El viatge de Ramon Llull

Havia estat diverses vegades a la ciutat de Palma de Mallorca, però la veritat és que la recordava molt poc. Sempre hi havia anat a l’estiu i, és clar, la calor no convidava a recórrer-la amb deteniment. L’estiu passat vaig passar uns dies a la platja d’Es Trenc, i uns amics de Palma que hi estiuegen m’hi van convidar aprofitant que hi anaven per motius professionals. Tot i que em venia de gust perquè mai havia anat a la Fundació Pilar i Joan Miró, ni tampoc coneixia la capella del Miquel Barceló a la catedral, vaig declinar l’oferiment perquè aquell dia la calor era irresistible, però els vaig prometre que tornaria fora d’època estival per visitar la ciutat. I ja que el 2016 ha estat declarat l’Any Llull, vaig pensar que seria bona idea destinar els dies de vacances de Setmana Ssanta per visitar Palma de Mallorca i així comprovar com la ciutat recordava un dels seus habitants més famosos. De pas aprofitaria per il·lustrar-me millor sobre aquest personatge, del qual n’havia sentit molt a parlar, però que m’era un gran desconegut.

En el vol entre Barcelona i Palma llegeixo la premsa i em trobo amb la notícia de la doble exposició de l’artista mallorquí Miquel Barceló a Paris sota el títol Sol i ombra. L’artista ha concebut dues grans obres per als dos espais on té lloc l’exposició, la Biblioteca Nacional François Miterrand i el Museu Picasso. I em sorprèn gratament descobrir que, al gran vitrall que ha realitzat per a la Biblioteca Nacional, Barceló pren com a referents a Marcel Duchamp i a Ramon Llull. L’artista mallorquí fa desaparèixer el factor temps en la creativitat i recupera les estètiques de Duchamp i Llull a la contemporaneïtat. Aquesta coincidència em fa tenir la sensació que el viatge promet.

Passejant per Palma un s’adona que Ramon Llull és present en molts i significatius llocs de la ciutat. Aquest erudit, científic, teòleg i missioner del segle XIII el trobem a la façana de l’església gòtica de Sant Miquel (on abans hi havia hagut una mesquita), en una escultura que el representa mirant cap al cel, des d’on li parla Déu, que és la seva inspiració; porta la ploma d’escriptor en una mà i el llibre obert que està escrivint a l’altra, i està caracteritzat amb una gran barba. A la capella de la Puresa de Maria de la basílica de Sant Francesc trobem la seva tomba. Aquí se’l representa jacent amb els ulls tancats, amb les mans en posició d’oració i d’on penja un rosari i, per descomptat, dur la gran barba, a la qual ja ens comencem a acostumar. I a la catedral és per tot arreu i, fins i tot en l’avinentesa del setè aniversari de la seva mort, s’ha editat un programa de mà donant explicacions dels diferents llocs on se’n troba el record. Llull està a la façana, a les capelles interiors, tan pintat com esculpit, com en vitralls, com formant part de grans retaules… En aquestes representacions, sovint el veiem acompanyat de diversos llibres representatius de la seva obra, d’entre els quals destaquen les figures de l’Ars. A vegades representat amb l’hàbit de franciscà, a to amb la tradició que el fa un gran enamorat de Sant Francesc d’Assis i del seu pensament, tal com podem comprovar en el romanç d’Evast e Blanquerna 1276-1283.

Per companyia no vull sinó la de Déu i els arbres, les herbes, els ocells, les besties salvatges, les aigües, fonts, prats i ribes, el sol, la lluna, els estels; ja que cap d’aquestes coses impedeix a l’ànima contemplar a Déu.

Encara a la catedral, Llull també està present al Memorial dels Sants i Beats mallorquins, al costat d’un dels altres grans fills il·lustres de la ciutat, Sant Juníper Serra. Es preveu que el beat Ramon Llull sigui aviat canonitzat. També el trobem referenciat en moltes de les persones homenatjades a la catedral i que li van donar suport al llarg de la seva vida. Beatriu de Pinós-Milany i Ballester, baronessa de Milany-Vallfogona, fundadora de l’Estudi General Lul·lià; Pere Joan Llobet, qui va obtenir del rei Alfons el Magnànim el privilegi d’ensenyar l’art lul·liana a tots els regnes de la corona catalano-aragonesa; i del rei de Mallorques Jaume II, gran amic de Llull des de la joventut, el seu gran protector i qui el va ajudar en la fundació del monestir de Miramar dedicat a l’estudi de les llengües orientals. I per acabar la presència de Llull en la catedral, cal destacar els dos grafits al mur de migjorn, que representen arbres com a reivindicació de Ramon Llull. No se sap ben bé quan, però se suposa que van ser fets en alguns dels moments que van ser prohibits els estudis lul·lians, bé la Inquisició o bé la Guerra de Successió.

Després de visitar la catedral vaig al Museu Diocesà, i és aquí on trobo l’excel·lent exposició El viatge de Ramon Llull, que es pot veure fins al 30 d’octubre del 2016, comissariada per Catalina Mas i que conta amb un gran nombre de col·laboradors. L’objectiu de l’exposició és el d’apropar a un públic general la figura de Llull com a home de fe, filòsof i escriptor mitjançant la recreació d’un viatge sensorial. Tal com ens explica el mateix Llull, jo era un home casat, amb fills, prou ric, dissolut i mundà. (….) Mentre escrivia un poema amorós, em va semblar veure Jesús a la paret penjat de la creu! I així, fins a cinc vespres seguits. A la fi ho vaig veure clar: em faltava algú a qui poder abocar tot el torrent de poesia, de passió, de bellesa, de tendressa… d’amor intens, absolut, que tantes vegades em pareixia haver trobat i sempre acabava per fugir-me entre els dits com s’escapa una grapada d’aigua que vols collir a la font. (…) Volia dedicar la meva vida a Aquell que, per a mi, havia volgut donar la vida., Jesús. Fou aleshores quan vaig començar a nomenar-lo amb un nom l’AMAT; del qual jo volia ser l’AMIC. (Phantasticus).

Altres fonts parlen d’una llegenda, la que a Llull el va empènyer a abandonar una vida de plaer carnal per dedicar-se a Déu, la visió d’un pit. Es diu que perseguia una dona, i ella esgotada d’aquest assetjament, li va mostrar el seu pit afectat per un càncer. Llull impactat, es va adonar que la bellesa terrenal era efímera i per aquest motiu es va centrar en el seu interès per allò diví. Tant una versió com l’altra poden ser possibles si recordem el que ens diu el mateix Llull:

Quan vaig ser gran i vaig sentir del món sa vanitat
vaig començar a fer mal, entrant en pecat,
oblidant Déu gloriós, seguint carnalitat;
però plagué a Jesucrist, per sa gran pietat,
de presentar-se’m cinc vegades crucificat
a fi que el recordàs i me n’enamoràs,
tan fort que jo procuràs que ell fos predicat
arreu del món, i que fos dita veritat
de la seva Trinitat i també que fou encarnat;
per la qual cosa jo vaig ser inspirat en tan gran voluntat
que a res pus no em vaig dedicar sinó que ell fos honrat;
i aleshores vaig començar a servir-lo de grat.

(Poema “Lo Desconhort”)

En el programa de mà de l’exposició se’ns explica que Ramon va néixer a Ciutat de Mallorca l’any 1232, fruit del matrimoni de colons catalans, Ramon Llull i Isabel d’Erill, instal·lats després de la conquesta de Jaume I. Els àrabs van estar a Mayûrca del 902 al 1229, fet pel qual Llull va viure plenament els primers moments de desintegració de la cultura musulmana per la incorporació del cristianisme. Aquest fet és força evident a la Ciutat de Mallorca, on són molt poques les restes que es conserven del món àrab, només uns petits banys i parts de la muralla del palau de l’Almudaina, i en canvi són moltes les espectaculars esglésies gòtiques del segle XIII que hi ha arreu de la ciutat. Continuant amb el text del programa de mà Durant la seva joventut, fou patge de Jaume el Conqueridor quan tenia catorze anys i preceptor del príncep Jaume, futur rei de Mallorca, a més de senescal i majordom. Es casà l’any 1257 amb Blanca Picany, amb la qual tingué dos fills -Domènec i Magdalena-, i es dedicà, entre altres activitats econòmiques, a negocis d’arrendament, aconseguint crear una important fortuna.(…) Morí l’any 1316, quan tornava d’un viatge a Tunis. El fet que Llull nasqués a Mallorca va ser determinant per la seva obra, ja que en aquell moment l’illa era una cruïlla de les cultures cristiana, islàmica i jueva, fins al punt que per escriure les seves obres, tant va utilitzar el català, com l’àrab o el llatí.

