Els catalans als camps nazis, un llibre cabdal?

Si som autocrítics, podem dir que els llegats de Montserrat Roig han tingut continuïtat?

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Si som autocrítics i realistes, podem dir que els llegats de Montserrat Roig han tingut continuïtat? Aquest és un dels dubtes que es plantejaven al debat “Els catalans als camps nazis, un llibre cabdal”, protagonitzat al Born CCM pel filòsof Xavier Antich, el poeta i assagista Arnau Pons i la historiadora Rosa Toran, autora del pròleg de la reedició que Edicions 62 va fer-ne el 2017.

Detall de la tanca d'una frontera | Foto: arxiu

Els catalans als camps nazis és un llibre de referència que Montserrat Roig va publicar l’any 1977. El fet que fos una investigació pionera marca un precedent en la història del periodisme català, però ara, quaranta-un anys després, potser ja ha arribat el moment de parlar sobre la repercussió real que ha tingut l’obra. Això és el que van intentar Xavier Antich, Rosa Toran i Arnau Pons el 14 de febrer al Born CCM, moderats per Xavier Pla.

Els punts conflictius de la xerrada poden dividir-se en tres, i cap d’ells busca llepar-se les ferides: per començar, ha tingut conseqüències la feina de Roig? Per continuar, és correcte barrejar el conflicte identitari català amb una massacre amb tantes víctimes diferents com és l’extermini nazi? I per acabar, Els catalans als camps nazis ha servit per fer memòria correctament d’aquells fets?

Sobre la primera polèmica, Rosa Toran destaca la feinada de Roig, que va dedicar tres anys de la seva vida –del 1973 al 1976- a entrevistar testimonis catalans que havien sigut deportats a camps de concentració entre els anys 1939 i el 1945. La periodista, escriptora i assagista s’havia interessat pel món concentracionari després de llegir K. L. Reich, novel·la del manresà Joaquim Amat-Piniella, sobrevivent de Mauthausen. El mateix Amat-Piniella va donar contactes a Roig perquè tirés endavant la investigació, impulsada per l’historiador Josep Benet. Tot i la manca d’eines, la periodista va dur a terme un estudi titànic.

Cal tenir en compte el context en què Roig feia recerca per l’obra. “Franco encara era viu i ella mateixa confessa al pròleg que no sabia res dels camps de concentració nazis”, recorda Xavier Antich. De fet, un dels grans referents de la literatura testimonial concentracionària, Si això és un home de Primo Levi, encara no tenia el reconeixement que té ara. Tot i ser publicat el 1947, la seva edició en castellà va ser l’any 1987, i en català no es va poder llegir fins al 1996. Per això podem dir que la tasca de Roig va ser pionera, construïda entremig del silenci: “El mateix títol devia ser un impacte”, apuntava Arnau Pons, tenint en compte que mai ningú havia cregut que hi poguessin haver catalans deportats en aquests llocs.

“No sé si aquesta feina ha estat continuada”, deia Pons, “En aquest llibre s’hi troben llacunes que avui en dia encara hi són”. Tot i suposar un meteorit en l’escena catalana, el poeta es pregunta si l’obra ha fet realment forat i reivindica que troba a faltar un debat sense por sobre qüestions generals que planteja el llibre. Una d’elles, per exemple, és el tema dels desapareguts. Encara avui no se sap del cert què va passar amb centenars de persones durant la Guerra Civil, i l’Estat Espanyol és el segon país del món amb més desapareguts, només per darrere del règim de Pol Pot a Cambodja.

L’obra de Roig reuneix 41 testimonis, i Rosa Toran recorda que també hi va haver gent que no va voler parlar amb la periodista. Els que sí que ho van fer, la historiadora els anomena “militants de la memòria”: gent que havia viscut molts anys en la clandestinitat i que van valorar que una noia jove comencés a investigar el tema i es posés en contacte amb ells. Un dels exemples més notoris és el testimoni de Neus Català. Toran reconeix la valentia d’aquestes persones, al·legant que “fer de la memòria una militància és molt difícil perquè té un impacte molt gran a nivell familiar i personal”. Per a Roig, el tema li va requerir crear llaços afectius i solidaris amb els supervivents, a qui va haver d’entrevistar diversos cops.

Segons Antich, Els catalans als camps nazis “és un estudi pioner que s’ha convertit en un final, més que en un principi”. Encara cal obrir més la caixa i rescatar-hi persones anònimes. Segons el filòsof, fer-ho és un imperatiu moral. La mateixa periodista, a la seva obra, feia referència “al silenci que volen fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa”. Aquesta és, segons Pons, la força però alhora la feblesa del llibre: va obrir moltes portes, però no ha seguit endavant.

El segon tema de controvèrsia és el fet que la Roig es fixés en els deportats catalans no només com a víctimes, sinó també com a catalans. “El relat de Roig visibilitza el fet català, que és invisible a Europa, però cal tenir en compte que aquests testimonis no són als camps per ser catalans, sinó per ser republicans”, deia Pons, que puntualitzava que segurament els botxins ni tan sols sabien el tret diferencial i que als camps tothom patia per igual.

Rosa Toran i Xavier Antich assentien. Estaven d’acord amb la reflexió, que probablement no s’esperaven. “És veritat que el fet de ser català no va ser un element substantiu de la vida dels deportats als camps, de la mateixa manera que no hi havia una xarxa de catalans articulada, així com sí que n’hi havia una de comunistes”, reflexionava Antich. Segons Toran, encara avui l’internacionalisme del dol és l’única manera de fer vigent el missatge, “perquè si no, què farem quan no quedin supervivents?”.

D’aquí va desprendre’s el tercer conflicte: el de fer memòria. ¿Els catalans als camps nazis ens serveix a l’hora de recordar el que va passar, tenint en compte que segons els tres ponents havien acordat anteriorment, el llibre del Roig va deixar una munió de dubtes a l’aire que encara no s’han respost? “Cada dos per tres tenim espontanis banalitzant l’extermini”, assegurava Pons, “i això demostra la dificultat de fer que la memòria s’introdueixi al nostre present”. Si no qüestionem obres com la de la Roig, creu el poeta, ens acostumem a entendre la memòria com un ritual, gairebé com una religió: “Europa és plena d’actes rituals, però no n’hi ha prou amb el deure de la memòria, cal que aquesta ens sacsegi, que ens faci una mica de mal”.

Per Rosa Toran és important no recordar només els temes conflictius del nazisme, com ara l’existència de camps d’extermini, sinó reflexionar sobre els dilemes propis de la condició humana que es deriven del conflicte nazi i de totes les guerres en general. “L’únic que fa la banalització i la sacralització de la memòria és deixar-nos amb la consciència tranquil·la”, assegurava Toran, mentre Antich es preguntava si pot haver-hi memòria sense voluntat de coneixement i sense exigència de justícia. La conclusió de tot plegat la va dir el mateix Antich, abans d’acabar una conversa amb totes les de la llei, de la qual cal agrair als participants la capacitat de fer autocrítica i de no buscar simplement venerar la Roig, tot i reconèixer la importància de la seva figura. Tal com acabà el filòsof: “Encara ningú, després d’Els catalans als camps nazis, ha passat comptes”.

Dimecres, 28 de febrer del 2018 a les 19h, la taula rodona “Montserrat Roig, avui” tancarà el cicle de xerrades dedicat a Roig al Born CCM, que encara comptarà amb altres activitats paral·leles. L’acte comptarà amb David Fernàndez, Betsabé Garcia, Bel Olid, i la presentació i moderació de Marina Espasa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació