Els espectres visibles de Montjuïc

S’ha inaugurat al castell de Montjuïc l’exposició Espectres Visibles de l’artista xilè Claudio Correa. Parlem amb l’artista i amb la comissària de la proposta expositiva, Alexandra Laudo, sobre el significat de l’obra. La mostra es pot visitar fins al 31 de gener de 2020.

Laudo explica que es va interessar per aquest treball de Correa quan ell hi treballava a la fàbrica de creació Fabra i Coats. L’obra vol fer una revisió del passat històric espanyol i Correa tenia la voluntat d’exposar-la a Barcelona en un context que tingués relació amb els continguts històrics. El castell de Montjuïc era l’indret idoni per la càrrega històrica que té i per la seva línia de treball, centrada en una clara revisió de la memòria històrica. És un lloc que empara fortes contradiccions històriques i em sembla interessant contextualitzar les implicacions que té per la història de Barcelona i de Catalunya.

Ens remuntem a  mitjans del segle XIX, quan des del Castell de Montjuïc es fan una sèrie de bombardejos per desarticular moviments revolucionaris i liberals que causen al voltant de 800 morts. També serveix com a presó de dissidents. Fent un salt al segle XX, el 6 d’octubre de 1934 va tenir lloc la insurrecció encapçalada pel president Lluís Companys i el castell canvia de mans. Continua sent una presó, però ara s’hi sentencien i afusellen per consells de guerra els caps militars de l’Alzamiento i civils acusats d’alta traïció i espionatge contra la República. Durant la Guerra Civil s’empresonen al Castell unes 1.500 persones i 250 són executades. El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen Barcelona i el castell passa a formar part del bàndol nacional. El 15 d’octubre de 1939 a les 6 de la matinada s’afusella a Lluís Companys al fossat de Santa Eulàlia. El Castell es manté fins l’any 1960 com a presó militar i el 1963 s’inaugura el Museu Militar. No és fins el 15 de juny de 2008 que el castell torna a la ciutadania com a equipament municipal. Un any després es tanca el Museu Militar. Al web de l’Ajuntament de Barcelona podreu trobar la història del castell més detallada.

Correa havia investigat anteriorment el passat colonial entre Llatinoamèrica i Europa i quan li preguntem pel seu interès sobre el passat històric espanyol en concret, ens parla de la relació entre la dictadura espanyola i Xile que es manifesta a través de la figura de Pablo Neruda. L’escriptor xilè va viure a Barcelona, com a cònsol de Xile, de l’any 1934 al 1937. Durant la Segona República va fer amistat amb personalitats de la República però amb l’arribada de les tropes feixistes va haver de tornar a Xile. Tot i així Neruda mantenia forts vincles amb la causa republicana i l’any 1939 utilitza la seva posició de cònsol de Xile per llogar el vaixell anglès Winnipeg i desplaçar 2.500 exiliats de França -on vivien molt precàriament- cap a Valparaíso. Certs intel·lectuals espanyols van portar l’informalisme a Xile i hi va haver un fort vincle entre l’Espanya republicana i la comunitat artística xilena”. Correa no sent la memòria històrica espanyola com quelcom extern.

Correa va estudiar a la universitat a Xile i dona classes a la universitat de Santiago. M’explica que fa un any va venir a Barcelona a fer un doctorat en Belles Arts i amb una beca Fondart per fer l’exposició. Comenta que l’obra podria catalogar-se amb el terme instal·lació, que li agrada perquè ho engloba pràcticament tot. En aquesta instal·lació hi trobarem uns dispositius creats a partir de diversos objectes. Per una banda Correa ha perforat la cara de monarques i de Franco en unes monedes que van des del període d’Isabel II fins al dictador. Per una altra banda, utilitza projectors de diapositives i lents òptiques de fotografia per crear una triangulació de la llum que reflecteix i amplia les monedes donant-los un caràcter espectral. La lent enfoca i la llum dispara una “bala” que perfora les monedes. Aquestes tenen inscrit Por la G. de Dios, frase essencial per entendre el joc que fa l’artista entre gràcia divina i llum. Joc paròdic que mostra uns personatges autoritaris amb clars deliris de divinitat. Ens farà pensar en el passat històric  marcat per la una violència literal i física i per una altra de caràcter sistèmic; ambdues exercides per una autoritat que sovint acaba desfigurant-se  pel seu caràcter de constructe històric.

Podeu trobar més informació al web de l’Ajuntament de Barcelona.