud d’una bona part de la societat que deixa l’esperit crític (no entendre la diferència entre la representació i la realitat és d’una miopia estrambòtica) a la tauleta de nit i saluden l’exercici de l’autoritarisme amb displicència, sense fer soroll. O, de vegades, fent soroll. Però amagats en l’anonimat que les xarxes permeten.

© Directe.cat

Arran del meu anterior article on denunciava la censura de l’obra d’art van sortir diversos comentaris, els podeu consultar, la majoria despectius cap a l’obra de Núria Güell i Levi Orta i, immediatament, cap a mi. Denigraven uns artistes quan la discussió no era si l’obra era bona o no ho era, el fet era que, com sempre que s’exerceix la censura, algú havia decidit per tots nosaltres, havia segrestat la nostra llibertat i havia prohibit que haguéssim pogut veure aquell cotxe rodant per Figueres amb la representació de símbols feixistes. Ho havien decidit uns polítics dels quals no se’n coneix la seva preparació en el terreny de la cultura. I denigraven una obra uns altres que, tot i que alguns escriuen bé, ho reconec, s’amaguen covardament en pseudònims o noms i, en conseqüència, tampoc no sabem quina autoritat tenen per a blasmar uns artistes o un modest professor d’universitat com jo.

Jo entenc l’escriptura activista amb fórmules de tensió, vull ser respectuós, però no evito el debat gruixut, a la universitat també ho procuro fer així. La cultura ha de ser combativa. Per tant, de vegades rebo bufetades, però quan algú em pega vull saber qui és. Vaig deixar de respondre els qui, aprofitant-se i reivindicant l’anonimat que permet el sistema de comentaris d’aquest portal, volien discutir els meus arguments i, per tant, la meva trajectòria. De cap de les maneres. I si els qui van escriure en contra de l’obra censurada o en contra meva són ells mateixos censors? O falangistes? O si són igualment ineptes respecte a qüestions artístiques i culturals com els censors que ells tan aplaudien.

La covardia i la ineptitud van molt lligades, almenys en aquest cas. És cert que tothom pot opinar de tot i de tothom, en diuen llibertat. Però aquí hi ha persones que, mal que bé, ens hem format, treballem en el sector cultural des de fa anys i difonem uns pensaments i unes creacions a cara descoberta. I per saber si estem equivocats, cal que ens posem tots en el mateix registre. En cas contrari, la covardia i la ineptitud sempre es pensaran que tenen la raó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació