El museu social: ésser o no ésser

Algú sap respondre a la pregunta sobre què és el museu social exactament? Cada cop emprenem més aquesta expressió, omplim de més competències i activitats els museus i descobrim nous inputs sobre el què podria ser un museu social. Amb tot, al mateix temps, cada cop estem més perduts perquè ens trobem davant un gran interrogant que, a dia d’avui, ningú ha estructurat. Aquest decàleg precisament va d’això: de construir una guia del museu social per donar eines als museus a l’hora de desenvolupar aquest concepte i estructurar la seva planificació del museu social en els diferents àmbits. No es tracta d’una veritat absoluta ni d’un únic model sinó d’una orientació que parteix de l’anàlisi del que estan fent a dia d’avui els diferents museus de Catalunya. Partint de tota aquesta experiència que ja tenim, duem a terme aquesta extracció per compartir-la i servir de guia a la resta de museus, empreses i professionals al voltant de la gestió i difusió del patrimoni cultural del nostre país. Per tant, al llarg d’aquest compendi d’articles s’exposarà el museu social des de diferents àmbits i s’aniran mostrant diferents pràctiques que ja duen a terme els diferents museus de Catalunya.

Permeteu-me, primer de tot, anar a l’origen de tot plegat i fer una pinzellada ràpida de l’evolució dels museus per entendre on ens trobem. L’origen dels museus més antics el trobem, entre altres, a les cambres de les meravelles, als tresors de les catedrals o en l’afició pel col·leccionisme per part de la monarquia i l’aristocràcia. Amb la revolució francesa (l’origen de la nostra societat contemporània), diferents col·leccions reials es conceben com a llegat col·lectiu, s’aposta per obrir-les al públic i per anar democratitzant l’accés a les col·leccions patrimonials. La Il·lustració aposta pel coneixement universal i l’educació de la societat, quelcom que es tradueix en què els museus són les eines per fer-ho possible. A mitjans del segle XIX els museus esdevenen espais per a la difusió del coneixement i la democratització de la cultura. Posteriorment, amb l’arribada de la nova museologia, la noció del museu s’amplia, es concep més enllà de l’edifici que ocupa i engloba la comunitat, el territori i la resta de patrimoni cultural del seu voltant. El museu no es pot concebre de forma aïllada sense tenir present la societat i el territori que l’envolta i li aporta significat.

A banda de la custòdia, conservació i exposició de les seves col·leccions, els museus necessiten adaptar el seu espai a aquest nou concepte. És l’època de les grans reformes dels museus europeus per dotar-se d’espais d’atenció i recepció de visitants i de serveis diversos que fins al moment no disposaven. Els museus havien d’estar al servei de la societat. L’inici del museu social el trobem doncs, en la nova museologia. I aquest inici encara el conservem a dia d’avui quan ens plantegem millores als nostres museus o nous equipaments patrimonials. Uns clars exemples els tenim amb els museus més nous o els que han pogut realitzar una gran reforma integral del seu edifici. Podríem anomenar aquí, entre molts d’altres, el Museu del Disseny de Barcelona, el MACBA, el Museu de Lleida, el Museu Episcopal de Vic o el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. Els nous museus es doten de botiga, consignes, bar, zona de descans, sales polivalents, auditori i una gran recepció per a l’acollida de grups i visitants. Amb la nova museologia convertim els museus en espais més socials, donant protagonisme a les necessitats dels visitants i obrint els museus a la comunitat que els rodeja.

“Aquest és l’esdevenir que ens ha portat a parlar del museu social a casa nostra.”

Amb tot, el museu social no és només l’edifici. L’edifici pot propiciar ser més social, però no ens podem quedar aquí. L’entorn i la comunitat exerceixen també un paper destacat en el desenvolupament de l’activitat del propi museu. La nova museologia va propiciar un nou esdevenir de museus amb els ecomuseus i els museus comunitaris. Els museus es van anar concebent com a elements d’identitat dels territoris i l’entorn i la comunitat hi van anar jugant un paper destacat. Trencant les barreres de l’edifici es van començar a crear museus que ja no només explicaven col·leccions sinó territoris sencers. A Catalunya trobem aquest concepte ben arrelat amb l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu o el Musèu dera Val d’Aran. Aquests dos museus incorporen diferents edificis escampats pel territori que expliquen i representen. El territori en si esdevé el relat, l’objecte i la col·lecció. I conjuntament amb el territori, la gent que hi habita també forma part d’aquest nou concepte de museu. Dins de l’ecomuseu hi trobem doncs, cases pairals, esglésies, monuments, botigues, patrimoni industrial i l’entorn natural, social i cultural que l’envolta. La comunitat està cridada a participar-hi, identificar-s’hi i sentir-se part activa del propi museu. Incorporar l’entorn i la comunitat que et rodeja és una manera de posar en pràctica el concepte de museu social.

Avui dia, amb el pas del temps, la major part de museus de Catalunya són de titularitat pública o bé tenen participació d’administracions públiques. Això es tradueix en què s’ha de rendir compte a la ciutadania de la despesa pública que es duu a terme en la conservació, preservació, documentació i difusió del patrimoni cultural. Molts museus que eren fruit de col·leccions privades com el Museu Darder, el Museu Salvador Vilaseca o el Museu Frederic Marès ara estan gestionats per una administració pública. Molts museus diocesans tenen participació de la Generalitat de Catalunya. I el mateix passa amb molts museus que es van originar partint de la voluntat ciutadana de preservar la memòria i la història local, creant en molts casos inicialment una associació, com el Museu Etnogràfic de Ripoll, el Museu de Granollers, el Museu de la Pesca o el Museu Comarcal de la Conca de Barberà. És en aquest moment on l’Administració Pública, per tal de poder argumentar la despesa que es duu a terme en patrimoni cultural, comença a impulsar el desenvolupament de nous programes i a reivindicar els museus com a equipaments al servei de tota la ciutadania seguint les tendències nord-americanes i anglosaxones. Els museus esdevenen més socials quan es posa en valor la seva funció social.

Aquest és l’esdevenir que ens ha portat a parlar del museu social a casa nostra. Partim de l’evolució del concepte de museu a nivell internacional, de la remodelació dels edificis on s’incrementen els espais per als visitants, de la incorporació de l’entorn i la comunitat en la pròpia concepció i de l’aposta per la funció social i l’increment de programes per obrir-nos a tota la ciutadania i argumentar la despesa pública que es duu a terme. Museu social: ésser o no ésser? Aquesta és la qüestió que anirem desgranant en els successius articles tractant diversos àmbits com: l’organització, les col·leccions, l’estratègia digital, la visita, l’aposta pel coneixement, el paper de la comunitat, els programes i accions i/o el compromís cívic i la responsabilitat social del propi museu. Amb tots aquests articles pretenem obrir una reflexió dins la comunitat museística i impulsar el museu social a Catalunya. El coneixement del que ja es duu a terme ens pot incentivar a que cada museu construeixi i desenvolupi el seu propi model de museu social en base a les seves singularitats. Ésser museu social o no depèn de tots nosaltres!