Estar d’acord està sobrevalorat. La vida, les relacions, les persones, tu mateix estàs ple de malentesos. En general els veiem com un error, un conflicte que volem evitar, com si sempre ens haguéssim d’entendre: quan ens enfadem correm a solucionar-ho i quan no entenem alguna cosa hi busquem una explicació que ens quadri. Però amb la il·lusió de la comunicació oblidem que jo puc entendre una paraula d’una manera i tu d’una altra, i ens passa amb les converses de sobretaula, amb el teu ex i amb l’art contemporani.
La Blancaneu real de Pilvi Takala, foto: Pilvi Takala, que es pot veure al MAC de Mataró a l’exposició ‘Elogi del malentès’
Quan la Diputació de Barcelona va encarregar a la Joana Hurtado una exposició, li van dir que totes les obres havien de ser d’autores dones. “Jo vaig acceptar però vaig pensar: què vol dir ser dona? Com ho sabran? Pel nom? Per si tenen el cabell llarg?” Sí, la quota femenina hauria de ser més present a tot arreu, i si el feminisme hi és més que mai és per un malentès que ha durat molts anys: no s’ha enfocat bé la qüestió de gènere. Hurtado va acceptar, però anant més enllà: “No volia que fos la típica exposició de ser dona i l’art contemporani o variants per l’estil. No ens podem quedar amb reivindicar que hi ha dones artistes: qüestionem què vol dir ser-ho.” I va decidir parlar del malentès, en general: la vida no s’acaba amb més clars, més amics i parlant la gent s’entén. Parlem molt i moltes vegades no ens entenem -ni ganes.
Va titular l’exposició Elogi del malentès: el malentès i el desacord són la base de la política, de la democràcia i també del nostre llenguatge, que defineix (o no) el món. El problema aquí és haver confiat en la suposada precisió de les paraules. “El malentès trenca amb l’eficàcia que atribuïm al llenguatge i en general, és una oportunitat que qüestiona tot el que creiem inamovible”, diu Hurtado. La diferència obra un espai sense límits, i això és més positiu que negatiu. Hurtado va triar 14 obres que es basaven en un malentès. “N’hi havia moltes més, també d’homes que vaig haver de descartar.” El resultat és una exposició itinerant de l’Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació de Barcelona, que ara s’ha inaugurat al MAC de Mataró però que també serà a Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Badalona, Granollers, Martorell, Sant Cugat del Vallès i Terrassa. Del 23 de gener al 14 de març es pot visitar al Museu de Granollers.
TGWNDOHM de Lúa Cordech. Fotografia: Lukasz Michalak-Estudio Perplejo i CentroCentro
Quan hi aneu, veureu que les cartel·les són imprescindibles en alguns casos per entendre les obres, tot i que “aquí em vaig haver d’aplicar el cuento”, diu Hurtado: “estem acostumats a que ens expliquin què signifiquen, i jo quan ho redactava vaig pensar que algú m’hauria de qüestionar a mi.” Per això, l’obra Peus de pàgina de la Mariona Moncunill són intervencions a les cartel·les de l’exposició que qüestionen el discurs de la mostra -que al seu torn, ja són una interpretació de les obres. Una de les obres de la Lúa Coderch té fins i tot una nota de la correctora: mentre la comissària parla d’un “sense sentit” i Moncunill li qüestiona si les coses poden ser “sense sentit”, o si diem que quelcom ho és quan entenem que no va dirigit a nosaltres, la correctora apunta que en català “sense sentit” no és correcte, i que es diu “absurditat”. Aquest discurs expositiu permanentment qüestionat permet obrir debats a partir d’una paraula no correcte -aleshores té algun sentit, el debat?-, i preguntes amb més preguntes com a respostes: quin sentit té que una paraula sigui correcte o no, si ja sabem al que ens referim?
Sobre l’amor i altres fantasies
Corderch exposa una obra que és un àudio que va reproduint les excuses que repetim quan volem deixar-ho amb algú. Siempre podemos seguir siendo amigos “construeix escenaris des d’on provar la nostra (in)capacitat d’expressar-nos, de ser sincers. <Què vols dir?>, preguntarem. I serà en va. Per què no ho vam preguntar quan ens van dir t’estimo?”, reflexiona la comissària.