L’exposició s’inicia amb una sala plena de llum blava que representen el cel i la mar, on trobem una gran escultura en fusta de Llull en una posició elevada dominant tot l’espai. Fa gairebé uns dos metres d’alçada, caracteritzat com a franciscà, el rostre expressant decisió i força, amb la seva barba habitual i el braç esquerre aixecat senyalant amb el dit índex el cel. Aquesta peça es conserva al Museu de Mallorca i és clau en la iconografia de Ramon Llull. Es tracta del mascaró de proa del vapor Lulio, un vaixell que es va construir a Londres el 1870 per encàrrec de l’Empresa Marítima de Vapor. La figura va ser tallada a partir d’un dibuix del pintor mallorquí Ricard Anckermann entre el 1870 i 1871. Fàcilment podem establir relació entre aquesta peça i el fet ocorregut el 1307, quan fugint del nord d’Àfrica a punt de ser lapidat, el vaixell que el transportava es va enfonsar i Llull va ser uns dels pocs a sobreviure el naufragi després d’una forta lluita amb la tempesta.

Com que Llull era una persona sense estudis, va voler anar a estudiar a París però, com que estava casat, el van convèncer perquè no ho fes. Tot i així, poc temps després, va abandonar la seva família i es va retirar a viure en soledat a una cova a la muntanya de Randa, on es va entregar a la meditació i a predicar la paraula de Déu. I va ser aquí on va prendre la decisió de dedicar la seva vida a elaborar un art d’estimar. Per aquest motiu va estudiar llatí, filosofia, teologia, la llengua i els costums dels musulmans, als quals volia acostar al cristianisme.

Tornant a l’exposició, en una paret lateral d’aquesta primera sala, trobem un atles de la Mediterrània on es localitzen els nombrosos viatges que Llull va fer durant la seva vida, amb l’objectiu d’entrevistar-se amb algunes de les principals autoritats cristianes, com el rei Felip IV de França, el papa Bonifaci VIII o el rei Frederic III de Sicília, per convèncer-los de la necessitat de debatre -en lloc de combatre- amb “els infidels” per apropar-los a la fe cristiana. Visità Paris, Roma i Gènova en diverses ocasions. També viatjà a Barcelona, Sant Jaume de Compostel·la, Rocamador, Montpeller, Nàpols, Tunis, Bugia, Palestina i Messina, a més de visitar Àsia Menor, tal com s’explica al plafó de l’exposició.

Posteriorment va iniciar una sèrie de viatges i visites per tal de suplicar a les autoritats de la cristiandat la fundació de col·legis de llengües. Montpeller, Roma i París van ser les ciutats que més vegades va visitar, tot i que no van ser els únics destins, ja que va viatjar a d’altres ciutats de la costa mediterrània en la seva constant recerca de suport als seus projectes de confirmació i exaltació de la fe catòlica. Però veient que els seus precs no obtenien ressò, va ingressar en l’ordre franciscana pensant que un monjo verdader els podria convèncer més bé. Cansat que ningú li fes cas, va marxar a terres dels musulmans per tal de comprovar a la pràctica la capacitat dels seus mètodes per explicar la veritat cristiana. Però va ser un desastre i va haver de marxar fugint perquè el van estar apunt de matar.

En la segona sala se’ns explica l’abast del coneixement de Llull i aquí predomina el color daurat. La raó és perquè durant el gòtic es va considerar l’or com la millor manera de representar Déu i el seu pensament. I com que a Llull tot el seu coneixement li prové de Déu, entenem perquè se’l representa daurat. Si recordem l’estètica del gòtic, l’ús del paper d’or en les escenes més importants dels retaules i dels llibres miniats, o bé l’ús de l’or en la composició química dels vitralls en les aureoles… ho entendrem més bé. La peça principal d’aquesta sala és una maqueta en color daurat de l’objectualització d’un dels seus gràfics de l’Art lul·liana. Llull va escriure a Randa el seu sistema filosòfic anomenat Ars, amb el qual pretén interpretar la realitat visible i invisible i així trobar la veritat. L’autor va realitzar molts d’aquests gràfics i el que hi ha a l’exposició és l’anomenat Figures primeres. Consisteix en tres cercles concèntrics on al del mig trobem la Figura A, que representa Déu, i dos cercles concèntrics al voltant que tenen moviment. En el més proper a la Figura A trobem el de les Figures B, C, D, E, F, G, H, J, K, L, M, N, O, P, Q i R. I en el tercer els atributs o dignitats de Déu: Bonitas, Magnitudo, Eternitas, Potestas, Sapientia, Voluntas, Virtus, Veritas, Gloria, Perfectio, Justitia, Largitas, Simplicitas, Nobilitas, Misericordia i Dominiu. La similitud d’aquest gràfic amb el de la rosa dels vents és molt evident, i de fet, s’atribueix a Llull l’invent d’aquest instrument.

