El museu social a Catalunya

Amb aquest article acabem aquest decàleg del museu social a Catalunya. Al llarg d’aquests mesos hem anat tractant el museu social partint de l’experiència dels museus de Catalunya. Tot i la inconcreció inicial del mateix concepte, els diferents articles ens han servit per anar estructurant la seva definició. Avui podem afirmar que el museu social és l’evolució de la nova museologia i la museologia social i que tracta àmbits que van més enllà de les funcions pròpies d’un museu. El museu social desenvolupa polítiques socials mitjançant la seva col·lecció, el seu relat i els seus programes. La seva funció té una bidireccionalitat ben manifesta realçant el paper de la comunitat en els òrgans decisius i el desenvolupament de les activitats. La voluntat de ser museu social es veu reflectida en la concreció de la missió, la visió, els objectius estratègics i els diferents plans que s’impulsen des del museu.

Ser museu social no és obviar les col·leccions per apostar per diferents programes i activitats concretes. Ans al contrari, ser museu social és reivindicar les col·leccions, fer-les valdre i a través d’elles desenvolupar la funció social del museu. Les estratègies de difusió de les col·leccions, els discursos i l’actualització dels relats dels museus esdevenen una necessitat per apropar-nos a la comunitat. Des dels museus convé posar totes les facilitats perquè la diversitat de la ciutadania s’hi senti interpel·lada, acollida i reconeguda. L’accessibilitat i l’atenció a la diversitat són indispensables. I és també a través de l’anàlisi i l’estudi de les col·leccions que esdevindrem part activa en la creació i difusió de nou coneixement, tot contribuint al progrés de la societat i la nostra comunitat.

“L’experiència a Catalunya demostra que el museu pot esdevenir un pal de paller per a la cohesió social d’una comunitat”.

La immensa majoria de museus de Catalunya són públics i/o reben recursos públics per al seu funcionament. El fet que en èpoques de crisi econòmica es posi en dubte el paper i la utilitat dels museus ens estimula a reivindicar-nos com a equipaments essencials per al desenvolupament de la nostra societat i a apostar pel museu social. L’experiència a Catalunya demostra que el museu pot esdevenir un pal de paller per a la cohesió social d’una comunitat, que el museu va més enllà de l’edifici i les col·leccions que custodia, que es poden desenvolupar molts programes de participació ciutadana i que a través del museu es poden desenvolupar polítiques socials de l’àmbit de la salut i el benestar, de la memòria i la gent gran, d’inclusió de col·lectius amb risc d’exclusió social, d’educació i formació especialitzada, de reflexió comunitària, de programació cultural, de responsabilitat mediambiental, etc.

Encara avui dia, sense comptar les activitats dirigides als centres educatius, la major part dels visitants dels museus es caracteritzen per tenir un nivell de formació alta i una renda mitjana-alta. Un museu social no pot ser elitista i dedica molts esforços per apropar-se al conjunt de la seva comunitat sense distincions. El coneixement de les dades dels públics ens ajuda a comprendre aquesta situació i a dissenyar programes dirigits a col·lectius específics per trencar aquesta tendència. Cal remarcar que, en els últims anys, s’han elaborat diferents plans des dels museus, els ajuntaments i la mateixa Generalitat de Catalunya per incidir molt més en el museu social. Prova d’això, és que la majoria de plans estratègics dels museus que ara es redacten disposen d’un objectiu específic en l’àmbit social.

A banda de les diferents experiències dels museus de Catalunya que hem anat exposant, cal posar de manifest que en l’àmbit nacional també tenim bones experiències. El Pla de Museus de Catalunya va ser tot un exemple de procés participatiu ben organitzat i estructurat i la posada en pràctica del museu social des d’un punt de vista nacional. Les taules de debat amb totes aquelles persones dels museus que voluntàriament van apuntar-s‘hi va servir per estructurar tot un pla que continua vigent, consultable i dotat de recursos. El pla, evidentment, també va ser fruit de tot un gran esforç del personal tècnic que va analitzar la situació actual dels museus, va redactar una estratègia nacional que partia del procés participatiu i va començar a planificar i concretar els recursos necessaris per a les diferents actuacions.

“El I Fòrum de Museus va esdevenir tot un reforç al sentiment de pertinença d’una comunitat i tota una aproximació del Departament de Cultura a la comunitat museística”.

Igual que molts museus i serveis públics rendim compte a la ciutadania de què s’ha fet, des del Servei de Museus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 5 de juny del 2019 van organitzar el primer Fòrum de Museus. L’esdeveniment va ser tot un èxit i va iniciar-se amb un procés participatiu previ. Des d’un punt de vista nacional, la comunitat som tots aquells professionals que treballem al voltant dels museus i el patrimoni cultural del nostre país. El I Fòrum de Museus va esdevenir tot un reforç al sentiment de pertinença d’una comunitat –encara recordo el “conjurem-nos” que es va verbalitzar– i tota una aproximació del Departament de Cultura a la comunitat museística. El Fòrum va esdevenir un retiment de comptes de què s’havia desenvolupat, i una projecció del que estava previst desenvolupar des d’aleshores.

La pandèmia ha estroncat el desenvolupament d’un dels programes pilot que es van presentar al I Fòrum de Museus; es tracta del Baròmetre Social. A través d’un grup pilot de museus, l’objectiu és determinar els paràmetres i indicadors del museu social a Catalunya. El baròmetre Social es concep com una eina que aporti dades i indicadors per a l’avaluació dels museus fent valdre els beneficis que aquests aporten a la societat. El baròmetre Social ha d’esdevenir una gran eina per a l’orientació del desenvolupament del museu social al nostre país. Caldrà tenir en compte, però, que no hi ha un únic model de museu social, i que cada museu, segons les seves particularitats i reflexió amb la comunitat, haurà de determinar quin model de museu social persegueix.

Entre altres, a escala nacional s’aposta pel treball participatiu, per la difusió i millora de les col·leccions i per la proximitat amb la comunitat. El treball participatiu queda manifest a través de les xarxes temàtiques i territorials i de les comissions de treball de les xarxes, com la de Museus i Accessibilitat o la de visió de gènere i de la dona. La difusió i la millora de les col·leccions les trobem, per exemple, amb el programa ReOrg, la redacció de política d’adquisicions, el programa Giravolt, el VisitMuseum o l’organització de les Jornades Europees de Patrimoni. I la proximitat amb la comunitat la trobem amb l’eina comunicativa del butlletí de Museus 2030, les xarxes socials i el tarannà proper i atent del mateix personal.

És significatiu que el 95,5% dels responsables dels museus de Catalunya consideren que en els últims 5 anys els museus hem tendit a ser més socials. Però, encara queda molt per fer. Esperem, entre altres, el desenvolupament del Baròmetre Social i el II Fòrum de Museus. Hem de ser conscients que desenvolupar el museu social requereix més recursos, d’aquí la necessitat de crear noves línies de subvencions ordinàries perquè els museus puguin desenvolupar programes de museu social. Hem avançat molt, però encara tenim molt per recórrer. Ser museu social o no ser-ho depèn de nosaltres. Conjurem-nos!