El revers i l’anvers de Sergi Aguilar

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946) ha portat l’essència del seu taller al MACBA. Lluny de ser una retrospectiva antològica, l’exposició Revers/Anvers recull i exposa 40 anys de la pràctica escultòrica d’Aguilar a través d’una seixantena d’obres. És l’exposició més àmplia dedicada a l’escultor fins avui. “Encara estic prou en forma com per tancar mirades”, ha assegurat l’artista, que nega rotundament que l’exposició sigui el tancament d’un capítol.

La mostra, que es podrà veure fins al 31 de gener del 2016, és una recreació de les dinàmiques de l’espai de treball que l’artista té al seu taller del Poblenou. Aguilar explica que, per arribar a trobar un equilibri artístic i intern, ha calgut fer un procés molt llarg d’autocrítica i anàlisi. El procés de creació de l’esquema de l’exposició l’ha fet conjuntament —tot i que el seu nom no consta als crèdits— amb Valentín Roma, cap d’exposicions del museu, destituït per Bartomeu Marí abans de la seva dimissió pels fets de l’exposició La bèstia i el sobirà.

“Ens vam adonar que hi havia peces antigues que no quedaven fora de la roda del que és aquesta “deformació”. Aguilar observa que, durant el procés, van constatar que al llarg de la seva trajectòria s’havien anat acumulant al taller peces independents i que l’exposició era l’excusa per trobar el nexe de relacions possibles i atzaroses per fer-les conviure entre elles. Aquest nexe podria ser la natura i el territori, dos conceptes claus en l’obra de l’artista, que van reapareixent al llarg del recorregut de l’exposició i escenifiquen les tensions creatives de la seva obra: el diàleg entre l’objecte i el procés, la mesura i l’acumulació, la solidesa i la lleugeresa, l’artifici i la natura o l’emplaçament i el desplaçament.

Segons Aguilar, l’exposició li ha permès adonar-se com a autor que el discurs —si és que en té— s’acaba exhaurint. “El gran desafiament de la creació és si aquesta font dóna tanta aigua com per seguir bevent-ne”. Aguilar explica que se sent a cavall entre dues generacions. “Vaig començar tenint un discurs inamovible, però em va portar a avançar cap a una posició molt còmode, on em sento creativament molt lliure”, diu l’escultor, que percep la natura com a punt de partida i de trobada de la seva obra. “L’escultura ja no l’entenc com un ens corpori, sinó com un ens en circulació…, viatge, paisatge, és una escultura entre distàncies”. Aguilar assegura que la natura li permet percebre aquest trànsit viu. Aguilar compara l’escultura amb el món de la poesia, on la lectura et dóna unes paraules que per interpretar-les les has de completar, d’alguna manera, tu mateix.

L’estructura de l’exposició gira al voltant de cinc episodis que estableixen el diàleg entre les obres i els cicles temàtics que transcorren al llarg de les quatre dècades de l’artista: instruments i mesures; geometries; signes i paisatge; lloc i territori, i fugues i temps. Aquest recorregut mostra la incògnita que ha estimulat la recerca artística de Sergi Aguilar a descobrir com es poden construir uns objectes físics que procedeixen de, i en certa manera remeten a, la més pura immaterialitat.

La mostra es complementa amb la publicació homònima Sergi Aguilar. Revers anvers, estructurada amb el mateix criteri de l’exposició. “No estem catalogant res” diu Aguilar, i constata que el llibre no pretén fer una ordenació de les peces sinó jugar amb la metàfora del taller de l’artista. El llibre també inclou fotografies i textos de l’artista i del comissari de l’exposició, Valentín Roma.

Sobre el títol de l’exposició Aguilar el considera com un doble repte. Per una banda parteix d’una presa de distància amb l’escultura europea (que segons a Aguilar li falta “pistar” les peces) per fer que el títol esdevingui una pista de l’obra per a l’espectador. Per altra banda Anvers/Revers parteix també d’una frase del director de cinema Jean-Luc Godard —del qui se’n considera un gran fan— en què proposa començar a filmar allò que ens agrada per l’esquena per no oblidar que tot sempre té un revers, una cara oculta.