‘Literally’ de Mar Arza
L’amor (o no amor) també està present a l’obra de la Núria Güell, que denuncia les polítiques migratòries exposant unes cartes d’amor extremadament ensucrades: l’artista es va oferir per casar-se amb el cubà que li escrivís la carta d’amor més bonica del món, i de totes les cartes, un jurat de 3 prostitutes cubanes va escollir la carta guanyadora. Concedida la nacionalitat via matrimonial, es van divorciar. L’ha titulada Ayuda Humanitaria (El concurso y El desenlace). Llegint les cartes, et sorgeixen preguntes que no deixen de ser petits malentesos en un discurs artístic: com pot ser que puguin oferir todo el amor que cabe en el mundo (i un llarg etcètera) a una persona que no han vist mai? Per més que tant ells com Güell sabessin en tot moment que això de la carta d’amor formava part del joc des del principi, és just, tractant-se d’un tema tan vital com sortir del país? I aquí el malentès: per nosaltres segons com és art, segons com és denúncia, però pels qui hi han participat, què és?
I de l’amor fals i (des)interessat al somni fals de Disney: l’artista finlandesa Pilvi Takala presenta un vídeo en el qual es veu ella mateixa disfressada de Blancaneu a les portes de Disneyland, on va ser expulsada perquè no se la confongués amb la “real”. Takala ho va gravar per deixar palès l’absurditat dels arguments dels guàrdies de seguretat. La comissària conclou: “en un parc d’atraccions on el lema és dreams come true, la veritat és que tot és mentida: la innocència és exclusivament infantil i els somnis, propietat de Disney.”
Andrea Gómez, Il·lusió. (fotografia: Diputació de Barcelona)
A l’exposició també es pot veure el fragment del documental Las muertes chiquitas de Mireia Sallarès, que són testimonis de 30 dones mexicanes que parlen de l’amor, de ser dona i de la seva sexualitat, i també de l’orgasme femení, “un dels malentesos més fascinants de la història humana”, comenta Hurtado. A banda d’aquestes obres, també n’hi ha que parlen d’altres temes, com la literatura i la lectura compartida, o els errors del Quixot, un personatge ple de confusions i malentesos que protagonitza la novel·la més reconeguda d’Espanya. “Si no parlem dels errors, sempre ensopegarem amb la mateixa pedra”, diu la comissària. “I segur que volem evitar tornar a caure? La caiguda -i la caiguda en el malentès- no pot ser desitjable?” comenta Moncunill.
Tot això i obres d’altres artistes – Mar Arza, Cabello/Carceller, Kajsa Dahlberg, Anna Dot, Dora García, Alexandra Leykauf i Batia Suter – les trobareu a dins dels diversos museus on es faci l’exposició itinerant, però una de les obres, Il·lusió d’Andrea Gómez, en el cas de Mataró també està repartida per la ciutat: consisteix en un conjunt de cartells amb tinta xinesa repartits per escoles i llibreries, de manera que juguen amb el malentès de si és una obra d’art i ha d’estar en un museu, o són cartells i poden estar a qualsevol lloc. A més, a l’App del MAC hi haurà vídeos de nens i nenes explicant les obres d’art contemporani, que també és el seu art, i el de tots i totes, i així entrem a l’etern debat de si entendre una obra és entendre el que l’autor/a volia dir, o el que entens tu, o el que el comissari et diu que entenguis, o el que un nen entén – i tal. O si es tracta de malentendre-ho tot. El primer comentari que et trobes al llibre de visites és molt revelador: “hoy me he dado cuenta que toda mi vida ha sido un malentendido.” Si això és positiu o negatiu, ja és cosa de cadascú. I si voleu entendre realment què hi ha a l’exposició, aneu-hi. Jo he intentat explicar-vos-ho amb tots els interrogants possibles. Si se m’ha entès, bé. I sinó, també. No?