També en color daurat trobem una representació d’un gran arbre que representa l’Arbre de Ciència. Aquesta obra la va escriure Llull a Roma entre 1295 i 1296. Consisteix en un compendi de principis generals del saber, com una enciclopèdia, que es desplega a partir d’un singular simbolisme arbori. Llull havia comentat vàries vegades el seu amor als arbres, ja què del tronc d’un d’ells va sorgir la fusta amb que va ser feta la creu on va ser crucificat Jesucrist. Per aquesta raó, Llull utilitza els arbres per mostrar les interrelacions i lligams entre els diversos nivells de la realitat, i així el coneixement s’estructura en set parts: arrels, tronc, rams, fulls, flors i fruits.

Actualment a Llull se li atribueixen l’autoria d’uns 300 llibres de matèries tan diverses com la mística, la teologia, la filosofia, la ciència, l’alquímia, les matemàtiques, la física, l’astrologia, l’astronomia, la pedagogia, l’educació, la gramàtica… I va explorar molts gèneres diferents: proverbis, sermons, contes, poesia, assaig, novel·la… En el programa de mà de l’exposició destaquen: Llibre de contemplació (1273-1274), Llibre d’Evast e Blanquerna (1283), Art demostrativa (1283), Arbre de ciència (1295-1296) i Liber de Fine (1305).

En la tercera sala ens trobem una projecció on el mateix Llull ens explica la seva vida. Aquí l’autor ens descobreix alguns aspectes rellevants que ens permet conèixe’l millor: La meva dèria era trobar la veritat per als sarraïns batejar. Ara som home vell, pobre i menyspreat i hem coneixen per Barbaflorida, encara que el meu nom es Ramon. Em diuen també Foll, Ramon lo foll. (…) Ara que han passat els anys, comprenc que allò que jo proposava era una mica complicat i potser avançat pel meu temps. Fixeu-vos que Leibniz, quatre-cents anys més tard, em cita quan cavil·la l’Art Combinatòria, els primers balbucejos de la informàtica.

I aquí és on ens presenten, segons el meu parer, el Llull més important per a l’actualitat. Aquell que també suposo que és el que Barceló ha volgut contemporitzar en la seva exposició de París. El Llull capdavanter del diàleg interreligiós. Mentre veiem la projecció amb la sala a les fosques, ens aniran il·luminant seqüencialment tres peces excepcionals, just en el moment en què s’hi refereixen. Cadascuna representa les tres religions amb què Llull va conviure. Una és el Crist del Sant Sepulcre del segle XIII, considerat el Crist més venerat de Mallorca. Aquesta peça fou duta a l’illa pels Cavallers del Sant Sepulcre. La segona és una arqueta àrab del segle XII feta en fusta i ivori procedent de Palerm, decorada amb traceries, animals que porten fulles i figures de músics que toquen instruments. La base de la tapa porta una inscripció en àrab amb un missatge de pau. I la tercera és una reproducció de l’Atles Català, l’original del qual es troba a la Biblioteca Nacional de França (París). Un dels mapes cartogràfics més importants de l’edat mitjana, amb meravelloses il·lustracions, i que és atribuït als jueus mallorquins Abraham i Jafudà Cresques. Es tracta d’un mapamundi de la Mediterrània i Europa a la fi del segle XIV, i que a més, incorpora la primera rosa dels vents.

Sincerament, una exposició a visitar. O millor encara, que la Conselleria de la Generalitat de Catalunya fes l’esforç de portar-la aquí. S’ha de recuperar i difondre a Llull, perquè tal com ell mateix ens explicava fa set-cents anys: Cal debatre i no combatre per aconseguir un món millor.